Dosis d'optimisme en dies difícils

Un relat de: LAURA
Primer dia a l’hospital desprès del confinament. Sona l’alarma amb la cançó de l’últim spot d’Estrella Damm, fregues les lleganyes dels ulls i et vesteixes, prepares les coses i amb un cert nerviosisme et dirigeixes a la feina. T’han demanat que vinguis fora del teu horari perquè els falta personal; uns estan de baixa aïllats a casa amb símptomes i d’altres no en tenen però resten en aïllament preventiu per haver estat amb nous Covid-19 positius sense els equips de protecció corresponents. Comença bé la cosa.

Sense saber ben bé quines seran les teves tasques ni com anirà el dia passes per direcció i et designen per anar a la setena planta. Al arribar analitzes el panorama. Tens una referent d’infecciosos, per sort hi entén d’aïllaments; la resta espavilem-nos com podem perquè no hi hem estat suficient i no sabem ni trobar un paracetamol en mig de la medicació en estoc encara menys una màscara d’oxigen al magatzem. Agafa aire, intenta transmetre calma entre els companys i serenitat davant els familiars i pacients, uns preocupats per si ells també estan infectats i els altres espantats per l’excés d’informació dels mitjans i l’escassa del seu estat de salut.

Tot i que una ja ve mentalitzada i amb els deures fets de casa havent-se llegit els trenta protocols que t’han enviat per correu i grups de feina del mòbil, quan decideixes posar en pràctica el que sabies et manen seguir un nou protocol. El d’ahir ja no serveix i possiblement demà n’hi hagi un altre perquè no hi ha material i s’ha de dosificar com la xocolata en plena operació biquini. De conya. Toca aguantar la situació precària degut a l’escàs material i inadequat, suportar la pressió de fer-ho tot a la perfecció per evitar el més mínim error i amb això més contagis i gestionar el descontrol que hi ha a totes les plantes d’hospitalització perquè ningú s’havia trobat mai davant d’una situació així.

Vist així sona tot a repte no? Tranquils que a les infermeres ens escanten els reptes, sempre hi afegim una part de creativitat i dues de bon humor. Val a dir que no totes. Algunes el bon humor l’han deixat a casa, prou que ho sabem i ens ho fan saber els amics quan et diuen que els ha tocat la infermera més odiosa del planeta. No sempre es pot fer bona cara, us acompanyo en el sentiment.

Segon dia a la feina en ple confinament. Comences a saber com va tot això dels anomenats EPIS (equips de protecció individual) però avui toca realitzar tests. Començar pels professionals amb símptomes, recalco, estrictament si tenen símptomes i una petició mèdica a la mà i continuar amb els pacients ingressats per donar-los llum verda per marxar a casa, la millor notícia que et poden donar quan estàs ingressat en un hospital.
Au va, posa’t la vestimenta i quan ja no vegis tres en un burro perquè amb les ulleres passes a ser miop, posa un escovilló al nas de l’escollit i fes-li arribar fins gairebé al cervell. Tot sigui per evitar falsos negatius! La cara de cada víctima és com la d’aquell esternut que arriba en mal moment i no acaba de sortir. Superat el torn amb èxit, és clar que sí.

El tercer dia i els restants si no hi ha canvis toquen a la meva planta. Per com evolucionava la pandèmia i la necessitat d’obrir i habilitar noves UCIS (unitats de cures intensives) tots sabíem que teníem molts números i els dies contats abans de passar a ser una planta Covid amb sospites i positius. Sabeu no que toca després d’això? Revisar el nou protocol que la súper (“la supervisora”) ha penjat a cada cantonada més actualitzat que el software del meu ordinador i posar-lo en marxa.

Dins de l’extensa llista de funcions que fem les infermeres i que no tothom coneix, en situacions excepcionals com aquesta, encara en podem anar sumant més. Si abans ja netejàvem la nostra guingueta al acabar la jornada, imagineu-vos ara. Les infermeres semblem d’ una brigada de neteja o de control de plagues. Abans, durant, més tard o després del torn toca ordre i desinfecció. Això ja va en funció del grau d’obsessió de cada una de nosaltres. La majoria som obsessives i exigents, quina por! En aquests temps n’hi ha que els dona per mirar-se cada dos per tres la saturació d’oxigen o la temperatura axil·lar en busca de qualsevol símptoma significatiu del virus. Tot i que jo penso que quan portes un llarg temps en un hospital o treballant de cara al públic un s’acaba immunitzant de tot i més: d’antipàtics, d’estúpids, de familiars insistents, dels mals dies d’algunes companyes, dels virus estacionals i del menjar d’hospital.

La veritat és que si superem aquesta pandèmia amb èxit serà per tenir un sistema immunitari molt potent i haver aïllat i plastificat tot el mobiliari de la planta. És com estar en una bombolla de plàstic tot el dia treballant i mirant pantalles embolicades amb el film de l’entrepà de l’esmorzar. Entre la retenció de diòxid de carboni acumulada de respirar set hores dins d’una màscara que pressiona la cara i d’una segona màscara que t’estira les orelles, la visera de soldador que et recorda que tens front i el cap gros o la visió borrosa provocada per les ulleres de científic boig acabes amb una cefalea d’intensitat onze (l’escala del dolor pel que no ho sàpiga arriba només fins al deu, imagina’t). Sense oblidar el casquet i les polaines trencadisses i antilliscants que en absolut són antilliscants, els guants (i fins a triples guants si fas tècniques estèrils), el paravents de Portaventura de quan has de pujar al Tutuki Splash i la seva versió millorada, la túnica de les processons. Només ens falta un mocador al coll per no agafar fred després d’haver suat com mai, aquella suor freda de quan arribes de córrer i pares que després et porta els refredats més ximples.

