Pot ser qualsevol

Aquest matí anava en tren cap a Barcelona. El tren estava bastant ple i feia una calor horrorosa. Portava la ràdio posada, m'entretenia. Parlaven d'una dona que havia matat unes velletes. Una boja, deien. I llavors han dit una frase que m'ha marcat especialment. L'han dit amb un to normal, com traient-li la importància que tenia, així com un comentari més: "qualsevol: la seva veïna, la peixatera, el del gas, el seu marit, qualsevol, qui menys s'ho espera, pot ser un assassí en sèrie". Ho han deixat anar així.
Espantada, poruga que sóc de mena, he mirat la gent que m'envoltava amb uns altres ulls… He començat a sospitar de tothom, de tots els passatgers.
El del meu davant seria un assassí a lo cutre. Ja me'l veia en calçotets i la panxa suada, al menjador de casa seva, amb un "cuchillo jamonero" amagat a la mà dreta. Estaria enfadat perquè havien eliminat a "Eppaña" del Mundial i en un atac de còlera i ràbia descontrolada havia decidit matar tota la seva familia. Tenia els ulls vermells, l'expressió perversa. Ja se li veia: era un assassí.
La dona del meu costat, una pel-roja sense llavis gairebé, tenia una mirada severa i un rostre inflexible. Tenia les idees clares. Era una estranguladora. Sí. La setmana passada mateix, segur que va estrangular la seva veïna, la del cinquè, mentre anaven a l'ascensor. I és que la del meu costat no suportava la gent que pujava amb ella a l'ascensor. Li agradava anar sola. De fet, era bastant solitària la dona del meu costat. Llavors, clar, quan va veure que la del cinquè pujava amb ella, la va estrangular. No era la primera vegada que ho feia. I tant que no. Em va agafar por: morir estrangulat… no m'acabava de convencer.
El nen "gordo" del meu costat, el que menjava galetes compulsivament, també havia matat. Ara, però, se n'arrepentia, i menjava per oblidar. Havia matat aquell nen de la seva classe que sempre se n'hi enreia. N'estava fart de les seves burles i tanta història. A l'hora del patí del dia abans, l'havia seguit al labavo, i amb l'escombreta d'algun water qualsevol, li havia donat un cop molt fort al coll. El va estabornir. Després va agafar el cadàver i el va amagar per l'escola.
Estaven tots ben bojos.
A prop meu hi havia una parella. La noia es deia Maria, ho sé perquè el noi no parava de dir-li que l'estimava, i deia: "Maria t'estimo, Maria t'estimo…", tota l'estona. El noi era un gelós acabat. Es notava en la manera com la tractava. Deurien tenir uns vint anys. El noi tenia un gran secret: havia matat l'exnòvio de la Maria. L'exnòvio encara n'estava, d'ella, i el noi no ho va poder sofrir. Tenia por que la Maria encara sentís alguna cosa també per l'exnòvio; total, que un dia, en una discoteca que se'l van trobar, el noi li va tirar un verí (un que ja portava preparat per si de cas) al got de l'exnòvio, i el va matar. La seva mort a passat a ser un misteri perquè el noi va amenaçar al forense…i tot és una màfia. En definitiva… un altre assassí.
N'estava ple. Ja tenien raó els de la ràdio, ja.
Com que tenia tanta por i encara quedava una estoneta de viatge, he agafat les tisores de l'estoig. No les de punta rodona, no, les altres. Les he agafat i les he anat clavant a cadascun dels passatgers. No me'n refiava. Millor tots morts, no sigui cas que estigui algun innocent en perill.