Poltergeist al Pirineu

Era a finals del segle XIX. En Gil vivia en un dels petits pobles de l'Alt Urgell, d'aquells aïllats i reclosos a petites valls, al bell mig de les muntanyes calcaries del Cadí i que la gent de ciutat d'avui, diuen que semblen "de pessebre". Allà, aquells anys, els naturals malvivien d'una minsa ramaderia, quatre gallines que picaven pel femer, d'unes pobres collites de patates, unes poques llegums i un blat i un ordi escarransits que creixien als marges furtats al pi negre i l'avet del bosc; completaven la magror amb una mica de contraban i fent tots els oficis de l'auca. La misèria i l'endogàmia eren la constant d'aquells pobles, avui quasi desapareguts o en mans d'estiuejants que s'hi han bastit la caseta i l'hortet dels caps de setmana.
De llegir i escriure, quasi bé no en sabia ningú, però tothom se les apanyava amb les herbes, els bolets i les fruites del bosc; creien en sortilegis, rebien trementinaires que els receptaven remeis; alimentaven bruixes que practicaven avortaments, encanteris i enviaven malastrugances; hom creia que uns fantasmes de gent antiga habitava les runes; esperits bons i dolents estaven presents arreu; llegendes d'antiga nissaga d'arrel precristiana influïa les conductes; serpents fabuloses i peludes que s'enduien els nadons i furtivament , de nit, xuclaven les mamelles de les mares joves, deixant-les sense llet per alimentar els seus fills eren buscades endebades pels racons del paller i a les corts de porcs; també creien en essers fabulosos que habitaven fonts, obagues, orris, pastures i boscúries, que influïen en la seva vida, per la qual cosa es passaven el dia penjant a la porta herbes i ferradures contra la malastruga, les tempestes i el llamp i beneint estampes i escapularis, o omplint saquets, per penjar al coll o dur al sarró, amb herbes que foragitaven les malalties que portava l'aire. Es curaven "d'espatllat" i "de neigat", dues rares malalties de l'esperit , que feien perdre les ganes de treballar i de viure. Molta gent guardava a casa, o duia al sarró, la pedra polida "que duia el llamp", i que en realitat no eren res mes que destrals paleolítiques que antics predecessors havien abandonat en balmes i abrics. Nimfes, apareguts, roba estesa que cremava sola, calaixeres i taules que es movien soles, remats fantasmes, pastors malèfics, eren sovint conversa a la vora del foc, les vetllades dels inacabables hiverns, on l'oci portava la gent a fer córrer la imaginació.
La gent, que de llegir no en sabia un borrall, pensava que els llibres eren dipositaris d'un estrany poder màgic -els capellans feia segles que així els ho feien creure- i que els qui els llegia eren poc menys que mags, doncs podien desxifrar els complicats i rars signes que aquests contenien, reservats exclusivament a clergues, notaris, metges, apotecaris i procuradors. Així col·laboraven els poder fàctics a mantenir un cert control social i tanmateix, alimentaven la idea de que amb el llibre a la ma i el poder de desxifrar-lo, hom disposava de poders sobrenaturals, des de el de fer que el pa i el vi es convertissin en el cos de Déu, fins el d'establir unes últimes voluntats o el de determinar els llindars de les propietats, així com el de perdonar els pecats, foragitar tempestes i pedregades, amén de tots els beneficis dels sagraments, com el bateig, el matrimoni i fins i tot el de guardar espais de cel a aquelles beates dipositaries d'alguns duros de la dot, que no havent-los empleat de joves per casar-se i perpetuar la vida, els podrien fer servir per guanyar la mort i tenir una reserva al paradís. Les ombres de la minsa llum d'oli o petroli, o la de la llar de foc, ajudaven a aquest escenari de pors i supersticions, alimentades per la ignorància.

Era un hivern d'aquells que no s'acabaven mai més. L'oci forçat pel mal temps allargava les vetllades d'oci a la vora del foc, sovint amb la panxa buida per no haver-hi res a la casa. Les dones filaven la basta llana de les ovelles, feien mitja o sargien mitjons, guardant els padrins i la quitxalla, però els homes, sovint es reunien a la taverna, que era una casa més de les del poble, que, generosament, s'atorgava aquest títol pel fet d'agafar algun hoste a dispesa entre els escassos passavolants que hi apareixien ( tractants de bestiar i de fusta, contrabandistes i algun fugitiu de la justícia) També acollia diàriament a la mitja dotzena d'ociosos que no es resignaven a quedar-se a casa seva sentint les queixes de la muller i de la mainada famolenca i se'n anaven a esbargir-hi la boira, fent la partida de manilla o del burro i bevent alguns gots d'aiguardent.

