Despertant el passat més present

Envio un missatge perquè em canso d'enyorar-te en silenci, de callar-me cada cop que penso en tu i de sentir impotència per culpa de la distància en què molts cops ens hem de sotmetre quan el pas dels dies avança i no ens podem veure tant com abans, tant com quan compartíem aquelles nits d'estudi. I no saps els sentiments i les sensacions que se'm desperten quan me n'adono que tu també les valores tant com jo. I és que ara hi penso i em cauen llàgrimes. Tanco els ulls i veig una escena que sé que no tornaré a veure ni a viure mai més. Sé que m'he de conformar en recordar-la.
I és per això que ara ploro, amb ràbia i impotència, però també sento un gran orgull d'haver viscut tot allò tan màgic, que a hores d'ara ja puc dir que formarà part de mi per sempre més. Amb els ulls tancats ens recordo, a tu i a mi, assegudes al terra de l'habitació, amb un llibre entre les cames, Sau de fons i amb tot de coses per explicar. Teníem masses coses per dir; encara ens quedava molt per conèixer l'una de l'altra. I després d'aquells momentss, les nits que podia trobar una estona per dormir, sempre tancava els ulls amb una impressió de tu diferent a la que m'havia endut al llit el dia anterior; una impressió de tu que cada era cop més definida.
I no saps com me'n alegro que tu també viatgis sovint a tots aquells moments i que sàpigues aprofitar tan bé el simple gest d'un missatge per arribar-hi.
Creu-me que és ara, en moments com aquests, que m'encantaria tenir el teu talent a l'hora d'escriure per dexifrar tots els sentiments que em van ballar pel cos quan vaig llegir les teves paraules. Però és que no sé traduir-me. Suposo que sento orgull de tenir al costat una persona que valori tant tot allò que faig, suposo que sento vergonya per no saber com explicar-me, suposo que sento eufòria de llegir-te, suposo que ja em deus anar entenent...
Que sàpigues que m'havia proposat fer un escrit en clau, de manera que només tu sapiguessis que era jo la que he tingut la gran sort de compartir alguns moments de què parles amb tu, però no ho he aconseguit, no n'he sapigut...
Estic impacient per seguir compartint milers d'estones amb tu, i encara que ja sabem que les que vam compartir no tornaran, estic segura que ens n'esperen de noves que poden ser tant esplèndides...

amagada en aquest relat per a mi abstracte perquè desconec la vivència... ens fa una descripció sensible, amigable, tendra... d´aquelles estones adolescents on els llibres i els exàmens volien ofegar aquells somnis que dins tot just despertaven... i l´amistat, fidel en els moments més necessaris... omplia aquells buits que només l´amor pot omplir...
però tu, forta i valenta... vas poder somriure a la lluna que tantes nits et veia desperta i desesperada... i van aconseguir la victòria final després de tantes batalles!
ai, no em recordis a Sau i a "boig per tu"... que em porta molts i bonics records... ja ja
fantàstic relat... jo no sé escriure tant bé com la "mel" que és una magnífica relataire... però et diré que he llegit el teu amagat missatge i m´ha arribat dins... que segueixis escribint, maka... et necessito...
petons i una abraçada...

Gràcies per haver entès tant a la perfecció aquest breu escrit, i per haver-lo sabut llegir amb tanta... dolçor, fent-me recordar, a més, temps passats viscuts a "l'altra punta del món",... Tampoc oblido aquells dies.
Em sento feliç pel que vaig viure i pel que he viscut perquè ara ho puc recordar; en sento feliç pel que estic vivint i pel que estic recordant perquè demà seré capaç de recordar novament.
És curiós, amb quatre paraules escrites aconseguim dir més del que ens podem dir mirant-nos als ulls ;)

el temsp passa, corre i vola pero les persones, aquelles que s´han fet un espai dins el teu cor, resten alli, inmobils, espectants.aixi, cada nou dia, les paraules, mateixes, repetides, noves o oblidades, encenen una espelmeta en la teva mirada i aixi serà fins que els rellotges perdin el seu pols i la terra, cansada de ser trepitjada, deixi d´existir.quan no és així, no t´amoinis que és perque no valia la pena. no hi ha classes compartides, ni "altres puntes del mon", ni misteris, ni angoixes rutinaries, ni examens ni llagrimes d´histerisme compartit pero sempre quedara en petit mon a part on restaran els nostres noms.menalegro que haguem tingut una altra albada.petonets