Un nou pas

Mentre recorria els darrers quilòmetres amb el cotxe, centenars de records que creia oblidats li emboiràven la ment. Feia anys que no posava els peus en aquella casa. Quan va ser l'última vegada que hi havia estat? No ho sabia, però en canvi, una sensació estranya li deia que tot estava igual, que allà res havia canviat: la porta de fusta, els esglaons estrets i costeruts de l'escala, aquells mobles de noguer que tant valorava el seu pare....tot al seu lloc, esperant que algú decidís tornar-los a donar servei. Decidida va travessar el menjador, directe al balcó. I com si de cop hagués tornat a l'adolescència va obrir la porta amb aquell pessigolleig a l'estòmac. Va sortir i com sempre la seva mirada es va dirigir al balcó del costat. No entenia perquè després de tants anys encara li cremava aquella espurna en algun racó del seu cor. Com quan tenia 15 anys mirava fixament la porta del balcó de casa els veïns desitjant que en qualsevol moment ell aparegués. Repetint una situació totalment coneguda es va asseure d'esquena a la paret, eperant. Amb la mirada perduda, recordava les tardes que havien passat jugant de balcó a balcó. Però calia tocar de peus a terra. Feia anys que havia canviat de casa, i de poble. Ho sabia prou bé, però una part del seu cor no ho volia acceptar.
Llavors els crits de'n Xavi, que la buscava per aquella casa desconeguda per a ell, la van fer tornar a la realitat. En Xavi...era un encant. Tothom deia que formaven la parella perfecta. L'estimava, i molt. De fet, quan es va adonar de com n'estava d'enamorada fins i tot es va sorprendre. Durant anys havia pensat que mai podria estimar amb aquella passió. Tenia la impressió que l'esquerda que un amor d'adolescència li havia deixat al cor li impediria. Però en Xavi va aconseguir fer-la canviar d'opinió. Sentir la seva veu la va fer decidir a tancar la porta d'aquell passat. No calia oblidar, però tampoc aferrar-se a un record que ara ja no tenia importància.