Quan plou la nit

Quan plou la nit, els grocs fanals escampen
cels i dagues de llum a l'escenari.
S'inicia el concert dels solitaris
que tresquen recercant solucions
o a escampar els seus plets sobre els camps inhòspits
de l'asfalt.
Res més cert que les veritats de l'íntim,
just quan els colors afonen la nit
al llenç de la seva pell expectant
i tremolen amb l'ombra rutilant
d'aquests incendis rogents de comèdia.
Quan plou la nit, tu i jo esdevenim vent
i el record de la teva mà assuauja
els pendents bruns de la meva columna.
Em giro i no hi ets enmig de la boira
i els gats juguen a fer escultura grisa,
com imatges certes i sense temps
que ni el golós canelobre de ferro
ha pogut consumir a les perspectives.

Plou la nit,
com aquell dia,

quan capírem el silenci en els sons
tot vetllant, abraçats a la butxaca,
ànimes callades rera l'escorça
granada dels gratacels de cartró.
L'Ull de Ca ens picava l'ullet a l'est
com un retall de rosada perduda,
al meu silenci improvitzava Widderley,
Gaarder narrava dins teu des d'Al-Andalus
i com núvols cremant, fanals de Nut,
muntàvem mots amb les fulles dels arbres.
Ve l'hivern, em giro i no hi ets i a voltes,
essent el vent que gronxa la nostra ombra,
cuitem encara cap a l'escenari,
a part l'un de l'altre,
fidels a l'ànima quan plou la nit.