Al pati

El vent corre, topa amb mi
i m'envolta per seguir el seu camí.
Jo gargotejo paraules en una llibreta
i el gat s'estira i s'arrauleix
al cantó d'un test, els dos aliens
a la fragilitat de què estem fets.
I si l'aire portés sorra?
Se'ns ficaria als ulls i als pulmons
i ja no podríem pensar en res més.
I si l'aire fos capaç de dur rocs?
Ens obririen ferides pertot
i lentament moriríem, l'un i l'altre,
en el millor lloc del pati,
que hauríem anat a cercar
mentre agonitzem, lúcids.
El vent que ara em xiula a les orelles
també podria cremar-nos
o fer-nos volar enlaire,
endur-se els nostres pensaments
o arrencar-nos la pell.

I ens quedaríem nus,
nus davant el sol i la terra,
conscients de la nostra naturalesa
i satisfets de saber-nos fràgils,
tous com un cuc, un cargol,
un gat, un home.