Despertant el passat més present

Un relat de: dunes

Rebo un missatge, tornes a ser tu. Com cada dia, el ritual s'acompleix: quan el Sol deixa de dibuixar ombres pels carrers de la ciutat, missatges van, missatges vénen. Penso en tu, penses en mi. Recordo moments que sé que comparteixes a l'altra banda de la línia. Potser ploro, potser somric, però el que compta és que ho faig recordant nits d'insomni artificial entre cafè i cafè. Calia estudiar, i malgrat saber que no hi havia temps a perdre sempre trobàvem instants per descobrir-nos històries passades però encara incandescents.

Es respirava confiança mentre escoltàvem alguna cançó de Sau; i, de tant en tant, fullejàvem els apunts que calia tenir apresos abans de presentar-nos a l'examen. Començàvem les converses confessant-nos alguna por, que ens duia a una altra, i aquesta a una tercera… i així fins que la Lluna ja il·luminava part de l'habitació. I estic segura que ella ho sabia des d'un bon principi, perquè des d'allà dalt, brillant en tota o en part de la seva esfera circular, semblava que ens somrigués, un somriure còmplice en saber que tu i jo compartíem pors; però en silenci ens escoltava deixant que fóssim nosaltres les que descobríssim el que la nit ens volgués mostrar aquell cop: pors van, pors vénen. Però, compartint-les, eren menys por, i d'aquesta manera sentíem que, no havíem guanyat la guerra, però almenys potser sí una batalla. I així acabava la nostra nit, sentint-nos guanyadores; i d'aquesta manera em sentia capaç d'emprendre el son amb confiança, sense res a témer aquell cop.

I demà tornaré a sentir el mateix: després d'uns missatges amb les paraules exactes que, sense saber-ho tu, jo necessiti, et sentiré ben a prop i d'aquesta manera somriuré a la Lluna i m'adormiré sabent que podré guanyar la batalla de l'endemà.

Comentaris

  • Sense paraules...[Ofensiu]
    Lluneta | 15-03-2005

    Envio un missatge perquè em canso d'enyorar-te en silenci, de callar-me cada cop que penso en tu i de sentir impotència per culpa de la distància en què molts cops ens hem de sotmetre quan el pas dels dies avança i no ens podem veure tant com abans, tant com quan compartíem aquelles nits d'estudi. I no saps els sentiments i les sensacions que se'm desperten quan me n'adono que tu també les valores tant com jo. I és que ara hi penso i em cauen llàgrimes. Tanco els ulls i veig una escena que sé que no tornaré a veure ni a viure mai més. Sé que m'he de conformar en recordar-la.
    I és per això que ara ploro, amb ràbia i impotència, però també sento un gran orgull d'haver viscut tot allò tan màgic, que a hores d'ara ja puc dir que formarà part de mi per sempre més. Amb els ulls tancats ens recordo, a tu i a mi, assegudes al terra de l'habitació, amb un llibre entre les cames, Sau de fons i amb tot de coses per explicar. Teníem masses coses per dir; encara ens quedava molt per conèixer l'una de l'altra. I després d'aquells momentss, les nits que podia trobar una estona per dormir, sempre tancava els ulls amb una impressió de tu diferent a la que m'havia endut al llit el dia anterior; una impressió de tu que cada era cop més definida.
    I no saps com me'n alegro que tu també viatgis sovint a tots aquells moments i que sàpigues aprofitar tan bé el simple gest d'un missatge per arribar-hi.
    Creu-me que és ara, en moments com aquests, que m'encantaria tenir el teu talent a l'hora d'escriure per dexifrar tots els sentiments que em van ballar pel cos quan vaig llegir les teves paraules. Però és que no sé traduir-me. Suposo que sento orgull de tenir al costat una persona que valori tant tot allò que faig, suposo que sento vergonya per no saber com explicar-me, suposo que sento eufòria de llegir-te, suposo que ja em deus anar entenent...
    Que sàpigues que m'havia proposat fer un escrit en clau, de manera que només tu sapiguessis que era jo la que he tingut la gran sort de compartir alguns moments de què parles amb tu, però no ho he aconseguit, no n'he sapigut...
    Estic impacient per seguir compartint milers d'estones amb tu, i encara que ja sabem que les que vam compartir no tornaran, estic segura que ens n'esperen de noves que poden ser tant esplèndides...

  • i "dunes"...[Ofensiu]
    Capdelin | 24-02-2005 | Valoració: 10

    amagada en aquest relat per a mi abstracte perquè desconec la vivència... ens fa una descripció sensible, amigable, tendra... d´aquelles estones adolescents on els llibres i els exàmens volien ofegar aquells somnis que dins tot just despertaven... i l´amistat, fidel en els moments més necessaris... omplia aquells buits que només l´amor pot omplir...
    però tu, forta i valenta... vas poder somriure a la lluna que tantes nits et veia desperta i desesperada... i van aconseguir la victòria final després de tantes batalles!
    ai, no em recordis a Sau i a "boig per tu"... que em porta molts i bonics records... ja ja
    fantàstic relat... jo no sé escriure tant bé com la "mel" que és una magnífica relataire... però et diré que he llegit el teu amagat missatge i m´ha arribat dins... que segueixis escribint, maka... et necessito...
    petons i una abraçada...

  • Mel, el 10 te l'endús tu... [Ofensiu]
    dunes | 08-02-2005

    Gràcies per haver entès tant a la perfecció aquest breu escrit, i per haver-lo sabut llegir amb tanta... dolçor, fent-me recordar, a més, temps passats viscuts a "l'altra punta del món",... Tampoc oblido aquells dies.
    Em sento feliç pel que vaig viure i pel que he viscut perquè ara ho puc recordar; en sento feliç pel que estic vivint i pel que estic recordant perquè demà seré capaç de recordar novament.
    És curiós, amb quatre paraules escrites aconseguim dir més del que ens podem dir mirant-nos als ulls ;)

  • nova albada[Ofensiu]
    mel | 07-02-2005 | Valoració: 10

    el temsp passa, corre i vola pero les persones, aquelles que s´han fet un espai dins el teu cor, resten alli, inmobils, espectants.aixi, cada nou dia, les paraules, mateixes, repetides, noves o oblidades, encenen una espelmeta en la teva mirada i aixi serà fins que els rellotges perdin el seu pols i la terra, cansada de ser trepitjada, deixi d´existir.quan no és així, no t´amoinis que és perque no valia la pena. no hi ha classes compartides, ni "altres puntes del mon", ni misteris, ni angoixes rutinaries, ni examens ni llagrimes d´histerisme compartit pero sempre quedara en petit mon a part on restaran els nostres noms.menalegro que haguem tingut una altra albada.petonets

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de dunes

dunes

7 Relats

19 Comentaris

11290 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Com que se'm fa molt estrany explicar bocins de la meva vida en un espai com aquest, em reservo la possibilitat de fer-ho per més endavant. O potser prefereixo que em pogueu anar coneixent pels relats que penji per aquí, siguin pocs o molts.
Només dir que em moc entre postes de sol i llunes a mig créixer. Tandebò pogués créixer en vint-i-vuit dies, com ella, allà dalt... Visc de somnis i records, crec. M'agrada veure passar el temps mentre miro el cel. I també la incertesa, probablement perquè no sé trobar altra forma de respirar.