Què m'has fet, Pepita?

He trucat a la teva porta i he entrat. T’estàs ajaguda, dormint, tens sobre el llit una escampadissa de llibres, revistes, un quadern de sodoku...als dits encara se t’aguanta un llapis.
Ho recullo tot i ho col•loco a la teva tauleta de nit. També et trec les ulleres de llegir, penso que així estaràs més còmoda, malgrat que no t’adonis, després apropo una cadira al llit i sec.
Em poso a esperar, espero que en qualsevol moment et desvetllis. Mentre vetllo el teu son, tant és que no sàpigues que estic aquí, al teu costat, tant és. Si et tinc a prop ja em sento bé.
No he vingut a l’hospital per fer-te companyia i a consolar-te, he vingut perquè necessitava estar amb tu, observar les mil arrugues que tens al rostre i a escoltar com parles fluixet.
M’han dit que ja no pot anar sola al vàter, que t’han posat uns enormes bolquers perquè t’ho facis a sobre, suposo que això vol dir que se t’està acabant la corda, que aviat t’aniràs.
Ahir em vares dir que després de la mort era un misteri. M’ho vares dir molt tranquil•la, sense angoixar-te. Mentre m’ho deies em feies patir, com t’ho pots prendre d’aquesta manera? Se t’acaba tot, que no ho veus? I no saps el que vindrà després, no disposes d’una fe que et doni una resposta o qualsevol esperança i sembla que ja t’està bé.
He vingut a cercar el teu consol, si, sóc jo qui a de rebre de tu, busco la teva compassió per a un home incapaç de deslliurar-se d’una tristor que és inherent a la seva existència. Cerco el consol d’una dona de vuitanta-set anys que es morirà d’aquí a un parell de dies.
Què m’has fet, Pepita? D’una setmana ençà que t’he conegut i ja només penso en tu. M’has parlat que no tens família, que estàs sola, de que t’agrada molt sortir a caminar, que has treballat al gènere de punt i també has despatxat.
M’has explicat que farà poc dies et va venir a veure la teva mare, que fa uns cinquanta anys que ja és morta i, quan vares obrir els ulls ja no hi era. Significa que et venen a buscar, Pepita, ja t’estan esperant.
Sempre has tingut una salut molt minsa i has pres remeis naturistes, has
Fet ioga, em dius que cada dia et dediques una mitja hora a respirar , a meditar.
Em tornes a dir que després de la mort és un misteri i em somrius. Aleshores inspiro una sensació dolça, benestant, com si m’entrés pel narius un aire fresc, net, que em purifica.
Has sigut tu, oi , Pepita? Si ara estàs ben adormida. Com el llit té el capçal alçat llavors rellisques cap avall i gairebé els peus t’arriben a baix del tot.
Tens un cos molt menudet i esquifit, sense formes. Em vas dir que t’havia agradat força d’anar a ballar, però penso que els homes no et devien d’anar gaire al darrere, oi?
Com t’has pres la solitud de la teva vida? No et planys de res, estàs satisfeta del que has viscut, malgrat això em dius que no tens ganes de tornar a començar, ja n’has tingut prou.
Veig que la son et té ben agafada i no et deixarà anar fins d’aquí a unes hores. M’alço de la cadira. Tu no pots saber que t’he estat fent companyia mentre dormies, tampoc pot saber que aquesta mitja hora m’has donat allò que li calia a la meva ànima.
Surto per la porta automàtica de l’hospital, ja és ben fosc. Mentre camino puc escoltar el so de les fulles dels plataners, m’adono que m’estan fent costat també i, ara, tot em ve de cara, gràcies, Pepita.
Has sigut tu, oi?