Regal

Un relat de: Joanra

En Pere sempre ha estat un pèssim seductor. I és en aquestes situacions, com en la que es troba ara, que això se li fa del tot present i li enterboleix la raó.

El que l'ha dut fins a l'edifici d'oficines per on ara camina ha estat una trobada casual a l'andana de l'estació. Anava a dinar amb uns ex-companys de feina, i recorda perfectament com, arran d'una pregunta habitual, s'ha encetat una conversa entre ell i dues persones més que esperaven el tren. Una d'aquestes persones era l'Íngrid, una noia que, no sabria dir per quin conjunt de raons exactament, li ha agradat molt.

Tanmateix, si bé se n'ha quedat captivat i devia fer cara de babau quan se la mirava, això no ha estat el més destacable. En Pere s'enamora sovint, per bé que tan aviat com aquest enamorament neix, ja està començant a morir. El que de debò és destacable, pensa mentre es mira el terra llustrós del passadís per on avança, és que li ha fet l'efecte que l'Íngrid també se'l mirava amb interès. "I dins el tren m'ha somrigut sense venir al cas", s'anima.

Han passat més de sis hores des d'aquella trobada, i ara calcula que l'Íngrid deu ser a punt de plegar de la feina, pel que ha pogut deduir del que explicava. En Pere duu un llibre per a ella. És la primera part (de quatre) d'una antologia poètica d'en Martí i Pol. Ha dubtat molt si dur-li alguna cosa; primer, s'ha convençut que convidar-la a sopar seria una bona idea, i que, si volia fer-li algun regal, aquest ja n'era un. Coneixia un restaurant excel·lent i amb un ambient adequat, ni massa íntim ni massa d'acomiadaments de solteria. Després ha cregut que això suposaria incomodar-la, i que si acceptava mai no sabria si ho feia de cor o per compromís; ha decidit, doncs, fer-li tan sols una visita, i mirar d'allargar-la xerrant, potser prenent alguna cosa. El regal: potser un ram de flors; ho ha descartat per massa típic. Literatura, millor. Donaria una imatge més real del que ell creu com a important a la vida. I del que creu sobre la vida, res millor que dur-li uns textos seus, que fa anys que intenta que li publiquin. Per més profunds, ha triat uns quants poemes. "I si ho troba massa pressumptuós?", i immediatament l'ha aterrit la idea que a ella, aquests pensaments íntims que ell havia posat en tinta sobre paper no li fessin ni fu ni fa, o fins i tot els trobés ridículs. "Un llibre de poesia, però no meu", ha canviat de pensament; anhels i reflexions d'altri que té l'esperança que els poden dur a parlar dels seus propis. Aquest cop, segur de la seva tria, ha posat els peus en una llibreria que li quedava a prop i ha comprat el llibre que ara descansa al fons de la bossa que passeja amb la mà esquerra, una mica suada.

La mà dreta és dins de la butxaca dels pantalons, i també sua. Mai no ha pogut evitar de suar quan està nerviós, i mai no ha pogut evitar de posar-se nerviós quan una noia li agrada. De tan moll com duia el dit índex, li ha costat que l'ascensor entengués que volia anar a la setena planta. És un ascensor d'última generació, amb botons tàctils. Li ha semblat que es sacsejava lleugerament mentre pujava, sol, mirant-se al mirall com qui jutja un desconegut. A aquesta hora, la majoria de gent baixa per sortir al carrer, alguns per anar-se'n a casa, d'altres al cinema, a donar un volt, a pegar els nens petits, o a rebre dels nens una mica més crescuts, potser al centre comercial, a discutir amb el cònjuges, a sopar, a fer un cafè, unes ratlles, unes bitlles, o qui sap si una cosa rera l'altra, en qualsevol ordre; ell, però, pujava, i ho feia amb la il·lusió de trobar la persona que l'havia de fer, finalment, feliç.

Fa uns minuts que busca la porta darrera la qual ha de trobar-se ella, treballant, o potser recollint les seves coses. Totes les portes li semblen iguals, si no fos que la majoria exhibeixen un nom i cognoms al costat, amb lletres tan petites que s'hi ha d'anar acostant per veure-les bé: Teresa Badia, Mª Antònia Castellana, Joan Ramon Patón, Mar Tomàs; potser en porta una vintena. Cap Íngrid. I si recorda malament on ella li ha dit que treballava? Potser és en una altra planta? No, recorda bé que era la setena, perquè és el seu número favorit.

Quan els nervis de trobar-la amenacen de transformar-se en nervis de no trobar-la, el cor li fa un bot: a la dreta d'una porta d'un plàstic gris, com les altres, hi veu un nom que no és com els altres: Íngrid Oláfurdóttir. Si no li sonés a nòrdic, li semblaria xinès. No deu ser ella, pensa. Li ha semblat que era ben catalana, i tenia els cabells i els ulls negres. Cap accent de fora, tampoc. Tanmateix, decideix trucar-hi. Si no l'és, segurament el podrà indicar. Fet i fet, comença a témer que no hagi marxat, mentre ell la buscava, perdut. Abans de colpejar la porta amb la mà, es gira cap a un plafó que hi ha tot just davant, on intenta aprovar el reflex que s'endevina del seu propi rostre. És en aquest instant que s'obre la porta darrera seu. Es gira. Somriuen; es coneixen d'avui mateix, de l'estació. És ella.

