QUAN LES LLÀGRIMES PARLEN

Va ser un instant d'esperança…

Aquella petita escletxa,
aquella llunyana espurna
en aquest negre túnel…
Necessitava creure, confiar.

Em va oferir un got d'aigua
i se'n va anar amb l'empassar,
l’esquena del seu món crea aquest meu desert...
origen i testimoni d'èxits aliens.

Si, aquella claror s’esvania
arrossegant-me l’ànima al desesper… altra vegada.

Aquell fil de llum no s’acostava,
s’allunyava amb les seves victòries,
amb les nostres riqueses... explotades, aniquilades,
deixant-me la nit que visc a les palpentes,
amagant el sanglot de la vergonya humana.

Sols va ser un instant d'esperança.