Quan viure es converteix en una obligació

Sóc la Maria i tinc 18 anys. Visc a casa amb els meus pares i el meu avi. I és d'ell de qui us volia parlar. El meu avi es diu Miquel i té 70 anys. Ell sempre havia estat una persona molt alegre, amb ganes de fer coses i li encantava passejar i fer viatges. Malgrat tot, ja fa molt temps que no fa cap d'aquestes coses. Els viatges van ser el primer que es va acabar quan es va morir la meva àvia, deia que viatjar sol ja no era divertit i que no sabria què fer. Però la resta d'activitats es van acabar fa més o menys dos anys. El 20 de gener de 2004 el meu avi va tenir una embòlia, i com a conseqüència ha quedat en una cadira de rodes, ja que no mou cap part del cos. Ni tan sols pot parlar.
Cada vegada que recordo aquell dia em ve com un neguit al pit, i tot i que he intentat mil vegades treure'm del cap aquell moment, no ho he pogut oblidar.
Era diumenge i després d'haver fet un dinar familiar, com que no tenia res més a fer que mirar la televisió, vaig decidir acompanyar el meu avi a passejar. Ell ho feia cada diumenge, i tot i que algunes vegades hi havia d'anar sol, gairebé sempre que podia jo l'acompanyava. Doncs bé, per allà a les quatre vam marxar de casa i ens vam encaminar cap al parc que hi ha a uns vint minuts de casa. Un cop allà ens vam asseure en un dels bancs i vam parlar amb algun conegut que vam trobar. Finalment vam decidir tornar cap a casa fent una volta per un altre camí, però abans de sortir del parc, el meu avi es va quedar aturat de cop i al cap d'un moment ja va ser a terra inconscient. En aquell moment em vaig espantar molt i només se'm va acudir cridar per demanar ajuda. Vam tenir sort que encara hi havia força gent al parc i alguna de les persones que va venir a ajudar-me va trucar de seguida a una ambulància. Quan va arribar, van fer tornar en si el meu avi, però se'l van endur a l'hospital i s'hi va passar uns quants dies.
Jo ho vaig passar molt malament, a més, de primer els meus pares no em volien explicar res per no espantar-me, però finalment els vaig convèncer i em van dir què era el que li havia passat al meu avi i, el més dur de tot, que d'aquell moment en endavant hauria d'anar en una cadira de rodes i que no es podria moure ni podria tornar a parlar.
Aquelles paraules van ser com una galleda d'aigua freda. Però si el meu avi no havia tingut mai ni un constipat, com em podien dir ara que no es podria valer més per ell mateix i que ni tan sols em podria explicar aquelles històries tant fantàstiques de quan era petit? He de reconèixer que em va costar d'assumir, però entre tots em van ajudar a fer el cor fort i em van convèncer que el millor que podíem fer era estar el màxim possible pel meu avi i ser nosaltres els que en l'enduguéssim a passejar i li expliquéssim històries. En aquell moment vaig adonar-me que la relació amb el meu avi no seria mai més igual: ara tocava intercanviar-nos els papers.
I així ho vam fer, suposo que ens vam adaptar tots a ell. Jo no passa dia que no el porti a passejar, encara que de vegades ell no ho vulgui, i sempre dedico una estona a explicar-li totes les peripècies i embolics que tenim a l'institut.
Em sembla que no ha estat tan difícil com em pensava, a més, també li podem fer preguntes, perquè ell ens respon tancant i obrint els ulls: quan vol dir que no, els tanca una vegada, i per dir que sí, dues. Fins i tot, ell ens pot explicar alguna cosa, ja que tenim una graella on hi ha totes les lletres i nosaltres els les assenyalem i ell ens diu que sí o que no amb els ulls. Pot semblar complicat i llarg, però quan t'hi acostumes ho trobes fantàstic.