Així és com acabem un torn: marques de tots els complements que portem a sobre, la pell resseca de tant desinfectar-nos les parts exposades i la pell humitejada per haver portat excés d’hores material que no transpirava. Suma-li les dutxes diàries, el cabell ressec i les puntes, després de setmanes sens tallar el cabell, a punt per fregar les cassoles del dinar.

Dia x perquè ja no sé ni quants en portem ni vull contar els que queden. No sé si som dilluns o divendres. Descarto ser cap de setmana perquè és quan toca fer més hores que un rellotge, vint-i-una hores en quaranta-vuit, veus el sol al entrar, mentre dines des de la finestra i ja no el tornes a veure fins l’endemà. Tampoc voldria ni sabria estar a casa tancada les vint-i-quatre hores, acabaria molt pitjor que quan surts després d’haver fet catorze hores sabent que has de tornar-hi en menys que canta un gall o la fotuda alarma. Admiro a tots els que ho esteu fent així de bé, us aplaudeixo i us animo a continuar. És el que toca però tal i com diu la lletra d’una cançó: “Ningú ha dit que això fos fàcil, ningú ho ha dit no”.

Els primers dies reconec que van ser difícils. Tot era caòtic. Arribar a la feina o a casa i només tenir ganes de plorar. No poder abraçar i encara menys explicar tota la situació a l’hospital per por a esverar a ningú. Trobar a faltar les quedades improvisades amb els teus fent risoteràpia i convertint els problemes en microscòpics. Conformar-te en veure’ls a través de pantalles o a més de dos metres de distància.

Admeto que m’ho estic agafant com un procés de creixement personal i alhora professional. Domines el pacient al qual estàs acostumat fins que te’l canvien. Passar de portar fracturats o operats de pròtesis de genoll, amigdalitis o traqueotomies a un que s’està complicant per moments i et diu que està la mar de bé (en els casos que es compliquen més ràpid no t’ho manifesten) o situacions contràries en què s’ofega per anar al lavabo a dos metres del llit i té només cinquanta-quatre anys i cap antecedent.
El tractament, el grau de dolor, la dependència, les malalties de base, tot és diferent. Aprens i poses en pràctica altres tècniques menys habituals en el teu dia a dia. I les aprens més ràpid del que creus, per pebrots vaja, perquè no pots entrar vint vegades a l’habitació d’un aïllat i si o si has de punxar a la primera o com a molt a la segona i amb dobles guants, cosa que si veiem difícil tendim a fer sense.
Acabes convertit en un linx punxant amb ulleres i doble màscara. Al final intueixes o t’imagines la vena o l’artèria que has de punxar. Ara entenc això de que els sanitaris som superherois, si ho diuen per la visió a través de la pell, quanta raó tenen!

A mesura d’anar passant dies, superant els alts i baixos, aprenent a treballant més que mai en equip, gestionant emocions, la pressió i els canvis, comences a pensar que tot el que ens està passant no és tant dolent. M’agrada creure que tot absolutament tot passa per alguna raó i que aquesta ens aporta més resultats positius que el Covid-19 en temps de pandèmia. Deixant de banda la pèrdua de persones importants un aprèn a estimar el que té malauradament després de trobar-ho a faltar.
Un dia a la feina just abans del canvi de torn em va abraçar un company. Després de gairebé un minut arrapats, tan sols va gosar dir “¡Cómo echaba de menos un abrazo!”. Feia temps que no enteníem les abraçades. I com en son de necessàries! En temps de mascaretes t’acostumes a entendre els sentiments a través de les mirades. Ara amb més motius que mai podem afirmar que una mirada transmet tot el que arrossega per dins una persona.

Per anar acabant diré que quan em pregunten a dia d’avui com anem per l’hospital responc sincerament que millor, més controlat, tenim més material i la xifra de sanitaris és la adequada. Però dies enrere els explicava que era tot desordre, molts pacients que es comprometen en qüestió d'hores i més població jove del que pensàvem al principi de tot això. Tot apuntava que havia de ser com una grip d’hivern que afectava principalment a gent gran amb múltiples patologies. I resulta que no. Hi ha hagut més morts dels esperats i d’edats més variades. Això se solucionarà i passarà però el que vindrà més endavant serà molt pitjor i haurem d’estar ben preparats. Creu-me que ho estarem!

Comentaris

  • Gràcies! [Ofensiu]
    capficada | 22-10-2021

    Recorres, i ens fas recórrer, emocions diferents i enconrtrades. Exactament el que vam viure i encara arroaaeguem. Gràcies!

  • Gràcies[Ofensiu]
    LAURA | 16-02-2021 | Valoració: 10

    Gràcies i mil gràcies com sempre per les teves boniques paraules Rommy Ros
    Una abraçada sense virus també!

  • Gràcies[Ofensiu]
    LAURA | 16-02-2021

    Gràcies i mil gràcies com sempre per les teves boniques paraules Rommy Ros
    Una abraçada sense virus també!

  • Em trec el barret...[Ofensiu]
    Romy Ros | 16-04-2020 | Valoració: 10

    Molt bon relat ,LAURA!
    Exposses amb paraules planeres la situació actual des de la mirada d'infermera. També les emocions. Veig optimisme, nascut del coratge, en les teves paraules.
    Una abraçada calida i sense virus!
    Romy Ros ;)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: