Records, dolços records

No sé amb exactitud quin dia és avui, del cert si que puc dir que estem en algun dia d'Octubre de 2040.
Aquest mati ha començat plovent . Plou tant, que des de la cadira estant no puc veure el paisatge, només veig els regalims que lliscant vidre avall ho tapen tot.

Avui puc pensar, raonar, inclòs he pogut demanar el menú, que em venia de gust.
Solament això, ja em fa feliç.
Malgrat el meu estat precari, m'agrada gaudir de la pluja del sol i si tinc la sensació per un instant de que puc dominar el cervell en faig festa major tot estant .........tot el dia asseguda.
Només, que aquesta petita enciclopèdia que recopilem durant la vida funcioni una mica, i pugui enfonsar-me en qualsevol dels meus pensaments antics, ja estic contenta doncs la vista ja no m'acompanya, no puc llegir ni fer punt de mitja ni ganxet ni..........ni tantes coses més.

Que bonic és quan puc gaudir d'aquests arxius interns . Com per exemple el record d'un matí fresquet de mes de setembre de 1951.Tenia sis anyets, sembla que faci poc.
La mare em va portar a l'escola, anava amb una bata blanca, sota el coll de la bateta una llaçada de color blau marí i mitjons blancs. Portava una cartera de cuir marro, això en aquells temps per nosaltres era un privilegi. A dins la cartera m'hi havia posat un "plumier" era de fusta, dins aquest estoig no hi faltava de res. Goma, llapis, maquineta per fer punta, colors...........Desprès de caminar mitja hora vam arribar al col·legi.

La mare ja havia parlat amb la directora, volia que em preparessin per fer la primera comunió, el proper any.
Tenia que ser així perquè era molt alta per la meva edat . La mare deia, que si esperàvem més temps semblaria una núvia.
La directora l'hi va dir a la mare que tot plegat era una mica difícil doncs per fer la primera comunió es tenia que saber el catecisme, o sia, tot una sèrie de oracions, haver rebut la confirmació i..........en fi, tot un seguit de coses que no s'havien complert .
A més, per aprendre totes les oracions faltava un requisit primordial, saber llegir i jo era la primera vegada que trepitjava una escola.
-Ai!! Déu meu!!. - Quin embolic.

El proper any feia set anys no sabia llegir ni escriure, i semblaria una núvia.

No sé que va passar, però la primavera de l'any 1953 que jo ja tenia vuit anys. Ja sabia totes les oracions, sumava, restava i vaig poder fer realitat el somni de la meva mare.

Diuen que no tens que viure de records. Doncs a mi!.............a mi és el que em fa viure i m'estan acompanyant en aquests últims anys de la meva vida.
Quan ja tot es va acabant que ens queda que sia molt nostre, molt personal?.
Els records. Solament els nostres records. Uns records que t'envolten en la solitud nit i dia.
El present i el futur ja no existeix.

Aquest va ser el últim relat de la meva iaia. Avui és el seu aniversari en commemoració vull transcriure aquí els seus records per tal de cridar l'atenció envers el seu indiscutible valor davant la vida.

La dona que em va criar, i que em va obrir els ulls en les adversitats de la vida amb les seves experiències.
Recordo, abans de que ens deixes, deia:
Vaig començar tard, però he tingut temps per aprofitar el temps.

Com ella, jo també vull recordar aquells temps de quan jo era petit i l'esperava amb ànsia que vingués a explicar-me els seus contes i rondalles.
No puc pas dir el que passava aleshores per el meu cap, però si recordo aquell goig que sentia quan l'escoltava, quina felicitat sentir-la prop del meu cor.
Envoltats de parets blanques les quals ella pintava de colors, amb els seus relats.

Ara les flor s'han posat mustigues i el rossinyol ja no canta.
Necessito escoltar, aquell pou de ciència.
L'enyorança d'aquests dies em mata.
Però en mi perduraran aquells records. Dolços records, Gloriosos records.

MARISA
11/6/07