En Gil tenia fama de geniüt i llençat. Era dels que no li tremolaven les cames quan calia córrer collada avall davant dels carrabiners, sentint petar els trets als peus, quan feien el contraban des d'Andorra. Fins i tot era preuat pels caps de colla, doncs no era dels que llençaven el fato per poder fugir més ràpid. També era capaç de travessar, de negra nit, colls nevats i tarteres, per anar a fer unes jornades a les mines de carbó del Pedraforca i tornar amb la meitat dels guanys, doncs s'havia entretingut per les tavernes, hostals i bordells del camí.
A l'hivern, era dels habituals de la taverna, i si a les cartes tenia mal perdre, amb l'aiguardent hi tenia una especial afecció, quasi amorosa. Per aquest motiu, quan tornava a casa, la dona i la quitxalla emmudien per no alterar el bon o mal humor de l'home, evitant així que els fes pagar els plats trencats i el mal de cap del mal beure o la mala sort a les cartes.
Carregat d'aiguardent, en Gil veia que les taula es bellugava, l'escó semblava tenir vida pròpia, i la pastera del pa feia saltirons, com les fadrines ballant el dia de la festa major. -"D'això en té la culpa el cabró del capellà, que es passa el dia i la nit fent encanteris amb el llibre a la mà "- deia- " Com que els diumenges no baixo a Missa, ni li beso les mans, com els llepaculs, i sap que no combrego amb les seves hòsties polítiques carlines, aquest m'ha agafat de cap d'esquila "- rondinava, amb veu ronca i entrebancada, entre renec i renec, fent que els menuts s'amaguessin, esporuguits a les màrfegues de palla on dormien i la dona resés per tal de que el seu mal humor no anés a més i s'escapés un mal cop i li fes pagar a ella el mal tràngol.

Un capvespre, quan els tions cremaven a la llar de foc i les llànties començaven a encendre's, en Gil estava a la taverna jugat al burro i amb el got d'aiguardent mig buit.
Davant per davant hi havia la petita finestra, des de la qual es veia la rectoria.
De la taula estant, els jugadors veien la finestra il·luminada de la casa del capellà, on l'home, dempeus i amb la seva sotana negra, talment com si fos una ànima en pena, passejava amunt i avall amb un llibre a la mà, que tant podia ser el breviari com una novel·la picant. La seva mirada estava clavada al volum i sovint aixecava el cap, com si medités allò que acabava de llegir.
-"Mireu, ja està el fill de puta del capellà llençant malediccions" - digué en Gil-" De ben segur que aquest vespre se'm mouran les taules, l'escó i la pastera, ballant com si fossin el mateix diable. Cagonséu... Però aquesta vegada, el gran cabró se'n recordarà de mi, Fe de Déu, que a aquest corb se li acaben les ganes de fer encanteris i tocar els collons"- i amb els ulls rojos d'ira i d'aiguardent, sense escoltar les recomanacions conciliadores dels seus companys, va baixar a casa seva i va agafar l'escopeta, que va carregar amb els cartutxos que emprava per anar a caçar el senglar, tornant a pujar a la taverna amb grans gambades.
Esmunyint-se dels braços dels companys que li ho volien impedir, va plantar-se davant de la finestra i va apuntar curosament la il·luminada finestra de la rectoria. No se sap ben bé si van sonar més fort el tro dels dos trets que va engegar o els renecs que els acompanyaren. Als espetecs, va seguir-los una forta i acre pudor de pólvora cremada, com si el mateix diable s'hagués materialitzat i hagués deixat el seu rastre infernal a la petita sala del casalot. Es va sentir l'aleteig d'unes aus d'algun galliner proper, i el ressò del lladruc de tots els gossos del poble.
Quan el fum dels dos trets es va dissipar, hom va veure que la llum de la finestra de la rectoria s'havia apagat i ja no es veia passejar el capellà amunt i avall amb el seu llibre demoníac. La foscor va anar envaint el poble, i els reunits van continuar la partida, com si res hagués passat, malgrat que algun d'ells no les tenia totes, i esperava veure aparèixer la Guàrdia Civil, d'un moment a l'altre. Tothom, però feia el cor fort, i aguantava com si fos una competició de qui tenia més sang freda...
Quan el cansament i les parpelles els van anar rendint, van anar cadascú a casa seva a dormir.

L'endemà el capellà anava casa per casa, amb un humor canviant, que passava a fer-lo estar més mort que viu de por a enfadat, segons amb qui se les tenia, amenaçant als uns i als altres, preguntant qui havia sigut el fill del dimoni que ahir al vespre li havia trencat la finestra d'un parell de trets. Els que es trobaven a les seves cases, poca cosa en podien dir, doncs amén de sentir les dues detonacions, que ressonaren pel silenci de la vall com dues canonades, res en sabien de qui n'havia sigut l'autor i els testimonis dels fets estaven sota el secret professional del codi deontologic dels complicats en contrabans i d'altres malifetes, per la qual cosa res en digueren.

En Gil va presumir tota la seva vida, tot i que va morir a una avançada edat, que des de que li va fotre un parell de trets al capellà del poble - trencant-li la finestra, doncs tampoc era qüestió de fer-ne massa sang- mai més se li havien tornat a moure els mobles quan tornava a casa els vespres d'hivern, carregat d'aiguardent i amb el bon o mal humor que la sort amb les cartes li havia deixat.