Quina merda!!!

Un relat de: josepsalatermens

Sóc un estranger d'un país on es fan estadístiques d'altres estadístiques, quina altra cosa queda per fer?
Ara m'estic en un hospital d'un país de gent bruna, desconec la seva parla i m'entretinc a enfotre-me'n d'ells. Vull pensar que són uns estúpids i que són aquí per a divertir-me.
Me n'en ric de tot: d'aquestes nafres a les cames, dels meus budells que em donen el gust de cagar-me a sobre i d'aquests fills de puta que es passegen per les meves venes, gaudint del meu cos, cruspint-se'l plàcidament. Sí, tenir la SIDA és realment "especial".
De quina manera puc fer passar el temps aquí? Feia uns dos mesos, encara em fotia una "palla" i ara ja és del tot impossible, vés, què hi farem?.
Sortosament, li he trobat gust a un cigarret d'aquell home tan gras amb ulleres, que em convida cada dos dies. M'el passa d'amagat, fa veure que se l'encén per a ell i després se'l deixa sobre la tauleta de nit i se'n va com sinó se'n recordés. En principi el trobava dolent, massa fort, però ara ja me'l foto a gust.
Aquí estic aprenent que per no amargar-se un , cal saber esperar, pensant que tot arribarà en el moment més adient: esperar l'esmorzar, el "maricons" que venen a rentar-me el cul, el dinar, esperar el moment que deixa d'entrar la claror per la finestra i no se sent cap soroll i això em diu que ja haig de dormir, el cigarret de cada dos dies i...quan arriba ella.
També m'avorreixo força i no sé pas què puc fer, cridaré ben fort, inventant-me que he vist córrer una bestiola pels llençols, m'en riuré d'ells, però també és veritat que no si atabalen gaire, que en són de soques!
Sento unes passes molt seguides, gaire bé com si estigués corrent, s'acosten a la meva porta, a veure si hi ha sort i no passa de llarg, doncs sí, com sempre fa primer un toc a la porta i tot seguit, d'una empenta l'obre amb tanta energia que sembla com si la volgués ensorrar, ella és així.
Mai puc entendre què m'està dient, amb aquesta merda d'idioma, però si que fa sevir el to d'interrogació i després somriu... no forçadament, somriu perquè li surt de l'ànima, sense pensar-s'ho. M'observa les nafres amb interès i enfonsa la seva mà per tots els racons de la meva panxa, per saber com tinc els budells, però no deixa de parlar. Tinc les parts baixes a l'aire i se'm veu la titola, ja ben inútil, ella no en fa cas, és clar que no, no em serveix ni per aguantar-me el riu, quina merda amb tot això.
Me n'en ric sense obrir la boca com si la tractés a ella d'una tonta. No sé pas què fer de l'esverament que m'agafa quan la tinc a prop meu.
I se'n va de la mateixa manera que ha entrat, ben depresa quasi bé a trompades, parlant i somrient.
Una vegada a fora trobo que s'ha quedat un immens silenci dins l'habitació i no puc suportar aquesta sensació. Sé que no tornarà fins demà passat, vindrà per comprovar com m'estic podrint mica a mica.
Farà una setmana em va fer una pregunta i em mirava com si estigués esperant una resposta, ella sap molt bé que no l'entenc de res, què li puc dir? En el que penso?
Penso en la meva iaia que em feia fregues al pit abans d'anar a dormir, per treure'm el constipat. Penso en aquella noia que va acceptar de sortir junts després de classe i tot seguit em vaig fuma de morros amb una porta tancada perquè era incapaç de veure-la. I ara penso en el matins que ve ella i comença a explorar-me sense els guants, amb els dits llargs i les mans calentes.
Penso que no tinc a ningú més, que no en sé res d'ella, que no li podré parlar mai de mi, que a vegades la tracto amb menyspreu perquè així crec que no li faig tanta pena, aleshores, tanca de cop el seu somriure, però segueix parlant i jo sé que he fet el tòtil i he quedat com un porc. Fins i tot així, segueix venint amb el seu somriure franc i el ulls grossos i torna a anar-se'n uns minuts després, omplint-se aquesta habitació, el meu món, d'una buidor negrosa, quin fàstic!
Sort en tinc del cigarret que m'arriba puntualment i que , a més d'empastifar-me els pulmons amb el seu fum tan espès, fa que se'm vagi una mica el cap durant una estoneta. I m'oblido de les nafres, de l'habitació, dels escorpins que tinc a dins meu, del no ser-hi ella.
Suposo que no arribaré a acabar l'any, poca gent , em penso, ha aguantat tants mesos com ho he fet jo.
Guaita, un cargol que puja pel vidre de la finestra, què en deu pensar ell de la mort? Ja ho sap que també es morirà algun dia? Segur que no tindrà cap pel·lícula muntada: que si l'infern, el cel, la transmigració de les ànimes...jo que sé quines més coses ens imaginem, pot ser té el cap més clar que tots nosaltres junts: diguem, cargol dels collons, què hi ha després de la mort? Tu ho saps? T'adones que et moriràs igual que jo? Si ,vés, a ell què l'expliques. Ell va fent, enfilant-se vidre amunt, carregant amb la seva pròpia vida igual que amb la seva closca, que ja és prou feixuc tot plegat. Quan arribis a lloc dona records meus, si us plau, senyor cargol.




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de josepsalatermens

josepsalatermens

110 Relats

29 Comentaris

51160 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Vaig neixer el 5 de març de 1961. Treballo en un hospital i estic casat i fillat. M'agrada la natura i estar de tant en tant un mica sol amb mi mateix, però també necessito tenir algú al meu costat.