La meva vida sense mi

Qualsevol que sàpiga que estic escrivint això amb només 19 anys pensarà que no estic bé del cap. La veritat és que escoltar música trista i tenir un examen demà fan que em posi a pensar en tot i en res. Coses que em fan plorar i a la vegada riure, tot plegat és molt irònic. No em sorprèn tampoc estar pensant en quan o com moriré. Últimament tinc la sensació de que tard o d’hora desapareixeré d’aquí. Sento que estic perdent el control de la meva vida, que ja res del que faig em motiva. Poques coses a dia d’avui m’omplen com abans...
Segurament quan es llegeixi això, el meu avi ja no hi serà, ell seria entendria aquestes frases.
No us ha passat alguna vegada pel cap saber com seria la teva vida sense tu mateix? Veure com els que t’estimen segueixen la seva vida sense ser-hi tu present? Com us imagineu la situació? És estrany pensar que ara mateix estem vius, sentim, veiem, ens movem, controlem la nostra vida, cada moviment, cada pensament... Seria curiós saber com es viu “l’estar mort”. Quina és la sensació d’estar mort? Què pensaríem? Què veuríem? Què sentiríem? Podríem recordar i a la vegada enyorar tot allò que ja no tindríem?
Les persones del teu voltant desapareixen com si res. A cada minut que passa, una persona deixa de viure per començar a “estar mort”.
Al segle XIX la mort era un tema tabú, les famílies evitaven parlar-ne per no crear angoixa. Quan una persona estava entre el límit de viure o morir, ningú gosava parlar del que li esperava. Abans es temia a la mort. Ara no. Ara vivim sense pensar en què passarà demà. Vivim al límit perquè sabem que tenim poc marge de temps per gaudir-ne. Ja no temem la mort. No deixem de fer coses per por a que no surtin bé. No pensem en com ens arribarà ni quan.
No sé si seré l’única persona que he pensat en com de fàcil seria deixar d’estar viu. Diàriament les notícies ens mostren com fer-ho possible. Tot són desgràcies i desastres, res funciona bé i només hi ha que injustícies. La pitjor injustícia és la de morir sense haver viscut suficient. Després d'haver superat tots els obstacles ens mereixem una mort digne, arribar a l’etapa de la vellesa i viure també els últims anys en pau i tranquil·litat. Qualsevol persona es conformaria amb aquesta vida.
Jo no em conformo amb això. No vull envellir i veure com els anys em van consumint lentament, i encara menys, veure com mica en mica vaig perdent tot el que més aprecio. La família, els amics, els hobbies, poder escapar-te lluny, poder sentir-te viu, lliure... Tot allò que anem aprenent a mesura que passen els anys ho anem desaprenent, ho perdem fins arribar al punt d’haver-te de conformar amb l’únic que et queda, que potser ni és res.
No vull haver d’arribar al punt de morir de pena o de vell. És sorprenent veure com els més grans conserven les ganes de viure. Es conformen amb recordar les seves èpoques de joventut en què no existien impossibles. No menteixo quan dic que són les persones a les més admiro de totes. Seria incapaç de seguir vivint veiem com tot el que hi ha al meu voltant es va esvaint. No vull viure dels records. Fa que se’m despertin unes ganes boges de plorar. Imaginar-me sol en aquest món és el pitjor que em podria passar. És egoista doncs pensar que el millor seria desaparèixer jo abans que ningú.
S’aproxima un futur a on viurem per treballar. A dia d’avui és impossible gaudir de la vida. Tenim massa responsabilitats, tasques diàries, obligacions... Constantment ens diuen com hem de viure, què hem de fer i fins quan, però ningú ens ha preguntat mai si realment volíem fer-ho. A aquest pas, abans de deixar de treballar ja estarem morts. No ens restaran anys per gaudir d’allò que hem anat sembrant amb el temps. Viurem per treballar i morirem treballant.
No m’agrada conformar-me, sentir-me impotent, creure que valc més que tot el que estic fent i no poder canviar la manera en com vull viure. Que fàcil seria engegar-ho tot, deixar tot allò que tens a una banda, descarrilar el tren de la vida en el que “t’ha tocat viure”.
Després d’aquesta reflexió, torno a posar els peus sobre el terra fred per continuar amb les obligacions i la rutina. Hi ha un examen pel que estudiar, un nadal del que no gaudir, una màgia en la que no creure, una carrera universitària que acabar, una família amb la que conviure, uns amics als que enyorar, uns hobbies als que substituir i una vida amb la que somiar.