Realment... va anar així

Un relat de: terra

-Avi, torna'm a explicar la història! Va, si us plau!
-Adrià, maco, que ja te la vaig explicar ahir a la tarda.
-Però és que jo vull que hi tornis, és que m'agrada molt!
-Doncs, la veritat, jo no sé que hi trobes...
-Però si és una passada! És com una peli de les de la tele, però tu n'ets el protagonista!
-Molt bé, te la torno a explicar, però pensa que és l'últim cop d'aquesta setmana, entesos? Noi, so sé com t'ho fas, però sempre m'acabes convencent.
I era així com l'Adrià aconseguia, dia rere dia i setmana rere setmana, que el seu avi li expliqués les seves vivències de la guerra. No cal dir, però, que totes aquelles històries no eren ben bé com havien anat; i és que l'avi sabia que a l'edat que tenia l'Adrià (7 anys) no li podia explicar la crueltat que es va viure a aquella època. És per això que només li explicava alguna anècdota divertida i sinó s'inventava alguna situació de pel·lícula que feia feliç el seu nét.
Però els anys van passar i l'Adrià va anar creixent. Una tarda quan ja tenia setze anys, es va asseure al costat del seu avi i li va dir:
-Avi, per què no em tornes a explicar la història? Ara ja fa anys que no ho fas.
-De quina història em parles ara? - va fer l'avi com aquell que no se'n recorda.
-Ja ho saps, de la que m'explicaves quan era petit, la de la guerra.
-Ui... ja no me'n recordo...
-Avi, que ens coneixem. No te'n recordes o és que penses que ara ja no me la creuria?
-Què dius ara! Ja t'he dit que no me'n recordo. Em faig vell i em comença a fallar la memòria - va dir l'avi tot nerviós.
-Mira que et veig venir! El que passa és que saps que he estat estudiant la guerra civil a l'institut i tens por que m'adoni que aquelles aventures eren una mica massa de pel·lícula i que era sospitós que sempre acabessin bé.
-Adrià...
-No avi. El que vull és que m'expliquis què passava realment durant la guerra i, també, què va passar un cop acabada, perquè m'ha semblat sentir algun cop que hi va haver alguns anys que no els vas passar a casa. I tranquil, que no estic enfadat. Entenc que no m'expliquessis la veritat, era massa petit per entendre-ho i per sentir segons quines coses.
-És que no m'agrada parlar-ne d'aquell temps. Saps, van passar algunes coses de les quals no en puc estar gaire orgullós.
-Ja ho sé, però saps, a mi m'agrada la història i a part del que m'expliquen els llibres m'agradaria poder sentir les vivències d'algú que ho va patir en primera persona i, si aquest pots ser tu, millor.
-Dacord, molt bé, una vegada més et sortiràs amb la teva. Però, ara escolta i no facis preguntes fins al final. Quan hagi acabat podràs preguntar i treure les conclusions que vulguis, entesos?
-Tracte fet!
-Bé, doncs com ja saps a casa sempre hem estat molt catalanistes i durant la República sempre havíem votat Esquerra Republicana, però després de les últimes eleccions democràtiques abans del franquisme vam veure que les coses no anaven bé. Hi havia massa gent a qui no agradava ni interessava que l'esquerra fos al govern.
I com ja saps, les tensions estaven acumulades des de feia molts anys i finalment un grup de militars contraris a la república es van sublevar el 17 de juliol, i l'endemà l'aixecament s'estenia a tota la península.
A casa quan van saber que havia començat la guerra es van espantar força perquè patien pel que podia passar, però jo, que era el més jove, estava disposat anar a lluitar al bàndol republicà ja que estava convençut que guanyaríem la guerra de seguida. Però quan el meu pare ho va saber s'hi va negar en rodó i em va prohibir que anés al front; deia que era massa jove, que ni tan sols havia fet la mili i que no sabia quina era la realitat del front. Per tant, com que vivíem en un poblet tant petit i allunyat durant una temporada em vaig haver de conformar en estar-me a casa pendent del que passava, tot i que de tant en tant tenia contacte amb companys de la CNT-FAI que m'engrescaven perquè anés amb ells i em deien que els nacionals tenien la guerra més que perduda.
I va anar passant el temps i quan a finals de l'any 38 em vaig assabentar que l'exèrcit republicà necessitava tots els soldats disponibles, tan grans com petits, en contra de l'opinió dels de casa em vaig allistar a les anomenades quintes del biberó. Jo llavors només tenia 17 anys i no havia tocat mai cap fusell.
Em van destinar a la batalla de l'Ebre, com deus saber, la derrota definitiva del bàndol republicà, però quan hi vaig arribar estava carregat d'esperances i em va sorprendre que la majoria dels meus companys estiguessin tant desanimats. Però els dies anaven passant, les batalles cada dia eren més dures, igual que les nostres condicions de vida: no teníem prou roba per abrigar-nos, el menjar era molt escàs i l'aigua també. Jo estava molt dèbil i un dia, quan encara potser no feia un mes que era allà vaig adonar-me que el meu company més proper era mort. S'havia quedat adormit durant la nit i no havia pogut resistir. Aquella imatge em va deixar totalment desconcertat i durant tot el dia vaig tenir el cap en un altre lloc. Com que aquell jorn no hi va haver cap atac vaig tenir molt temps per reflexionar i em vaig començar a plantejar si no m'havia equivocat i tal com deia el meu pare allò era una bogeria, jo no servia per soldat. Va ser a partir d'aquell moment que vaig desitjar amb totes les meves forces que aquella maleïda guerra s'acabés i jo pogués tornar a casa.
