Prefereixo

Prefereixo veure el buit,
Des de lluny i amb els ulls fóra;
Reconeixent les ombres,
Reconeixent el mal.

Sentir l’aire del perfum,
Potser al revés, perfum de l’aire;
Tant se val, perfum...
Perfum sense rastre,
Oblit.

Prefereixo ser insensat,
Preferir-me a mi que al món,
Sentir-me néixer cada segon,
Perdre’m en un dia buit
Que m’omple del tot.

Asfixiar els minuts
Comptant-los tots,
Esperant l’esma d’un bes;
Sentir-me empès, ànima
Feta plecs,
Boira espessa, núvol clar
En un fosc indret.

Et prefereixo a tu.
A tu, i al teu món,
I al teu dolor, teus
Els dimonis bruts...

Et prefereixo a tu
Abans que al món,
Abans que ser l’ànima
Que s’embosca pel cos
En mil cossos candents
Per un no-res.

Et prefereixo a tu
Perquè tu ets cos,
Però a més ets ànima;
Et prefereixo,
Perquè ets fràgil, forta,
Fosca i pàl•lida,
Perquè ets com jo,
I a mi ets oposada.

Et prefereixo als cims
De totes les muntanyes,
Als raïms
Que els llavis amaren
D’un gust dolç i fi;
Tu, amarga, ets més dolça.
El teu monstre és sucre
I el teu sucre, millor.

Et prefereixo a tu,
Perquè amb tu
No hi ha miralls,
Perquè tu i jo
Som els retalls
D’una altra cosa.

Et prefereixo
A fer-me nosa.
Brusc, mal solitari,
Ho reconec:
Que no m’aguanto
Quan em parlo
I em responc a mi mateix.

Et prefereixo a tu
Abans que a mi,
Silenci i fi
O llarg camí?
No ets el present
De res diví,
Ni un testimoni
Del destí.

Tu ets més,
Ets més que un fi.
Ets el bes sense sentit,
Els sentiments ferits
D’una raó sense fils.

Et prefereixo a tu
Perquè sols tu
M’has vist per dins.