La Barba

Un relat de: terra
I el rellotge va marcar les dotze.
Sabia que a aquella hora els carrers quedaven gairebé buits. Tan sols algun vianant, de tant en tant, passava a pas ràpid i abrigat fins a les celles. Era el fred que els feia córrer tant? Ell tenia la sensació que ja no el sentia. D’aquell fatídic dia D n’havien passat ja gairebé dos anys. El primer l’havia trampejat. Estava convençut que trobaria una altra feina, tenia alguns estalvis i la petita ajuda per desocupació. Calia estrènyer-se el cinturó una temporada i aviat les aigües tornarien al seu curs. Però els fracassos s’acumulaven. A cada porta que trucava trobava un no per resposta. L’edat –amb quaranta i pocs ja no serveixo? Maleïts mocosos acabats de sortir de la facultat que es pensen que es poden menjar el món!, es repetia–, els estudis, la conjuntura, aquella frase tant dura de: “si poguéssim ho faríem, però feines tenim a mantenir la plantilla”; i així van anar passant el dies i les setmanes. I malgrat la contenció aplicada en el dia a dia, les factures s’acumulaven i els deutes creixien. Fins el dia que el subsidi d’atur es va acabar i els estalvis ja eren molt minsos de manera que es va veure abocat al carrer. Una manta, uns cartrons i un caixer automàtic. Tot allò era el què definia la seva vida a partir de llavors. Compartia les penes i algun rosegó de pa amb aquells a qui evitava veure quan amb vestit i corbata es fonia en la multitud d’aquella ciutat tot fent camí cap a l’oficina. No feia tant de temps i ara, ell, també formava part d’aquell decorat que tants d’altres feien veure que no hi era.
I així els dies i les nits passaven sense més. Una caminada, pidolar per intentar guanyar unes monedes que li permetessin assegurar-se un petit àpat i poca cosa més. De tant en tant visitava els albergs d’acollida. Agraïa una dutxa d’aigua calenta, afaitar-se, poder trobar una muda neta i alimentar-se com Déu mana. I més en aquella època de l’any. El fred es feia sentir i les festes de Nadal ja s’ensumaven. Li agradava poder compartir taula i una conversa agradable en aquelles dates. Sempre havia estat sol, no s’havia casat, no tenia fills i de família en tenia poca. Però en aquella vida d’èxit que portava abundaven els amics –o això creia, perquè des del fatídic dia D la colla d’amics havia desaparegut. S’havia fet invisible, l’havien expulsat de les seves vides– i els àpats excessius per celebrar el Nadal i Cap d’Any. Ara tant era un dia com altre. Tant li feia com entraria al nou any. Hi havia dies que pensava que fins i tot seria millor que no hi arribés. Que en una nit freda, per què no la de Nadal?, s’adormís i no es despertés. S’acabaria aquell mal viure, aquell arrossegar-se pensant en el què havia estat, en què havia fracassat i en què aquella maleïda crisi li havia pres la vida. Perquè vivia, però des del dia que va haver d’agafar la manta i els cartrons va saber que dins seu, el Joan Carter Pineda, havia mort.

