Recompte

Quan l’absència es fa present,
només queda recordar.
Com quan, amb aquell projector infantil,
endavant i enrere,
es dominava el temps fins aturar-lo;
haguessis volgut aturar els comiats,
transformant-los en benvingudes.
Que no haguessin estat uns mai més
implacables, irrenunciables,
cruels, inesperats, injustos.
Que fossin només un fins després.
Un ja hi tornarem, un més tard ho parlem,
un tornar a cantar aquella cançó
que ara ja només es pot escoltar i plorar.
Quantes absències ja en el recompte,
segurament més les viscudes que les que han de venir.
Aprendre que mai no és tard per tornar a aprendre.
I no deixar passar mai més l’ocasió per dir:
gràcies, t’estimo, t’admiro, em fas feliç.