Peus xops

Un relat de: dunes

A fora plou. Tota la tarda el cel ha estat plorant… Sempre he pensat que alguna explicació deu haver-hi perquè "ploure" i "plorar" siguin dos verbs que s'assemblen tant, sobretot els dies en què la nit m'acompanya en el meu estat d'ànim, nits en què arrossego l'ànima als peus de la meva ombra, en què vesso llàgrimes i refresco records amargs, metre a fora plou…

Avui, però, i per sort, no és una d'aquelles nits.
He passat la tarda al carrer, sota la pluja. I ara, estant tots junts veient una pel·lícula que sembla prometre, el fred m'aclapara per culpa d'uns peus que encara estan xops. De tant en tant, em ve un calfred i tremolo lleugerament; però la cara em bull.
Em mires i m'ofereixes un jersei que tu no necessites, duus les mànigues de la samarreta arremangades. M'ho penso, dubto; i em recordo, parlant amb mi mateixa en silenci, que m'havia promès no acceptar res teu… però accepto; aquest cop sí. Al cap i a la fi, és pel meu propi bé. I si més no, si en un futur m'ho retragués, em quedarà aquest pensament com a consol. Mentrestant, el teu jersei em reconforta i em fa sentir rarament protegida.

La pel·lícula es fa lenta, li manca interès, així que la miro, però no hi mostro atenció. I mentre em distrec amb la mirada fixa al televisor, noto que, del costat estant, m'observes. És possible que m'estiguis mirant? Desvio lleugerament la vista… sí. Espero uns breus instants, però la teva mirada em fa petita, sempre m'ha intimidat; no he estat mai capaç d'aguantar-te la mirada. Recordo quan perdia en aquells jocs de mirar-nos cara a cara, i t'ho deia ben clar: "No puc, m'intimides massa." I rèiem. Semblava que busquessis alguna cosa dins els meus ulls. Si m'hi aturo en aquest pensament, podria reconèixer que la nostra relació ha canviat, ja no exerceixes tanta força sobre meu, ara seria capaç de mirar-te als ulls… però no per molta estona.
I avui, recordant aquells episodis, giro la cara i et dic ben fluix: "Em mires? Què passa?" I com si despertessis sobtadament, dubtes i em respons: "Què? Perdona, m'he quedat amb la mirada fixa sense saber on mirava." Somrius. El negre dels meus ulls et torna el somriure en clau; ho notes, desvies la mirada. Jo faig el mateix, però sense poder evitar abans dedicar unes fraccions de segon a resseguir el perfil del teu rostre a contrallum…

La nit transcorre davant una pel·lícula que no promet gens. Ni tan sols sé per què ara a la que sembla ser la protagonista se li entelen els ulls… però mirant-la, les llàgrimes em pugen i em venen ganes de plorar.
I jo, amb els peus xops i el fred ficat encara al cos.

Som cinc en un menjador vell i familiar. Qui més qui menys, acluca l'ull de tant en tant, i jo encara puc arribar a notar com m'observes dissimuladament algun cop, però ara amb tanta subtilesa que no em permets enxampar el delicte… sempre faig tard. Qui sap, potser només són sensacions. Tampoc t'ho preguntaré.

En arribar a casa, abans de treure'm la roba del carrer per dormir, sento una olor que no sé reconèixer, que no identifico amb cap centímetre quadrat de la meva habitació, però que m'és estranyament familiar, i m'agrada… El teu jersei ha impregnat la samarreta que encara duc de la teva olor. Crec que se m'escapa un somriure, però no me'l permeto… I em pregunto si a tu et deu estar passant el mateix, si he deixat la meva olor en el teu jersei. Sento massa coses. Potser si m'adormo els sentiments s'amansaran, esperant el moment escollit per tornar a créixer.
La son em pesa, els ulls se'm tanquen, però no faig esforços per evitar-ho. Aquesta nit tinc la necessitat de desconnectar del món, del meu món, abans que la pluja m'acompanyi en una altra nit de penes.

Comentaris

  • quetzcoatl | 23-08-2005 | Valoració: 10

    Té un ritme exquisit, acompanyat d'un so suau però persistent: com aquell xiuxiueig de la pluja sobre el carrer. I en el color gris d'aquesta imatge que crees, sobresalten alguns colors, difuminats però vius.

    La seducció, el neguit, les pors, l'orgull, l'expectiativa, tot cau sobre l'asfalt en una mescla molla i fresca, com una dansa de sentiments.

    M'ha encantat. Felicitats!

    m

  • resseguint els rombs de la teva ploma[Ofensiu]
    mel | 22-03-2005 | Valoració: 10

    "Després de la tempesta sempre arriba la calma"... i despres duna nit de penes en ve una de somriures.potser´és per això que repeteixes que es ficció, que la vida té moltes altres escenes que encara no han omplert vassos de poesia prosaica sota els teus dits. Ben mirat, hi ha tantes mirades penetrants, tantes olors intenses, imperturbables per el temps i la distanca en la teva vida que bé podries ser-hi sota el jersei de la protagonista. Potser no, sols és una història inventada per aquella que somriu amb postes de sol i amb paraules dolces i plora recordant paraules crues escrites amb punys de ferro. "El temps ho cura tot" diuen i tu et negues a creure que tot es rendeixi als granets de sorra que van caient quan gires el rellotge. Dins teu: cofres i cofres de records, silencis, paraules, somriures (molts), llàgrimes (potser massa) que et cobreixen el rostre de vidre acabat de treure la pols, net i clar. Ulls negres que amaguen pensaments profunds i nits en vetlla i gran alçada que no t´és útil per reduir la petitesa en la que a vegades et sents. Tanca els ulls i riu pnesant en les hores mortes recorregudes, en els camins que hem de recorrer i en aquells llavis que saps que algun dia arribaran. Coneixer, viure, snetir, reflexionar, com has fet sempre.un petonet bonica. Es el millor de tots els escrits!spero el seguent!muaaakkk.
    pd.tenim un cafe pendent eh?;)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de dunes

dunes

7 Relats

19 Comentaris

11289 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Com que se'm fa molt estrany explicar bocins de la meva vida en un espai com aquest, em reservo la possibilitat de fer-ho per més endavant. O potser prefereixo que em pogueu anar coneixent pels relats que penji per aquí, siguin pocs o molts.
Només dir que em moc entre postes de sol i llunes a mig créixer. Tandebò pogués créixer en vint-i-vuit dies, com ella, allà dalt... Visc de somnis i records, crec. M'agrada veure passar el temps mentre miro el cel. I també la incertesa, probablement perquè no sé trobar altra forma de respirar.