Reflexions i pensaments continguts a la sauna, segona part

El Kyrie del Rèquiem de Mozart va despertar Dawson a les 6.30 del matí de dos dies abans, tal com ell s'havia programat a la ràdio-despertador la nit de la seva arribada, l' anterior. Les lletres llatines sonaven amb aquell ritme tan apocalíptic que Dawson apreciava. Sens dubte el seu país o, més ben dit l'antic imperi, havia engendrat grans artistes com Kandinski o Txaikovski, però no es podia resistir als encants d'altres grans mestres, com els anomenava ell; com Richard Wagner o, de més enrere, Mozart i Bach. El Rèquiem de Mozart era una de les seves obres predilectes: el llatí, el to tan intens i dramàtic, el contingut temàtic...tot era una delícia per escoltar.
Dawson va trigar 5 minuts a llevar-se: volia gaudir d'aquells primers 5 minuts de l'alba al llit sense fer res, cosa que habitualment no podia fer. Respirar sense fer res més. Només respirar. Tot seguit va disposar-se a fer els seus exercicis habituals matinals: seixanta flexions i seixanta abdominals en sèries de vint, cada exercici amb pausa de trenta segons. A continuació, es va dirigir al bany, on va rentar-se de manera lenta i pausada amb aigua freda. Així, després d'haver superat el mal dels dos bourbons que es va prendre ahir, se sentia com nou, fresc.
A un quart de vuit ja estava vestit: duia texans, camisa blanca i la seva habitual americana negra. Dawson era un home acostumat a vestir de manera informal, però, dins d'aquest grau, el més elegant possible. Una de les seves afeccions era precisament la col·lecció d'americanes, preferiblement de color negre. Procurava no malgastar els diners, però les americanes i les marques de cigars turques eren una temptació irresistible. El millor de la temptació és caure en ella, tal com havia dit Oscar Wilde.
Van trucar a la porta. Dawson la va obrir, pensant que rebria el iogurt, les figues fresques i el cafè ben carregat que havia demanat anit. I, efectivament, l'esmorzar l'esperava darrere la porta, servit pels mosso que la nit passada li havia portat l'equipatge. Només una sola cosa el va sorprendre: el sobre que hi havia damunt la safata que el noi portava. - Un telegrama per a vostè- va dir el mosso. Dawson li va donar les gràcies i la simbòlica propina i va tornar a la seva habitació. Estava clar que aquell telegrama alteraria les seves vacances. El paquet, d'entrada, no s'assemblava gens a un simple telegrama. Dawson va notar un gruix de papers importants. Més tard o més d'hora, però l'hauria d'obrir. Abans d'obrir la caixa de Pandora, però, Dawson va decidir gaudir de l'àpat.

***
Dawson havia acabat de llegir el telegrama en 2 minuts, mentre que en va trigar 25 a llegir l'expedient que anava adjunt al telegrama. En poques paraules, havia de liquidar un desertor, un tal Basili Khripatiev. Hi havia una fotografia adjunta. El tal Basili era un ucraïnès que treballava al departament d'afers exteriors d'Ucraïna. Ara bé, també tenia certs lligams amb la SMERSH des de la Segona Guerra Mundial. Voluntàriament, pel que semblava - no hi havia hagut, segons es veia, cap xantatge o activitat subversiva- . Havia llegit atentament tots els detalls de la seva vida que el poguessin ajudar en la tasca. Segons semblava, era un agent doble que havia estat descobert. Certament, havia passat informació al bàndol comunista del què podia esbrinar des d'Ucraïna, on la pressió de l'espionatge capitalista era inferior. Ara bé, des de feia 6 mesos aquella informació era força dubtosa i difícilment comprovable. La vigilància especial que se li va aplicar va confirmar les sospites: Occident havia temptat amb una considerable quantitat de divises el tal Basili. Malauradament, Khripatiev havia fugit el país i es dirigia cap a Federiksberg en el moment en què Dawson llegia la carta. Per què? La resposta es trobava en l'expedient adjunt. Basili Khripatiev estava casat amb una danesa i tenia dues filles. Anualment visitaven els pares de la dona, residents de Federiksberg.
L'expedient del tal Basili demostrava que havia sigut un home íntegre i fidel al règim soviètic. Què li hauria pogut fer canviar d'opinió? Si tenia l'oportunitat de preguntar-li, Dawson ho faria, tot i que no ho hauria de fer. La consigna habitual d'aquest tipus d'encàrrecs era mata i no preguntis. Dawson no li agradava gaire aquest sistema, al igual que moltes altres coses del règim, però obeïa. Obeïa perquè era un home fred i servidor, i no tenia més remei. O obeïa o el mataven. Ara bé, en fets de poca transcendència, com el d'un pobre home que ha decidit desertar, es podria permetre el luxe de voler conèixer el per què. Ningú ho sabria mai; el mataria certament, però si podia, esbrinaria més d'aquell home i dels motius que l'havien empès a la deserció.
El cas era que el tal Basili es dirigia cap a Federiksberg, suposadament per trobar-se amb la seva família. Després, es refugiaria allà o fugiria amb la seva família allà on pogués. Dawson va trobar un mapa on figurava l'adreça de la mare de la dona de Khripatiev. Per la distribució dels carrers, semblava un barri de classe mitja. Esperava no tenir complicacions per l'ambient en què hauria de trobar-se amb el tal Basili.
Dawson va decidir que aniria cap al lloc aquell mateix vespre. Si Khripatiev havia estat ràpid, a hores d'ara ja podia estar arribant a la ciutat.

***
Les sotragades del tren eren molt incòmodes. Tant que feien ballar la pistola que Dawson amagava sota l'aixella del braç dret. Era evident que Sergéi, el seu sastre de Sant Petersburg, hauria de fer-li una americana a mida per tal de portar la pistolera més còmodament. De l'estació de la urbanització on es trobava el balneari al lloc on se suposava que estaria el tal Basili hi hauria uns 20 minuts. Federiksberg era encara una ciutat molt unida a les seves rodalies. Mentre patia les sotragades causades per una mala construcció - o antiquada- de la xarxa viària reflexionava sobre la URSS. Realment era millor que l'Imperi, tal com havia insistit Stalin? No es que fos capitalista ni molt menys, però tenia dubtes de l'eficàcia del sistema, començant per la mateixa SMERSH. El contraespionatge soviètic es basava en la repressió i no pas en la investigació. La organització estava més centrada en la descoberta d'espies en les files soviètiques i en la seva posterior eliminació que no pas en la investigació dels passos de l'enemic, o en l'estat dels països capitalistes. Era cert que la SMERSH era temuda arreu del món, però s'havia estancat, s'havia tancat en ella mateixa i els seus mètodes, temuts però poc ortodoxos. Dawson procuraria sempre evitar que d'aquest estancament els seus mètodes sortissin perjudicats. Sempre s'adequaria al objectiu principal de la missió, però els matisos els deixaria per la seva consciència i els seus impulsos? No n'havia sempre sortit viu, de les situacions? Havia fallat alguna vegada? No. Immers en aquests pensaments va arribar a l'estació que li pertocava. Al sortir al carrer, començava a ploure.