Potser demà

Un relat de: dunes

#Sitting here wasted and wounded at this old piano […] Tonight I won't be alone, you know I don't mean I'm not lonely.#

Arribar a casa, creuar el passadís que ja coneixes fins i tot sense obrir els llums i tancar-te a l'habitació. Sempre has desitjat fer-ho, pensar a les fosques, no tancar els ulls però veure el teu entorn més immediat del color de la nit de lluna nova. I és avui, a les 8h. de la tarda d'un dia d'hivern, que necessites fer-ho. El motiu? És inútil buscar un motiu concret. Amb el pas dels anys has anat empassant a poc a poc, servint-te de Cronos com a embut: el temps tot ho cura-et deien. Però tu millor que ningú saps que el temps tot ho tapa, però de curar no n'entén.
I, arronsada al llit, t'incorpores per buscar a les palpentes una espelma que recordes haver desat al segon calaix de la tauleta de nit. Almenys la seva llum no farà fugir els teus fantasmes; formen part de tu i, extranyament, inexplicablement, necessites sentir-los ben a prop, sobretot a les nits, com si el dolor fos el teu confort. Bé, fantasmes… perquè no saps quin nom posar-los. Els teus fantasmes són tots aquells sentiments amb què has après a conviure i que ara necessites per sentir-te viva.
La Por quan començaven les contínues baralles; l'Angoixa de no saber què passaria l'endemà; la Nostàlgia en pensar que aquells que estimes ja no et podien ajudar (perquè, d'alguna manera, t'havien abandonat); una constant Inquietud en veure que potser podries fer alguna cosa, però que no sabies com ni quan actuar; i aquella Covardia que mai sabràs si va néixer amb tu o si ha estat la vida qui te l'ha donada;… I què n'ha quedat de tot això? Un PÀNIC insuportable a viure.

Cert és que tot allò ja va acabar, però només en l'espai físic. Dins teu encara revius (massa sovint) aquelles nits que t'empetitien cada cop més, i més, i més… I ara ja no et trobes.
Mirant fixament l'espelma buscaràs recordar instants feliços, i així poder dormir plàcidament encara que només sigui per unes hores.
Qui sap, potser demà decideixes emprendre el son etern, consumint-te com l'espelma que ara ja ilumina feblement l'habitació. Tot té un final; la por, però també la vida.

Comentaris

  • Un relat...[Ofensiu]
    ximxim | 30-03-2005 | Valoració: 10

    preciós. Descrius perfectament una situació límit, extrema soledat i massa fantasmes que t'acompanyen...i ja ho han dit per aquí baix, quanta raó tens...! ens han fet creure que el temps tot ho cura i resulta que només ho maquilla...i tot torna a sortir!

    M'hi he sentit molt identificada -malauradament!- però de moment m'entestaré a creure que puc espolsar les pors i vèncer els fantasmes. De moment res de son etern!

    Una abraçada,
    Mercè

  • i tant, noia...[Ofensiu]
    març | 06-02-2005 | Valoració: 9

    Tens tota la raó del món. Molts ens hem sentit així alguna vegada, però hi ha moments que et sents més forta i t'és més fàcil passar per damunt de totes aquestes pors. Si t'ho proposes, els somnis i les il·lusions t'ajudaran!

    Bon relat per començar. Segueix escrivint!!

    Una abraçada!

    Per cert, crec que eres tu que en un comentari em preguntaves on estudio. T'ho vaig respondre allà mateix, però per si no ho has llegit, ara hi torno: Estudio a la UB, ja acabo aquest any. Apa, cuida't!

  • canviar la por per somnis[Ofensiu]
    mel | 31-01-2005 | Valoració: 10

    dunes, postes de sol, rosana, paraules, dolçor, calma, pensament, raó...tants mots per descriure i en cap m´hi aparaix la por, sempre endavant com les petites barquetes que volen arribar a l´horitzor, pas a pas, pam a pam. fent camí per arribar a nous indrets, a noves sendes.recordes aquell poema?viatge a ítaca

    "...pregar que el camí sigui llarg, que siguin moltes les vegades que entraras en un port que esl teus ulls ignoraven...has d´arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia...Més lluny, sempre molt més lluny"

    sempre serem en aquell espai i en aquell tesmp quan ho volguem, quan les forces ens manquin o quan un somriure ens creui els llavis.pero mai amb la nostalgia daquell que no sap terpitjar ferm o viure les hores del rellotge amb la felicitat de qui se sap etern.un petonas, preciosa.esperare atenta el teu proxim escrit.i oblida la por, canviala per somnis!

  • Pors? No, gràcies.[Ofensiu]
    Linka | 29-01-2005

    Hola Dunes! No sabia ben bé si eres tu l'autora del text, però només m'ha calgut veure la fotografia de la posta de sol per acabar de confirmar les meves sospites sobre el teu nom. Ara ja el sé i et puc dir, amb tota sinceritat, que l'experiència (imagino que ja saps de quina vivència personal et parlo) m'ha demostrat que la por és el pitjor enemic d'un mateix. és capaç de posar les barreres que mai ningú et podrà imposar. I saps el pitjor de tot? Que, en el fons, si tenim aquesta por és perquè nosaltres ho volem. La por la creem nosaltres mateixos però també he après a esmicolar-la en les situacions més difícils de suportar, tot i que no sempre és fàcil i a vegades aquesta estúpida i miserable por aconsegueix que et quedis a casa i no et permeti fer aquell salt que et transportaria fins l'objectiu que estem cercant. Esmicolar les pors ens donarà ales i les ales ens donaran llibertat. Jo lluito per desar les pors en un calaix, potser demà ho aconseguirem tots plegats. Bé, segur que ho aconseguirem!!!!!

    un petó i ens veiem amb els petits a classe!!

    irene.

  • A la llum d'una espelma...[Ofensiu]
    AtzaVaRa | 27-01-2005

    tot pot quedar apartat per uns moments, i així, pots intentar trobar el teu espai(per petit que sigui).
    Has descrit molt bé la situació, i m'ha agradat llegir-la perquè m'ho anava imaginant...saps? jo també he tingut moments d'aquests, però hi ha un dia que de sobte la llum de l'espelma es fa gran, i més i més gran, fins que il·lumina tota l'habitació, i de retruc, el teu cor.
    Una abraçada i benvinguda!
    AtzaVaRa

  • Que dolça[Ofensiu]
    gemma1 | 27-01-2005

    m'encanta la tendresa del teu relat tot i que parles de la por.

    tens molta sort de poder-te expresar amb tanta dolçor.

  • mar - montse assens | 27-01-2005 | Valoració: 10


    "...que el temps tot ho tapa, però de curar no n'entén."

    quanta raó...
    el temps és allò que ens passa i no sabem aprofitar, oi?
    sempre he pensat que posats a tenir por, l'hauríem de tenir a "viure" i no a "morir"... i estúpidament ho fem al revés

    benvingut/da

    una abraçada
    m'ha agradat llegir-te

Valoració mitja: 9.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de dunes

dunes

7 Relats

19 Comentaris

11287 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Com que se'm fa molt estrany explicar bocins de la meva vida en un espai com aquest, em reservo la possibilitat de fer-ho per més endavant. O potser prefereixo que em pogueu anar coneixent pels relats que penji per aquí, siguin pocs o molts.
Només dir que em moc entre postes de sol i llunes a mig créixer. Tandebò pogués créixer en vint-i-vuit dies, com ella, allà dalt... Visc de somnis i records, crec. M'agrada veure passar el temps mentre miro el cel. I també la incertesa, probablement perquè no sé trobar altra forma de respirar.