Han estat dos anys diferents, però en els quals he après una manera diferent de relacionar-me amb el meu avi. Penso que el dia més complicat va ser el primer cap d'any que vam passar així, ja que ell sempre era el primer de fer gresca i el que animava la festa, però aquesta vegada no ho podia fer. Hi era però no deia res ni es movia, i jo, el veia, i pensava en aquell dia al parc. Aquest va ser el primer dia que vaig pensar que la seva situació era com estar en una presó, perquè la seva consciència hi és, entén tot el que diem, ens escolta i també ha de tenir ganes de fer coses, però, en canvi, no pot fer ni dir res del que pensa. Potser va ser el primer cop que em vaig fixar en la tristesa que hi havia en els seus ulls, i no ho entenia perquè des del dia de l'embòlia no m'havia mogut del seu costat i estava pendent d'ell, però no m'havia adonat, o no havia volgut veure el que deien els seus ulls.
Ara ja fa gairebé dos anys i les coses han canviat. Fa un temps que em vaig adonar que el meu avi semblava que ens volia dir alguna cosa però no gosava. I com que no estava disposada a tornar a deixar passar l'ocasió, vaig decidir demanar-li. La resposta que em va donar em va deixar de pedra, però alhora em va fer pensar:
"Mira, Maria. No sé si és a tu a la que li hauria d'explicar, però de moment ets l'única que m'ho ha demanat, a més, considero que ja ets prou gran per entendre-ho.
Suposo que t'adones que ho passo malament, perquè tu saps com era, m'agradava sortir, viatjar i estar sempre enfeinat fent una cosa o altra, però des d'aquell dia al parc no puc fer res de tot això. El que faig ara no és viure, i a més, no us deixo viure de la manera que us tocaria a vosaltres. Heu d'estar contínuament pendents de mi, no feu moltes activitats que abans fèieu, ni tan sols aneu de vacances.
Ja sé que potser tu no ho veus igual, i no vull que et pensis que sóc un egoista i que no us tinc en compte a vosaltres, però jo sempre he dit que per viure i no poder gaudir d'aquesta vida val més morir. I sí, ara mateix preferiria morir que haver de viure els anys que em queden, que poden ser molts, atrapat dins del meu cos.
Em sembla que les persones hem de tenir dret a poder dir prou quan ens sembli, i en els casos que nosaltres mateixos no ho podem fer, tenir l'oportunitat que un altre ho faci sense que després sigui jutjat pel què ha fet.
Sí, Maria, això és el que fa tant de temps que tinc al cap. Ara, però, no voldria que et pensessis que t'estic demanant res. Sé perfectament el què podria passar si t'ho demanés i acceptessis, a més, la teva mare no t'ho perdonaria mai. Ella no pensa com jo. Només m'agradaria que hi pensessis una mica, i que si mai tens l'oportunitat de poder canviar les coses, que ho facis, i que llavors pensis en mi. I sobretot, tingues present sempre que viure és un dret i no una obligació."
Després que em digués tot això, no sabia que fer. Ho havia d'explicar a algú? Havia d'intentar ajudar el meu avi encara que ell no volgués?
Aquella tarda em vaig tancar a la meva habitació i vaig plorar fins que no em van quedar més llàgrimes. Però també vaig donar moltes voltes a tot el que m'havia explicat el meu avi i vaig decidir buscar informació sobre casos d'aquests i no m'hagués imaginat mai que hi hagués tanta gent que es trobés en la mateixa situació. Al final em vaig posar en contacte amb una associació que lluita per legalitzar l'eutanàsia al nostre país. No cal dir que a casa no ho saben, bé, el meu avi si que ho sap, i com us podeu imaginar està al corrent de tot el que es parla a les conferències que es fan i fins i tot m'anima perquè jo hi participi algun dia i expliqui davant d'altra gent el seu cas, diu que fins i tot esta disposat a acompanyar-m'hi!
I de moment, així van passant els dies. El meu avi segueix igual, però a l'associació cada vegada som més i espero que aviat aconseguim alguna cosa. Seria fantàstic, però ara mateix ho veig difícil perquè a la majoria de la gent és un tema que els queda molt lluny. Encara que, hi ha una manera de solucionar-ho, i és fent-ho saber als altres. I em sembla que a casa meva, seria un bon lloc per començar.