I el rellotge va marcar les dotze.
La Natàlia sabia que necessitava descansar. Era bona hora per anar-se’n cap al llit, però feia massa poc que havia tornat de la feina. Darrerament els horaris havien desaparegut, feia hores i hores i malgrat tot sembla que no es podien treure la feina de sobre. Des del sofà de casa barrinava si no seria millor fer un cop de cap i deixar la feina. L’havien trucat de la competència infinitat de vegades, però res no la convencia. O no es volia deixar convèncer. En el fons aquella adrenalina l’enganxava. I aquells dies el cap li bullia. S’acostava Nadal i tocava preparar regals, àpats i detalls per a la família i amics. I com cada any, malgrat haver arribat als quaranta, no abandonava la tradició de fer la carta als Reis. Les cartes havien canviat molt amb els anys. Les llistes de joguines havien desaparegut per deixar pas als desitjos d’adults. Desitjos que sabia que era difícil que es fessin realitat. Cada any pensava que deixaria de fer-ho. “No servirà de res”, es repetia. “Vivim en un món malalt, això no hi ha qui ho arregli! No cal fer-se il·lusions! Fa massa temps que vas descobrir que la màgia del Nadal era un muntatge”, continuava. Però en el fons del cor hi quedava una petita espurna d’esperança. Aquella Natàlia innocent i alegre que cada any redactava la carta amb una lletra perfecta i destacant totes les bones accions de l’any per demostrar que es mereixia que algun dels seus desitjos es fessin realitat. Llavors els Mags mai no fallaven. El dia 6 de gener es llevava ben d’hora i en poca estona era la persona més feliç del món. I en el seu cor s’acumulava, cada any, una mica d’aquella màgia que amb els anys va fer que no deixés d’escriure i remetre les missives a una adreça tant senzilla com: Ses Majestats els Reis d’Orient. Sí sí, amb això era suficient. Els carters sabrien on portar-la. Així doncs, va decidir allargar una mica l’hora d’anar a dormir. Va agafar paper i bolígraf i va començar:
“Estimats Reis d’Orient. Ja torna a ser hora de trobar-nos. Què ràpid que passa el temps! Sembla que fa dos dies que us escrivia la carta i mira, ja ha passat un any! Heu de saber que aquesta vegada he estat a punt de no dir-vos res. Fa massa temps que els desitjos no es fan realitat. Qualsevol em diria que sóc una il·lusa, ningú no entendria que algú de la meva edat segueixi fent la carta als Reis. Però deixeu-me somiar! Sé que algun dia tornareu a complir. Cal que ho feu. Les coses no poden continuar així. Aquesta crisi se’ns menja. A tots! I necessito creure que hi ha una possibilitat, per petita que sigui, que tot plegat es pot reconduir.
Cada dia de camí a la feina trobo el mateix home. Em fa patir, allà terra, arraulit, amb aquella roba estripada, el cap baix i esperant fer prou pena a algú perquè li deixin unes monedes. Això no pot ser vida! Fa dies que vaig decidir que a més d’unes monedes, cada dia li portaria alguna cosa més. Una peça de fruita, un entrepà... sincerament crec que això segon li fa més falta que el primer. Tot i així no he aconseguit ni un sol dia que aixequi la mirada. Amb prou feines un gràcies gairebé imperceptible. No em podria ni imaginar trobar-me en aquesta situació! Però tal com està tot, qui ho diu que demà no seré jo?
Feu-me un favor. No cal que m’assegureu feina a mi. De moment ja m’espavilo. El meu desig d’enguany és per algú altre. Demanaria per a tothom, però deixem-ho només per a un. Seria possible veure aixecar el cap a l’home que fa nit al caixer de sota casa? No podríem fer realment màgica aquesta nit i regalar-li un petit cop de sort?
Un any més esperaré que Ses Majestats vulguin fer realitat la demanda. Perquè, com sempre, he fet bondat. Crec que aquest me’l mereixo.
Natàlia.”

