pd. No marxis

Un relat de: LAURA
Intento entendre i acceptar tot el que em dius. Tens infinites raons per fer la teva, per passar de mi, per emprenyar-te, per oblidar-me, per odiar-me... Estàs en tot el teu dret de fer el que realment et plagui, i jo, és cert que no sóc ningú per dir-te el què.
Durant molt de temps he estat dubtant de tot. De tu, de mi, de nosaltres. No t’enganyaré, he tingut dubtes des que vam començar, per això sempre que avançàvem, per a mi era com parar per veure si el lloc a on estàvem era allà a on realment volia estar. Em preguntava si era el millor, si era el que volia, si sentia el mateix que tu... Sempre dubtant. Arribava una mala època i el primer que s’esfondrava era el que hi havia entre nosaltres. Suposo que era la part de la meva vida que menys controlada tenia. I encara que intentava entendre’m, fent-me preguntes, mai aconseguia respostes.
Al principi ens veia molt diferents, mai t’ho he amagat això, ja ho saps. Fins i tot ens veia contraris en molts aspectes. Volia que canviessis petites coses de tu però no m’atrevia a ser egoista i demanar-t’ho. Moltes vegades tenia por de com reaccionaries, de com t’agafaries les coses. La majoria de malentesos eren per falta de comunicació, bàsicament per por de fer-nos mal o d’ofendre. M’ha costat temps veure que ens complementàvem millor del que crèiem. M’ha costat temps acceptar també opinions i maneres de veure les coses d’altre gent, que encara que sempre hagi volgut que no m’influenciessin, al final acabaven fent-ho. I també m’ha costat temps veure que m’importes més del que creia.
Sempre pensant en el demà sense valorar el que teníem en aquell precís moment. Considero que sempre he estat així amb tu. Pendent de complir amb tota la resta “d’obligacions”, de portar-ho tot el millor que sé, el màxim de bé possible. Pensant en què faria un cop acabés estudis, patint per si el marxar o no marxar, el deixar de fer coses, el deixar de veure a persones... Por, por i més por. De lligar-me a massa coses que m’impedissin fer aquella vida plena de projectes futurs. I temps després, me n’adono que tinc els mateixos dubtes de sempre. De no saber què faré demà, a on estaré, amb qui estaré, si m’anirà bé, si valdrà la pena, si enyoraré el que feia, el que tenia...
Sóc conscient dels moments que t’he fet passar cada vegada que t’he dit no ho tinc clar, ho vull deixar, necessito temps... Però és cert que una petita part de mi estava tranquil·la perquè tenia clar que no m’allunyaria massa de tu. Que necessitava temps, per estar sola, per treure tota la merda que portava a sobre, per buscar respostes, per trobar-te a faltar, per veure que seguia tenint ganes d’estar amb tu. I és cert, després de cada època separats, veia les coses diferents, més encaminades, més clares. Semblava que fins i tot algunes coses funcionaven millor, la confiança, el no dubtar en dir-nos-ho tot sense embuts.
Sóc perfeccionista, indecisa, canviant, inconscient , egoista, impacient... Amb tu he estat massa de tot això. Sento no haver-te valorat com et mereixies. No n’he sigut conscient fins que la situació no ha fet un gir de 360 graus. Segueixo sense saber que m’espera demà però la veritat és que no em preocupa el que vindrà si el que tinc ara és el que vull. No em fa por el demà perquè sé que he fet a cada moment el que volia.
Vaig tard, també ho sé. He jugat a perdre, m’he arriscat massa a allunyar-me de tu. I ara intento acostar-me a tu, porto temps intentant-ho. Veig que no tens temps però no és la falta de temps el que em preocupa sinó la distància i tot el que hagi pogut canviar. M’ha faltat temps per sincerar-me amb tu, per dir-te tot això que t’he volgut escriure en una carta. M’és més fàcil dir-te tot per escrit, vaig començar pel mòbil i encara ho vaig complicar més. Et puc arribar a tenir davant, voler-te dir mil coses i no aconseguir que me’n surti ni una.
No sé com acabarà tot això, però em fa massa por. Des que et vaig dir que volia allunyar-me de tu, he intentat aïllar-me al meu món, fer la meva com si res, ocupant el temps amb les mil coses del dia a dia però tot això no ha estat suficient. Sabia que m’arriscava a trobar-te a faltar, no em preguntis perquè vaig fer-ho, les meves raons tenia, però la veritat és que ara no les veig com a tals.
No vull remoure merda, ni vull fer-te sentir com dius que et sents cada vegada que et parlo d’abans. Però si que vull que sàpigues que jo també era millor persona amb tu. Ploro de ràbia quan sento que te m’escapes i que no hi puc fer res. Sé que vals molt la pena, com a persona, com a amic... però encara més com a parella. Sé que potser és tard per a tot això. M’estampi o no sé que hauré fet el que volia, m’engeguis o no hauré aprés un cop més la lliçó. M’has deixat molt clar el que penses i el que vols ara mateix i és contrari a tot això que et proposo.
També has conegut de mi la meva tossuderia. M’empenyo en creure que tot el que em dius no ho vols realment, que no m’odies tant com em fas saber. És aquí a on el meu cap canvia les versions en funció del que diu el cor. M’hi seguiré fent mal intentant fer-te veure les coses un xic diferent. No t’estic demanant la lluna, però segueixo volent veure les estrelles al teu costat. Així que si vols, quan tinguis un minut per respirar, saps que estaré allà aquí per fer-te les coses més senzilles.
Sento que si et deixo escapar, me’n penediré molt.

Comentaris

  • Signe horoscopal de l'autora: virgo o balança.[Ofensiu]
    Mena Guiga | 14-09-2015

    Una bestiesa, digue'm maniàtica d'aquesta pseudociència que és el món horoscopal.
    Curiositats i, també, certeses generals.

    Canvi de tema! Aquest assaig, aquest escrit de reflexions d'una relació (in)acabada em mostra, un cop més, com ens trenquem el cap fins que no acabem de 'veure' (i et felicito perquè tan jove tens una capacitat analítica, afegeixo l'emotiva -sinó no escriuries- evolucionada, o és que deveu ser aquesta nova generació!).
    Et felicito per com ho transmets.
    Si és que és biogràfic (a vegades es novel·la, d'altres no i aquí em sembla que traspua el 'no') et desitjo molta sort, serenitat, intuïció, escoltar el cor i quan sospesis que el cor tingui més empenta que el cervell.

    Un somriure i així vaig de conjunt amb el que fas tu!

    Endavant!!!!!!

    Mena (i perdona el rotllo) (sóc balança!!!!!).

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: