Cor de gel, en diuen

"I'm so tired of being here, suppressed by all of my childish fears. And if you have to leave, I wish that you would just leave, because your presence still lingers here, and it won't leave me alone."

Avui, vivint encara de cap per avall, necessita aturar-se i qüestionar-s'ho tot…
Se sent culpable per intentar viure el present fredament. Necessita una mirada objectiva de tot plegat, però no creu poder-la trobar mai; així que ella va fent, avança amb por, mirant sempre enrere per recordar què pot passar si fa una passa en fals. Cal meditar, ser potser cruel. Però… amb qui? Potser està sent més cruel amb ella mateixa del que pugui imaginar-se, però no hi para atenció. Prefereix creure que si hi ha la probabilitat d'estar-se equivocant és perquè pot estar ferint algú altre; i no ara, però potser sí a la llarga… El temps dirà.

Ha de procurar viure, però aquesta vegada viure sense sentir, deixant fluir les coses al seu ritme, o al ritme que aquell algú a qui pot ferir, però no ella, marqui sobre el terreny en el que ara ha de moure fitxa amb més cura que mai. A vegades té la sensació que tot plegat és una prova més a superar que ella mateixa deu haver-se creat (no cal buscar culpables en mans que mouen els fils de la vida i que resulten no tenir rostre; aquest algú no existeix).
En la curta vida que ja arrossega rere seu, i que tant sovint pretén tapar a cops de pala que prenen la sorra dels ulls closos per cobrir forats, no aconsegueix distingir quins són els obstacles que s'ha creat ella i quins li ha preparat la vida mateixa, sense volta de full. Potser massa cops han estat els que podria haver-se evitat una mala passada, i si així ho hagués fet, ara potser no es trobaria estudiant cada passa que fa com si aquesta pogués deixar una ona expansiva amb la seva empremta… I si s'equivoca de camí? Un passat encara present n'hi descriu les conseqüències de tal error.

Sospesant cada acció, cada pensament, nota com si visqués encadenada a un pes que ha d'arrossegar per ser i sentir de la manera com ho fa… Sent ràbia per no haver estat mai capaç de dominar les coses, per haver actuat sempre impulsivament malgrat creure que ho feia amb premeditació… Sent ràbia per abastar tants errors en un mateix cos, per no haver sabut mai per on tirar, per no haver tingut mai una segona oportunitat on potser sí que hauria sabut què fer; perquè a vegades, molt de tant en tant, dels errors se n'aprèn. I es compadeix d'ella mateixa en sentir-se tan limitada que ni tan sols ha sabut trobar mai l'error exacte que provocava la repetició d'un mal intens a la boca de l'estómac, al cor i a l'ànima…
I ara busca la segona oportunitat començant amb uns principis que ja no són seus. Els ha pres en préstec de la persona que ella mateixa podria haver estat (o, qui sap, potser sí que és aquesta persona, i el préstec era la persona que abans creia ser ella). Ha capgirat cada ideal que abans prenia per bandera: ha fet callar el cor, i s'ha tapat les orelles per por que alguna alenada encara gosi escapar del cor per una d'aquelles ferides mal guarides (ja se sap, d'aquelles que ni el temps ha sabut amagar).
Al capdavall, tan sols pretén sobreviure als cops que només l'ànima sap reconèixer en el silenci. Cadascú es defensa com pot, i ella ho fa canviant allò que li pertany únicament a sí mateixa, , ja que allò que no domina no és capaç d'alterar-ho; i si ho intentés, en sortiria de nou malparada. Algun cop li va deixar ben clar que hi ha coses que més val no tocar.