Però com et pots imaginar, encara faltava temps perquè s'acabés. Van ser 115 dies de batalla, durant els quals vaig disparar per primera vegada contra una persona. Quan vam veure que s'acostaven alguns soldats nacionals ens van donar l'ordre de disparar contra ells, però jo em vaig quedar paralitzat. Aquells homes podien ser perfectament coneguts d'alguns dels que érem allà, ja que el vam sentir parlar català, però quan un dels meus companys es va adonar que jo em quedava immòbil va començar a escridassar-me fins que va aconseguir que disparés. És la cosa més desagradable que et pots imaginar. Jo que havia viscut sempre tranquil al poble, en només uns segons m'havia convertit en un assassí. No entenia com els altres podien matar a tort i a dret i quedar-se tant tranquils, que disparàvem contra persones i no contra animals!
Pocs dies després tocaven retirada i fugíem tan ràpid com podíem per intentar travessar la frontera francesa, ja que havíem sentit que els nacionals mataven tots els soldats republicans que trobaven.
De tot els meus companys jo vaig ser dels pocs que ho va aconseguir i, sobretot, gràcies a l'amabilitat d'una família que vaig trobar de camí cap a França. Una nit, quan caminava gairebé exhaust vaig veure una petita llum al mig del bosc. M'hi vaig apropar i vaig demanar hospitalitat. Aquella gent, molt amablement i sabent el que s'hi jugaven, em van oferir menjar i un llit per passar la nit. L'endemà vaig continuar el meu camí i després de molts dies, no sé quants, vaig aconseguir arribar a França.
Un cop allà, vaig escriure a casa dient-los on era i que estava bé, però que de moment no intentessin posar-se en contacte amb mi perquè allò els podia portar problemes. Així doncs, vaig passar tres anys sense tenir contacte amb ningú de casa, però després d'aquest temps em vaig decidir a escriure sota un sobrenom per si algú interceptava la carta. D'aquesta manera vaig mantenir el contacte amb els pares i els germans i els vaig fer saber que no tornaria a casa fins que Franco no s'hagués mort
Allà vaig refer la meva vida al costat de la teva àvia, una catalana que també estava exiliada per motius polítics. La teva mare va néixer a França i finalment vam tornar cap a casa a finals de l'any 1976.
-Ostres avi! Saps, quan m'explicaven la guerra a l'insti me la imaginava dura, però ara, després d'haver sentit la teva història m'adono de que realment va ser molt pitjor.
-És per això que no m'agrada parlar-ne i per això vaig decidir que mentre fossis petit no t'explicaria la veritat.
-De totes maneres, gràcies per haver-ho fet avui. Em sembla que ara ja sé de què tractarà el meu treball d'història.
-Però que dius ara! Vols dir que la meva experiència et servirà?
-Home, tota sola potser no, però ben acompanyada d'una bona col·lecció de dades sobre la guerra potser si.
-Ah! Una última cosa. Perquè em sembla que ets prou gran per entendre-ho. No t'has preguntat mai per què no em tornat mai a la masia del poble?
-Perquè quan vau tornar, com que teníeu pocs diners us la vau haver de vendre, no?
-Em sembla que amb això hi ha algú més que no t'ha explicat tota la veritat. Veuràs, durant els últims anys del franquisme, el meu germà, en Joan, va participar activament en diferents moviments antifranquistes i es veu que a la majoria de veïns del poble no els agradaven aquest tipus de companyies, així que, per tal de viure tranquils, van delatar el meu germà a la policia. Un parell de dies més tard el van detenir i el van afusellar. Llavors, els meus pares van decidir vendre la masia i marxar cap a la ciutat.
-Ostres que fort! Però com van gosar, si us coneixíeu de tota la vida?
-Ui, ja et vaig dir que durant aquells anys van passar coses que encara ara tenen conseqüències. Hi ha famílies que no es dirigeixen la paraula per culpa del que havia passat durant la guerra o els anys posteriors.
-Però jo crec que les noves generacions no tenim cap culpa del que va passar fa tants anys, és una rucada!
-Ja ho sé, Adrià, però no tothom sap perdonar ni oblidar d'aquesta manera. Jo només desitjo que cap de vosaltres us hagueu de trobar en una situació com aquella, i sobretot, que recordis que una guerra no porta la solució a cap conflicte i que encara que sentis a parlar de vencedors i vençuts, no en facis cas, perquè no hi són...
-Com que no! Franco va guanyar i els republicans van perdre.
-No Adrià, això no és així, aquí tots hi vam perdre. Mira, morts n'hi van haver als dos bàndols, accions poc nobles també i sobretot odi, i això no porta enlloc. Potser ara no ho pots entendre, però quan has viscut una guerra t'adones
que és veritat, per tant, recorda això: en una guerra tothom hi perd.
Després de sentir aquestes paraules l'Adrià hi va donar moltes voltes i tot i que li costava acceptar-ho, va pensar que potser el seu avi tenia raó. Així que va posar-se a escriure el seu treball i finalment, va pensar que la millor conclusió que hi podia posar eren les paraules que li havia dit el seu avi. No cal dir, que el seu treball va tenir un gran èxit entre els seus companys.





Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

terra

20 Relats

26 Comentaris

21520 Lectures

Valoració de l'autor: 9.22

Biografia:
Vaig néixer la primavera de l'any 1988. Soc periodista i tot i gastar paraules escrivint sobre la realitat, de tant en tant m'agrada plasmar les històries que només són reals en el meu cap.