Entre els dits

I el cabell s'escola entre els dits, com si de seda es tractés… Som l'aigua que es perd entre la sorra… Tot és fosc novament.


Necessito mar, soroll entre roques, pausa i alè. Necessito un perquè. Et necessito a tu i et necessito ara. Necessito la teva veu, però no les teves paraules. Necessito la teva mirada, però no la teva presència. Et vull ben lluny i ben a prop. Et necessitava abans, i no ara… No ara. Ara ja m'he equivocat i ara ja fa mal mirar enrere, mirar-te, trobar-te, pensar-te.

Sóc terra seca, aire ofegat i cos inert. Sóc record i pensament. I entre tot això, deixo de ser, i d'existir. Existia en tu quan lluitaves. Si caus, perds; i em perds. M'has perdut. I et necessito. No vull saber de tu, només vull saber. Tenir les coses clares, malgrat la desconeixença d'una veritat omnipotent, res és per sempre.

L'estupidesa de viure m'ofega, el teu record també. Si no respires per tu, fes-ho per mi; però no esperis que jo ho faci per tu. No esperis en va allò del que fa temps vas desistir. No esperis, doncs, sobreviure si t'ofegues més que jo.

Necessito aquella finestra del nord que em despertava postes de sol, necessito l'esquena sobre l'asfalt i la mirada sota la Polar. Necessito el satèl·lit mig ocult al meu damunt i una espatlla invisible. Que jo també tinc carències agudes, però no greus. Passo pàgina i no canvio d'any.

Pluja de tinta sobre paper desagraït. Tempesta de mots incomprensibles que només busquen foscor i agraeixen la insensibilitat del que no mira, però hi veu. I qui et veu a tu? On t'amagues? Només et trobo en les finestres d'un tren que viatja a contrallum. Et trobo en la calor. Et trobo en la fredor. Ets sensible, plores; jo et veig, però no penso mirar-te. Perquè et necessito, però no ho saps. Serà el nostre secret; l'excusa perfecta per mantenir-nos unides, quatre mots sota la roca.

I el cabell s'escola entre els dits.