Cor de gel, en diuen

Un relat de: dunes

"I'm so tired of being here, suppressed by all of my childish fears. And if you have to leave, I wish that you would just leave, because your presence still lingers here, and it won't leave me alone."

Avui, vivint encara de cap per avall, necessita aturar-se i qüestionar-s'ho tot…
Se sent culpable per intentar viure el present fredament. Necessita una mirada objectiva de tot plegat, però no creu poder-la trobar mai; així que ella va fent, avança amb por, mirant sempre enrere per recordar què pot passar si fa una passa en fals. Cal meditar, ser potser cruel. Però… amb qui? Potser està sent més cruel amb ella mateixa del que pugui imaginar-se, però no hi para atenció. Prefereix creure que si hi ha la probabilitat d'estar-se equivocant és perquè pot estar ferint algú altre; i no ara, però potser sí a la llarga… El temps dirà.

Ha de procurar viure, però aquesta vegada viure sense sentir, deixant fluir les coses al seu ritme, o al ritme que aquell algú a qui pot ferir, però no ella, marqui sobre el terreny en el que ara ha de moure fitxa amb més cura que mai. A vegades té la sensació que tot plegat és una prova més a superar que ella mateixa deu haver-se creat (no cal buscar culpables en mans que mouen els fils de la vida i que resulten no tenir rostre; aquest algú no existeix).
En la curta vida que ja arrossega rere seu, i que tant sovint pretén tapar a cops de pala que prenen la sorra dels ulls closos per cobrir forats, no aconsegueix distingir quins són els obstacles que s'ha creat ella i quins li ha preparat la vida mateixa, sense volta de full. Potser massa cops han estat els que podria haver-se evitat una mala passada, i si així ho hagués fet, ara potser no es trobaria estudiant cada passa que fa com si aquesta pogués deixar una ona expansiva amb la seva empremta… I si s'equivoca de camí? Un passat encara present n'hi descriu les conseqüències de tal error.

Sospesant cada acció, cada pensament, nota com si visqués encadenada a un pes que ha d'arrossegar per ser i sentir de la manera com ho fa… Sent ràbia per no haver estat mai capaç de dominar les coses, per haver actuat sempre impulsivament malgrat creure que ho feia amb premeditació… Sent ràbia per abastar tants errors en un mateix cos, per no haver sabut mai per on tirar, per no haver tingut mai una segona oportunitat on potser sí que hauria sabut què fer; perquè a vegades, molt de tant en tant, dels errors se n'aprèn. I es compadeix d'ella mateixa en sentir-se tan limitada que ni tan sols ha sabut trobar mai l'error exacte que provocava la repetició d'un mal intens a la boca de l'estómac, al cor i a l'ànima…
I ara busca la segona oportunitat començant amb uns principis que ja no són seus. Els ha pres en préstec de la persona que ella mateixa podria haver estat (o, qui sap, potser sí que és aquesta persona, i el préstec era la persona que abans creia ser ella). Ha capgirat cada ideal que abans prenia per bandera: ha fet callar el cor, i s'ha tapat les orelles per por que alguna alenada encara gosi escapar del cor per una d'aquelles ferides mal guarides (ja se sap, d'aquelles que ni el temps ha sabut amagar).
Al capdavall, tan sols pretén sobreviure als cops que només l'ànima sap reconèixer en el silenci. Cadascú es defensa com pot, i ella ho fa canviant allò que li pertany únicament a sí mateixa, , ja que allò que no domina no és capaç d'alterar-ho; i si ho intentés, en sortiria de nou malparada. Algun cop li va deixar ben clar que hi ha coses que més val no tocar.

Comentaris

  • La por glacial[Ofensiu]
    Gica Casamare | 25-07-2005

    La por a l'error al dolor li fa glaçar el gel...diuen, però seria un error reaccionar davant aquests sentiments autoculpatoris amb la glaciació del cor, del sentir... no sentir per no patir? quina vida...

  • "no aconsegueix distingir quins són els obstacles que s'ha creat ella i quins li ha preparat la vida mateixa, sense volta de full"[Ofensiu]
    quetzcoatl | 25-07-2005

    Hola dunes...

    Doncs mira, suposo que em passa una mica com a tu i ara tampoc sabria amb quines paraules comentar aquest relat!

    Tot i que escrit en tercera persona, el que escrius i com ho descrius es d'un contingut altament personal o, si no ho es, deixa'm dir-te que has copsat el sentiment amb perfeccio. Tant la primera opcio (descriure perfectament el que un sent) com la segon, em semblen d'un merit brutal.

    Potser alguna frase se m'ha fet una mica llarga i n'he perdut el sentit global (jo tendeixo, i molt, a fer frases massa llargues, pero nomes ho veig als relats dels demes...!). Per altra banda, la disposicio dels sentiments em sembla bonissima, l'estructura i com acaba. Sembla que, o be hagis fet una estructura previa, cosa que dubto, o hagis sabut plasmar d'una manera molt propera el com es desenvolupa un sentiment. I m'agrada aixo de que comenci amb una petita cita. A vegades uns versos o unes frases d'una canço -o una melodia o un paisatge...-, ens inciten a pensar sobre alguna cosa. A mesura que anava llegint, la successio d'idees em semblava logica, com el pensament mateix.

    El contingut es una mica doloros. Son d'aquells relats que arriben al cor perque t'identifiques en aquells moments de fragilitat emocional o d'autoculpa, o fins i tot de sentir patetisme per un mateix. Ho has expressat molt be; se m'ha encongit una mica el cor. I, alhora, que dir-te? Que tancar-se no es mai la solucio, que el cami es la transparencia i l'acceptacio dels errors, si. Hem de jutjar-nos amb empatia per la nostra especie humana estrambotica i irracional, i aprendre. Que el sentit de la vida es aquest, aprendre a viure-la i extreure'n el suc de l'experiencia, i quant mes barreres hi posem mes se'ns complica la tasca!

    Enfi, sento haver-me extes tant... Pero en resum el que volia era felicitar-te (potser tens rao i no es la paraula adequada, pero de moment la fare servir de comodi!).

    Una abraçadassa amb ganes de seguir-te llegint!

    m

  • cor de gel...?[Ofensiu]
    Capdelin | 11-05-2005 | Valoració: 10

    o bé... prudència o experiència dels records, o por dubitativa...?
    navegues en el dubte, en l'escarment que guarda secret silenciós al fons de l'ànima...
    és l'entorn, és ell, és ella mateixa, és la societat... qui mou els fils i marca les pautes i els camins...?
    però el gel... a la llarga es fon... i sa d'abandonar l'aparença protectora gèlida i prendre decisions, elegir, sacrificar, morir, escollir...caminar...
    perfecte!!!
    un petó i una abraçada!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de dunes

dunes

7 Relats

19 Comentaris

11287 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Com que se'm fa molt estrany explicar bocins de la meva vida en un espai com aquest, em reservo la possibilitat de fer-ho per més endavant. O potser prefereixo que em pogueu anar coneixent pels relats que penji per aquí, siguin pocs o molts.
Només dir que em moc entre postes de sol i llunes a mig créixer. Tandebò pogués créixer en vint-i-vuit dies, com ella, allà dalt... Visc de somnis i records, crec. M'agrada veure passar el temps mentre miro el cel. I també la incertesa, probablement perquè no sé trobar altra forma de respirar.