Primer i últim viatge

És d’aquelles històries que donen per a un relat més llarg. És, també, una història escrita amb les paraules precises. Ho he dit més d’una vegada que sóc un cagadubtes i... a més a més contradictori!
—Joan—

El relat, de bon començament, transcorre amb una cadència pausada, mentre vas desenvolupant, de mica en mica, la trama de la noia que desitja entrar en un convent.
Ens mostres els passos que dóna per a arribar a acomplir el seu somni, i també els sentiments que li provoquen tants anys d’espera per a aconseguir-ho.
Tot transcorre en ordre, tal i com el lector preveu, fins que arriba l’impacte final, la sorpresa, allò inimaginable: la persona que l’Anna vol conèixer, i amb la que vol compartir la seva vida, a partir d’aquest instant, és la seva mare biològica.

Un relat digne de tu, Núria, que tens una imaginació prodigiosa i una gran mestria per a obsequiar el lector amb escrits en prosa o en vers.

aquest relat té un ritme precís i ben pautat, que llisca fins aquest final emotiu i proper que has proposat per aquesta història de caire social. Un relat intimista que manté a la perfecció l'interès.

Felicitats.

Ferran

Certament molt encertada la manera com condueixes els lector a creure que l'enyorança dels pares i la solmemnitat de la decisió d'entrar al convent venen donades per un motiu desvetllant, només al final, l'autèntica raó molt més emotiva si cap, he començat a gestar una llàgrima que, a la fi, no ha davallat gata avall.

Vaig tenir el plaer de participar en aquest repte proposat per Unaquimera. Els seus comentaris sempre són la millor excusa per esprémer-se el cervell en recerca d'una història. Com que veig que ella ja ha afegit el seu, me l'estalvio.
Basti dir que va ser un plaer, com sempre, llegir el teu relat, la teva mestria en combinar un desenvolupament elegant amb una certera estocada final.
Una abraçada,
franz

i inesperat final, et felicito nuria
una abraçadota des de mataró
joan

La presentació d’aquest relat, que ens portarà fins al convent de les Clarisses, alterna els paràgrafs curts amb els espais amb una periodicitat que em fa pensar en les busques d’un rellotge marcant el pas del temps.
Crec que, d’aquesta manera, l’autora aconsegueix marcar pas a pas, moment a moment, els passos que dóna l’Anna, protagonista del desplaçament que ocasiona una decisió presa, de l’amplitud de la qual no serem plenament conscients fins que arribem al final de l’escrit.
Els pares no l’acompanyen, però apareixen propers, afectuosos, preocupats, resignats, molt en el paper clàssic de pares amants d’una filla prudent, amb una periodicitat oportuna.
I amb aquestes referències, el lector pensa que ha captat la totalitat de la trama... fins que al final, s’afegeix la dada biogràfica que guardava la capseta i els papers dels personatges principals es redefineixen.
Llavors, tota la biografia de la noia es fa present de cop, com per art de màgia... o dels mots.
I la lectora se sent testimoni afortunada!

En conjunt, és un relat interessant, que sense deixar de ser tendre ni de contenir una part de drama humà, aconsegueix ser mesurat, amb una calma molt adient a la tipologia dels personatges.

Una molt bona resposta al Repte i un bon text fora d'ell, també: la meva doble enhorabona, Núria!

T’envio una abraçada encalmada,
Unaquimera