Carrers

Un relat de: dunes

Camina trista pels carrers de la ciutat. Tendra imatge d'una nit estrellada on impera un silenci tendre, també. Tendra i evocada escena de poetes i escriptors… Però no per això menys certa. I és així com es mou ella, a poc a poc, sense buscar un destí, buscant tan sols defugir els fantasmes.
No sap quina hora és, ni en quin carrer es troba ara mateix malgrat estar-se en el seu barri. Però tampoc ho vol saber, li agrada sentir-se perduda. Si dugués aquell llibre al damunt, s'asseuria en algun banc de la plaça que ara creua, però l'ha oblidat al capçal del llit aquest matí després de llegir-ne només una pàgina; algun neguit la preocupava i no ha passat tantes planes com hauria volgut… ja seguirà un altre dia.

I travessa la plaça, i canvia de carrer, i de vorera també al cap d'una estona, perquè una filera de cotxes mal estacionats li dibuixava un camí massa estret si s'entossudia a mantenir-se en aquella mateixa direcció. Tomba a l'esquerra prenent un camí que tampoc reconeix, i un fanal atrotinat desprèn la llum de manera intermitent. Podria atabalar, però ella se sent ara tan absorta en el seu món que ignora l'anècdota de la nova drecera.
Camina trista, però se sent feliç. Sap que les coses no aniran mai com ella desitgi, i que com més anheli una cosa, més lluny serà del seu abast. Per això procura resignar-se, gaudir del que té i no demanar més, no exigir més; el que hagi de venir, ja vindrà.

I en un caixer algú jeu a terra; l'hi congela una mirada, ensopega i continua buscant llum entre les llombardes.

Posa les mans a les butxaques, buscant escalfor per als dits ja freds, malgrat la nit càlida. I entre els ossos mou un paper oblidat que amb curiositat treu per esbrinar què era: un ocell de paper ple de records… tot li passa pel filtre del record. Cafès en un bar, converses a mitges i maratons de somriures; al cap i a la fi, un sac de records plens de pols, com el penjoll que roman inert al cantó del mirall que ara reposa a casa però que abans havia estat d'algú altre. Si tan sols fos algú més... però tot és record; i, de la mateixa manera, una pedra en un mirall evoca un estiu sencer de felicitat corcada, oblidada… Ara sembla falsedat.

I entre tant record punyent arriba ja a carrers molt foscos. La mandra la empeny a reprendre el camí de tornada. Abans, però, retrobarà camins coneguts i, no ho sap encara, però necessitarà passar pel portal d'aquella qui havia estat amiga d'infància.
Tot és record - es repeteix - tot és record…

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de dunes

dunes

7 Relats

19 Comentaris

11295 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Com que se'm fa molt estrany explicar bocins de la meva vida en un espai com aquest, em reservo la possibilitat de fer-ho per més endavant. O potser prefereixo que em pogueu anar coneixent pels relats que penji per aquí, siguin pocs o molts.
Només dir que em moc entre postes de sol i llunes a mig créixer. Tandebò pogués créixer en vint-i-vuit dies, com ella, allà dalt... Visc de somnis i records, crec. M'agrada veure passar el temps mentre miro el cel. I també la incertesa, probablement perquè no sé trobar altra forma de respirar.