I el rellotge va marcar les dotze.
En Joan estava cansat. Havia passat el dia amunt i avall. Feia fred i intentava de totes, totes, trobar alguna capa de roba més. A voltes, molt de tant en tant, encara li passava pel cap la possibilitat que la sort deixés de girar-li l’esquena. Però de seguida esborrava aquella idea. No hi havia volta de full. Malgrat que feia uns dies que podia apaivagar millor la gana. Aquella noia de la fruita i els entrepans...no sabia com li agraïa el gest! Però no gosava alçar la mirada. La vergonya i les penes pesaven massa. Tan sols havia estat capaç d’esbossar un gràcies. Sabia que es mereixia més, però no s’hi atrevia. Què pensaria quan veiés aquella cara? Estava cansat de fer pena a la gent.
Va decidir deixar de donar voltes. Va agafar els cartrons i la manta i va intentar agafar el son. Sempre li costava. Feia un any que dormia al carrer, però encara no s’hi havia acostumat. Aquell dia, però, va ser diferent. Es va adormir, ràpidament i profundament. Ni el fred no el va molestar. Es va despertar que encara era fosc i al seu costat hi va trobar una barba llarga, densa i blanca. I una petita nota: “aquesta nit et necessitem. Ses Majestats”. En un primer moment va maleir els ossos no sabia ben bé a qui. “Ja ha passat el típic sobradet a fer la broma”, va pensar. Mai havia tingut massa empatia per tot allò de la màgia del Nadal i el Tió i els Reis, i des del fatídic dia D que gairebé havia perdut la fe en tot. “Pau, joia, amor i felicitat? Qui s’inventa aquestes ximpleries?!”, es repetia. Feia gairebé dos anys que només tenia un desig: trobar una feina. No demanava tant, però la vida li negava aquell privilegi. Era un privilegi?
Mig empipat i mig encuriosit va decidir posar-se la barba. Com a mínim taparia aquell desastre de cara que feia temps que presentava. I de cop tot va canviar. Una energia li va recórrer el cos. Escalfor. El caixer es va desdibuixar i sense ni adonar-se’n es va trobar vestit amb una roba estranya. Una túnica d’un color que no sabria definir, unes sabates brillants i una capa de color marfil. I al cap...ostres, els cabells li havien crescut i eren d’un color blanc perfecte que es confonia amb la barba. Però...un moment! Si portava corona! En Joan no entenia res. “Dec estar somiant”, es deia. Mentre es repassava la vestimenta de dalt a baix i esbrinava en quina mena de personatge s’havia convertit, dos homes van aparèixer al seu costat. Tots dos amb robes molt semblants a les seves. Un amb cabellera i barba d’un to castany i l’altre, completament negre. En Joan se’ls mirava atordit. Què era aquella broma?
- Au Joan! No facis aquesta cara, o és que no has vist mai un Rei Mag?– li va dir l’home de la barba castanya.
- C...c...com? Un Rei Mag? Però què dieu?! M’esteu prenent el pèl, oi?– els va respondre incrèdul.
- Tu ens veus amb cara de fer broma?– li va etzibar el negre.– Ja veig que no en saps res. No saps quin dia és avui?
- Nit de Reis. Però, i què? Tothom sap que no existeixen!– va replicar en Joan.
- No t’equivoquis, noi. Els Reis existeixen i la màgia del Nadal també. Però hi ha molt poques persones al món que ho poden descobrir. Tan sols aquells que s’ho mereixen són premiats amb aquesta tasca. O és que et penses que tenim vida eterna, nosaltres? O que podem ser a tot arreu al mateix temps? Així que cada any n’aterra algun de nou en alguna ciutat o en el poble més recòndit que et puguis imaginar. I pel què sembla algú ha decidit que tu podràs complir amb la responsabilitat– va relatar aquell qui en Joan identificava, tot recordant la seva infantesa, com a Baltasar.
- Però això no pot ser! M’heu vist? Sabeu qui sóc? No sóc ningú! Un pobre desgraciat que es va quedar sense feina i ho ha perdut tot! Si faig vida en un caixer automàtic! Què voleu que faci jo?
- Joan, és senzill. Si has rebut la barba és per algun motiu. Busca dins el teu cor. Escolta’l. Vius en un caixer, i què? La història diu que Jesús va néixer en una establia i rebia l’escalf d’un bou i una mula. Et sembla que portava una vida gaire ufanosa? Ara deixa de ser tant crític amb tu mateix. La vida t’ha colpejat. Però, has fet mai res mal fet? T’han faltat moltes coses, has passat molta gana, però mai has robat res a ningú! El què has tingut, t’ho has guanyat.
- Sí, però...jo no hi crec en aquestes coses!
- Deixa’t estar de creure i no creure! No hi creus en la noia que cada dia et porta quelcom per menjar? No creus que si ella ho fa vol dir que encara no està tot perdut? Que aquest món el podem canviar! I per aconseguir-ho cal començar pels més petits. No se’ls poden tallar les il·lusions. No els podem deixar sense ales, cal que respirin màgia, perquè quan siguin grans tots ells poden ser alguna Natàlia. Sí, es diu Natàlia. Necessitem adults que no donin l’esquena a aquells que necessiten un cop de mà, que no facin veure que hi ha una realitat que no existeix i que ajudin a obrir els ulls als altres. Joan, aquesta barba és un premi, un privilegi, de veritat que no el vols compartir?
I el rellotge va marcar les dotze.
La Natàlia va deixar a l’empit de la finestra tres plats amb galetes i una mica de xocolata. I al costat tres gots d’aigua. Com quan era petita sabia que tocava anar a dormir i deixar que els Mags fessin la seva feina. Avui, però, estava preocupada. En tornar a casa i passar pel caixer, aquell home no hi era. “Què li deu haver passat? On devia ser?”, no parava de preguntar-se. Mentre donava voltes es va anar adormint. El son era profund però de cop va sentir un soroll que la va despertar. Es va sobresaltar. Va mirar el rellotge. Les tres de la matinada. I va tornar a sentir soroll. “Què deu passar?”, va pensar, mig espantada. Tot i així va gosar llevar-se. Va encendre el llum del passadís i va caminar sigil·losament cap al menjador. Des de dins va veure una silueta per la finestra. Tenia por, però alhora una força estranya l’obligava a avançar. Poc a poc va anar distingint una barba, una corona, una túnica llarga... “Mare de Déu! Tinc a Melcior al balcó de casa!”, va exclamar-se interiorment. Allò no podia ser, ni quan era petita els havia vist a casa. Se’l va mirar fixament i ell també va alçar la mirada. I li va somriure tendrament mentre li deixava un petit regal a canvi de les galetes. Finalment li va sentir dir “gràcies” segons abans de desaparèixer.
En va tenir prou per reconèixer-lo. Però no va ser a temps de dir res més. Va notar com el cor li feia un salt. La màgia s’estenia. No va tocar res. Va tornar cap al llit. Avui toca dormir. Demà serà moment de gaudir amb els desitjos complerts.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

terra

20 Relats

26 Comentaris

20635 Lectures

Valoració de l'autor: 9.22

Biografia:
Vaig néixer la primavera de l'any 1988. Soc periodista i tot i gastar paraules escrivint sobre la realitat, de tant en tant m'agrada plasmar les històries que només són reals en el meu cap.