Que demà sigui ara

Jo també m'he barallat
portes endins
amb el caníbal que viu
en mi,
i he perdut.
I he vist que el futur
és tan fosc
com la boca del metro
que remou el so
de mil tenebres
abans no es fa la llum.
I he plorat cent batalles
que havien de ser
cent petons.
I he vist morir la vida
a les meves pròpies mans
sense saber que jo
n'era l'assassí.

Per això he perdut,
perquè m'he perdut,
i quan m'he retrobat
no he fet res més
que buscar nous camins
on perdre'm.
Per això he plorat,
perquè els raïls del llarg suïcidi
que és la vida,
-com diria Nietzsche-,
s'han rovellat
de no saber-los fer servir;
la tempesta és eterna
i la calma és un miratge
momentani
com un oasi enmig del desert.

No he viscut.
M'he menjat a mi mateix,
per això als teus ulls
sóc una mòmia sense vida,
però saps què?
Hi ha un cofre enterrat
dins teu
que desxifra l'enigma
en que m'he convertit.

I això sóc precisament jo:
una pregunta sense rumb
que escup paraules
per abandonar aquest ahir
i tornar a creure que
ara
és
demà.