Cartes

Un relat de: terra

Feia massa temps que aguantava. Però no hi podia fer res, era la seva manera de fer. Sabia que era incapaç de fer un pas més. Ja ho havia provat i la resposta no va ser l'esperada. Ja en feia molt temps d'això, però estava convençuda que la situació no havia canviat. La que creia que havia canviat era ella. Fins feia uns dies n'estava completament segura, però la trobada del dia abans l'havia tornat a descol·locar i no entenia ben bé per què.
Quin món tan complicat el dels sentiments. Potser és que realment aquella porta que es pensava haver tancat, havia quedat un pèl oberta. Després de dinar junts, va estar tota la tarda capficada. Tot i així les seves amigues no li van poder arrancar ni una paraula sobre què li passava. Al final, però, un cop va ser al pis, no va poder aguantar més i va explotar. Ho havia d'explicar a algú i la Lora era la persona perfecte, la coneixia com si fos la seva mare.
Estava en una situació nova i no s'havia cap on havia de tirar. Ell la veia només com una amiga. A més, després d'un any a Londres.... podien haver passat moltes coses per la seva vida. Recordava perfectament una de les converses que havien mantingut via messenger; tot i assegurar-li que no hi havia ningú especial, ell li havia dit que en part ho evitava perquè sabia que al final de curs hauria de marxar i la cosa no podria anar més enllà.
Aquella nit gairebé no va dormir, se la va passar donant voltes a tot allò. Ara que tornaven a estar a la mateixa facultat es creuaven pels passadissos gairebé cada dia: "si algun dia estàs per aquí i tens temps, digues-m'ho i anem a fer un volt", li havia dit ell. Al principi li va semblar una gran idea, però després de tota aquella explosió de sentiments que havia experimentat ja no ho veia igual. Pensava que el millor seria no veure's gaire. Però com ho faria. Eren amics des de molt petits i si es trobaven no podia girar-li la cara i ni saludar-lo. Si una cosa tenia clara era que no volia perdre aquella amistat especial que tenien. I llavors, se li va acudir.

*

Hola, guapo.
Com va tot? Segur que bé, que tu sempre t'acabes sortint de tot.
Ja sé que tens molta feina, però espero que et quedi algun moment per llegir això. Per mi és important que ho facis.
A veure, és que és difícil i no trobo les paraules per començar.
Encara recordes la primera vegada que ens vam veure? Segur, perquè m'ho has explicat un munt de vegades, em sembla que gràcies a això i a una foto que tinc per casa me n'he anat fent un petit record. Tu tenies 4 anys i jo 2.
Després, d'aquesta primera imatge, em venen un munt de records d'estones jugant junts, amb la resta de la colla i també d'alguna baralla, és inevitable.
I ara a què ve tot això? - et deus preguntar. Doncs bé com ja saps, quan trobes a faltar més algú és quan no el tens al costat i això és el que em va passar a mi. Te'n recordes? Mai t'havia dit res, no gosava, però després de que marxessin me'n vaig acabar de convèncer. El que sentia per tu no era només simple amistat i al final, després de donar-hi moltes voltes vaig decidir-me a explicar-t'ho. La resposta, tot i que en part m'ho pensava, no era la que jo volia. "Jo només et veig com una amiga", em vas dir. No sé si hi vas pensar més, perquè vam tardar un temps en veure'ns, però jo ho vaig passar molt malament i només feia que pensar com et tornaria a mirar a la cara. El dia, però, va arribar, i tu estaves com sempre, ni una senyal d'estranyesa, o sigui que jo vaig actuar com si res no hagués passat, com si aquella conversa no l'haguéssim tingut mai.
Des de llavors, havia intentat mentalitzar-me que no podia seguir pensant en tu més enllà de com un amic. I em va costar, perquè de tant en tant ens anàvem veient, xerràvem, però al final vaig pensar que ho havia aconseguit. Havia tancat una etapa i un munt de sentiments dins d'un racó del meu cor. Per fi et veia com un amic, però tot i així com un amic especial: amb ningú més havia tingut tanta relació com amb tu.
Però resulta que no tot és tan fàcil com creiem. I després del dinar de l'altre dia, els dubtes han tornat. No sé com dir-ho. Dins meu s'ha despertat alguna cosa que jo em pensava que ja no tornaria a sentir. I ho passo malament. No puc evitar trobar-te als passadissos i, això, per mi és molt dur. Pensa que quan et saludo voldria que fos alguna cosa més que un hola i adéu. No sé, la veritat. No sé que fer. No puc deixar de parlar-te, signifiques massa per mi i el que si que no suportaria seria perdre la teva amistat. Què haig de fer? En serio, si tu tens alguna idea digues-m'ho. I és que ja ho veus, fins i tot t'ho he d'explicar per escrit perquè soc incapaç de quedar un dia amb tu i treure tot això. No puc, n'estic convençuda.
En definitiva, el que et volia dir, amb tot això és que no t'estranyi si no et truco per quedar per dinar, o per sortir algun dia. M'has d'entendre, però també voldria que em diguessis què en penses.
Doncs, res que no m'allargo més. Em sembla que ja t'he dit tot el que t'havia de dir. Ara espero poder-te mirar els ulls el proper dia que et vegi, perquè serà difícil.
Digue'm alguna cosa, ok? Vinga, fins aviat.

*

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

terra

20 Relats

26 Comentaris

20607 Lectures

Valoració de l'autor: 9.22

Biografia:
Vaig néixer la primavera de l'any 1988. Soc periodista i tot i gastar paraules escrivint sobre la realitat, de tant en tant m'agrada plasmar les històries que només són reals en el meu cap.