Inesperadament, la seva visió el fa tranquilitzar-se. Deixa automàticament de suar, relaxa el rictus; se sent alleujat. S'expressa amb tanta naturalitat que l'Íngrid se sent molt còmoda, també. I encuriosida: amb una trucada de mòbil, cancel·la una cita per ara mateix a fi de passar una estona amb ell. Li ve de gust xerrar-hi, i li agrada que l'hagi vinguda a veure. En Pere, després de dubtar-ho un moment, li allarga la bossa, disculpant-se d'avançada per si es veu en el compromís d'agrair-li un regal que potser no és del seu gust.

Ja són al hall on es troben els ascensors. Quan tenen els botons a l'abast, ell pitja amb seguretat el de baixar. L'Íngrid ha esquinçat el paper, i es mira el llibre. La visió l'alegra: havia pensat de comprar-se'l, aquest llibre, però són tan cares aquestes edicions!

Senten dringar una campaneta electrònica, i les portes metàl·liques que tenen davant s'obren lateralment. L'ascensor és gairebé ple, però es fan un lloc. Són ben bé a tocar. En Pere, mentre se la mira, cada cop més sorprès de la serenor que el domina, sent com dels seus propis llavis surt un "m'agrades". Ella, uns centímetres més alta, inclina el cap cap endavant.

Mentre es besen, tot el que els envolta comença a trontollar. Deu ser un signe de felicitat, pensa en Pere. I s'adona que segurament mai no ho ha estat, de feliç. Ni tan sols quan escriu. Ara, però, se'n sent ple, i alhora lleuger, com si la felicitat no pesés gens. Per ell, ja es podria acabar el món, en aquest mateix instant.

No és fins que separen els seus rostres, guanyant una mica de perspectiva, que veuen la cara d'espant de la resta de gent, adonant-se, amb uns instants de retard, que cauen al buit, irremeiablement.

Comentaris

  • Nanuuuu !![Ofensiu]
    Màndalf | 31-12-2005 | Valoració: 10

    Si no fos un amic et diria "m'ha agradat molt" i em quedaria tan tranquil. Però crec que t'hauré de dir alguna cosa més.

    El paràgraf on expliques què fa la gent a aquella hora "la majoria de gent... etc" no el trobo massa encertat. També em sobra la frase "Fa uns minuts...seves coses". És una mica enrevessada i sense ella funciona igualment. Personal però transferible.

    La història està ben relatada, aconsegueixes transmetre els dubtes i el neguit del noi en el seu intent de contactar amb ella. La frase "Quan els nervis de trobar-la amenacen en transformar-se en nervis de no trobar-la" molt ben trobada!

    El final molt sorprenent, me l'he hagut de llegir dos cops que no m'ho creia. Bé, la veritat és que sense aquest final la història seria la d'un enamorament amb quelcom d'especial però res més; el final que li has posat és el que la fa diferent de veritat. Es podria acabar el món i s'acaba de veritat per ells dos, llàstima amb el futur tan fantàstic que s'albirava...

    Fins aviat

  • bon inici[Ofensiu]
    qwark | 15-12-2005

    Un primer relat més que prometedor. L'estil narratiu és bo i les descripcions són entenedores, ajuden a fer-se imatges força clares de la història. L'argument també és interessant encara que coincideixo amb el que han dit per aquí baix, que en alguns moments potser és inversemblan.

  • No sembla gaire correcte[Ofensiu]
    Joanra | 30-11-2005

    això de comentar un relat propi, però de fet volia contestar-te, filladelvent.

    Primer de tot, gràcies per recomanar el meu relat. De fet és el resultat d'un mini-curs d'escriptura a què vaig assistir. Si parlo del noi i no tant de la noia (de què li passa, què pensa, etc.) és perquè el relat parla d'ell i de la seva relació amb el món que l'envolta, i potser l'Íngrid no és més que una excusa dins la història.

    La manera d'escriure sí que és un pèl distant, però és que volia ser fred: volia ser un narrador observador que no s'impliqués, no sé, és la forma en què m'agraden més en general els relats i contes que llegeixo.

    Bé, gràcies pel teu interès! I vaig a córrer a llegir el que tu tens a dir...

    Suposo que ens seguirem veien per aquí (i sí, fa molt poc que m'he decidit a participar en la web, tot i que fa algun temps que la conec).

    Un petó

  • filladelvent | 29-11-2005

    que tens molt a dir, i alviro d'aqeust primer relat un seguiment de nous relats que, de segur, agradaran al públic de relatsencatala.

    Tens una mo,lt bona escriptura, molt correcte, potser un pèl distant pel fet de er tant correcte, sembla que vulguis separar molt bé l'autor del lector... jo també ho feia i no me'n vaig adonar fins que una altra perdsona m'ho va dir; no sé si és el teu cas. Tanmateix, el teu relat resulta àgil de llegir, lleuger, agraït... i per trobar-hi un defecte, deixa'm dir-te que el final no m'ha acabat de convèncer. Suposo que mentre llegia m'anava fent una molt bona expectativa, perquè s'ho valia, i el final no m'ha acabat de quallar. No pel què, sinó pel com: vols dir que amb un parell de frases més no podies fer un final més complet, introduint potser alguna emoció més (també de l'Íngrid) i algun toc de suspens... un final més conclusiu, que no deixés el lector amb un mal regust.

    Bé, sóc una mica perfeccionista... suposo que ja ho has copsat en la crítica que he fet a una col·lega per haver escrit en llenguatge msn...

    Només felicitar-te, perquè sincerament veig en tu un bon futur literari.

    -Filladelvent-

  • Bon relat[Ofensiu]
    Buk | 22-11-2005

    Doncs no és mala forma de morir, aquesta, oi? jajaja
    M´ha agradat molt el relat. Està molt ben escrit i el final és totalment inesperat. Enhorabona.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: