Quan ja no som fills de ningú

és la sensació de no ser fill de ningu, de ser orfes del temps, i presoners d'un passat llunya...
pero sempre, sempre, queda el record. que, quan deixa de fer mal, es converteix en el millor aliat per no encarar-se al futur.

...gitaneta, un ai al cor! I un oblit -absència de memòria- dels temps presents que cal omplir.
Ai, les Cases d'Alcanar! Temps i matèria. Flaire i mar. Calor, nostàlgia... i marisc, gitaneta!!!

Salut per a tots! I rebolica per aquells que en volen!

Narres, bellament, un nou pas en el camí de la vida. però encara en resta un altre, quan veus que ets tu qui ha de deixar de de ser pare/mare, avi/àvia... quan ja estàs a punt per acomiadar-te de tothom, o així t'ho sembla per l'edat. I ho mires tot i a tots amb altres ulls. Uns ulls que intenten copsar tots els detalls, no perdre'n ni un... i vols seguir comptant entre tots!

fills, quedem dempeus i sols davant el que ens resta de camí. I tot prèn nova dimensió. Bellissim, l'escrit, gypsy.

acceptació, supervivència, pas temporal de les il·lusions, ànsies de viure, ...Poema rodó, concentrat, bell en la forma i en el fondo nop sé expressar-me millor

... si no l'haguéssis escrit tu, les paraules s'haguéssin enlairat i migrat vers altres paradisos. Però no, tu l'has copsat, li has donat forma de quartets (4x4) i l'has omplert de paraules sublims i detallades.

Salut i llamps!

M'identifico amb el títol, molt!. Malgrat no ser filla de ningú, als pares sempre els tens presents, els lligams físics han desaparegut però no pas els emotius. Això ens dol, però molts cops, ens allibera també. Comencem a ser éssers absolutament individuals, no sé si m'entens. Vull dir que no tenim la necessitat de buscar l'elogi gratuït dels pares, el copet a l'espatlla, el recolzament incondicional, som vaixells desancorats però no per això sense rumb.
El teu poema és sentit. La infantesa, l'adolescència, el passat en definitiva, és quelcom après, que anirem recordant a mida que calgui, i de la nostra experiència neixerà un nou lligam amb els que ja no hi són, un lligam més fort si cal, més sincer i fins i tot més "real".
Penso que el nostre present és el més vàlid, i és en aquest espai temporal en el qual hem de continuar creixent, orfes o no... ells així ho voldrien, oi?.
Bones vacances, si les tens...

angie

Com que he passat fa poc pels mateixos trànsits que tu, com et consta -i encara molts més recentment, tant com ahir, una nova pèrdua a la família-, no entenc millor el que diu el teu vers -perquè és diàfan i absolutament comprenedor-, però sí,tal vegada, se'm clava encara més a dins. Si això és possible, donada la força fulgrant de la teva poesia.
Entenc i respiro aquest creuament ambivalent i tumultuós de sentiments angoixosos de l'orfenesa i el borbolleig incessant i poderós de les esperances i noves il·lusions que emana per sota del silenci ajornat de la infància -excel·lent "imatge" sonora (antisonora, hauria de dir)- amb què clous aquest emocionant poema.
Un petó i una abraçada ben forts,
franz

La vida passa ràpida, implacable, res atura el camí. De vegades ens sentim orfes, enyorem i evoquem els somnis de quan érem infants. Cal cercar noves il·lusions que ens apareixen a mesura que anem caminant i els nostres fills omplen el buit que ha deixat el passat. Un relat excel·lent.

I és aquesta ànima la d'un/a adult/a. Però siguem nenes i nens! L'ànima ens ho permet! Per què deixar que es vagi fent de pedra quan tenim nosaltres el poder a dins, la felicitat amagada que s'escapà però que alguna vegada som conscients que retorna?
A vegades ens podem passar tres anys per a tornar a sentir l'alegria infantil... però si no ha mort! Fem-la ressucitar!


Sergi