Rampell de nostàlgia

Un relat de: Sebastià Climent

No era pas una dona nostàlgica ni era de les que creien que qualsevol temps passat era millor que l’actual. Era ben be el contrari, una persona realista i preparada per afrontar l’avui i l’esdevenidor, amb una raonable confiança però sense deixar-se emportar per un optimisme infundat. Era plenament conscient de les dificultats del dia a dia i això no l’abatia pas sinó que la motivava i , com l’esperó al cavall, la feia reaccionar amb actitud positiva per trobar la solució i així tirar endavant, superant qualsevol obstacle.

Vivia sola d’ençà que va morir la seva mare, ara faria uns tres anys, i des d’aleshores que no havia obert aquell moble on s’hi guardaven vídeos, pel•lícules i els àlbums de fotos familiars. Però aquella tarda havia decidit que faria una neteja a fons de tot el contingut que hi era allà encabit des feia tan de temps. Moltes vegades ja ho havia intentat, però la realitat era que per una causa o per una altra o potser que, en el fons, no en tenia gaire ganes, ho havia anat deixant per més endavant. Tenia el ferm propòsit de fer-ho aquell dia, sense treure’s cap excusa ni permetre que cap circumstància ho impedís.

Quan s’hi va posar, de seguida s’adonà que, si no s’asseia, aquella feina es convertiria en un suplici. Tot el material era entaforat en la part baixa de la llibreria i això d’acotar-se per anar traient cada cosa, alçar-se i netejar-la no era gens aconsellable per al seu ossos. Tampoc ho era, és clar, el fet d’estar-se agenollada tota l’estona. Aleshores va recordar que tenia una cadireta de boga, que els seus pares li havien comprat quan era petita, i va pensar que ara li aniria com anell al dit. No li va costar gens de trobar-la i un cop ben col•locada va ser com posar oli en un llum. Perfecte. Així, doncs, va començar a anar traient, un a un, tots els estris emmagatzemats.

Però va fer una cosa absolutament imperdonable quan el que es vol és fer només neteja i no pas ordenar. Va caure en la temptació, quan va arribar el torn als àlbums de fotografies familiars, d’obrir-los i començar a fullejar-los. No ho havia d’haver fet. Cada pàgina d’aquells àlbums antics, plena de fotografies en blanc i negre ò de color sèpia, entel.lades per aquella pàtina que hi deixa el pas del temps, sacsejava el seu ànim. Les unes perquè li feien reviure aquells bons records d’adolescència, somorgollats en l’oblit. Les altres perquè li despertaven emocions que els anys havien anat apaivagant. Unes li provocaven un somriure que els seus llavis maldaven per dissimular. També anaven desfilant davant de la seva mirada, aquelles fotos dels éssers que havien estat tan propers, tan estimats i que, gradualment, serenament i sense escarafalls, havien deixat aquest mon físic.

Eren aquestes fotografies, les dels ésser propers ja desapareguts, les que van activar l’esclat d’agarbuixades emocions que anaven des de la tristesa a la melangia, des de l’enyor a la nostàlgia, passant per tota la gamma i tots els matisos dels sentiments que cadascuna de les fotos li despertava dels moments viscuts amb ells, que formaven part de la seva vida i dels seus records.

Per acabar de veure el darrer àlbum ja va haver d’encendre el llum. No s’havia adonat que fosquejava i que només restava la tènue claror crepuscular que acomiadava el dia. La neteja va quedar per fer, una vegada més. Tal com estava tot el que havia anat traient, així és va quedar.

Asseguda a la cadireta de boga que els seus pares li havien regalat quan era petita, amb l’ànim ben estovat per l’allau de records que la visió de les imatges capturades en un instant del temps i retingudes en aquelles fotografies, va tenir un rampell de nostàlgia que, tot seguit, esdevingué reflexió.

Va prendre consciència de que ella era la darrera baula d’aquella cadena familiar, l’origen de la qual gairebé es perdia en el temps, i amb ella, en un futur més o menys proper, desapareixeria la cadena. No hi havia continuïtat. No tenia ni marit ni fills, ni germans, ni oncles. No tenia parents en cap grau que podessin perllongar la cadena en el futur, un cop ella es convertís, també, en un record familiar. Però es preguntava... un record per a qui, si la família s’acabava amb ella ... ? Era una sensació estranya, com trobar-se entremig del passat ja desaparegut, tot i que ara recordat, i el seu propi futur.

Els seus pensaments, en aquests moments , es tenyien de foscor, la mateixa foscor que dominava el tros de cel que veia per la finestra. Però no es podia deixar dominar per aquell rampell de nostàlgia que uns records impresos en uns papers li havien provocat en el seu ànim i per tant, considerant que ja s’havia excedit en la concessió de temps a les emocions i als sentiments, va tornar a recuperar el seu tarannà habitual, realista i positiu. Va pensar que la vida continua, que els records formen part d’aquesta vida i que l’esdevenidor, ple d’incerteses, ja s’anirà fent present quan i com estigui escrit en el llibre del destí.

Comentaris

  • Relat proper[Ofensiu]
    Araceli | 16-10-2011 | Valoració: 9

    és el primer relat teu que llegeixo ! M'ha agadat ! És un relat ben escrit, curat en en expressió i vocabulari i molt proper a les vivències que tenim les persones en el nostre dia a dia . i és cert que la reflexió que fa la protagonista ens convida a nosaltres també a reflexionar !

  • nostàlgia[Ofensiu]
    leonor puig masbernat | 10-10-2011 | Valoració: 9

    Crec que es una cosa que tots ens i em trobat un dia o altre .Esta molt ben escrit com tots els teus relats, son tan descriptius que sembla que tei trobis, i la part final trobo que fa pensa, al menys a mi personalment
    Una abraçada.

  • Molts ens hi hem trobat aixi[Ofensiu]
    Shupiluliuma | 09-10-2011 | Valoració: 10

    Una real descripció (la de voler endreçar) que tots hem viscut i que quan ens hi hem posat, el record, la melangia ens ha fet entretenir més del compte. Una altra cosa és la resta del relat que per sort no hem hagut de coincidir.

Valoració mitja: 9.33

l´Autor

Foto de perfil de Sebastià Climent

Sebastià Climent

173 Relats

313 Comentaris

140530 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Nascut a Castellbell i el Vilar, comarca del Bages, però fa anys que resideixo a Lleida.


sebastiacliment@gmail.com