Poema Marta amb paràfrasi explicativa

Onada d’aquarel·la l’ànima,
de freda boira guarnida,
glaçada maror afligida
d’agitada pugna arraulida.

Calmada i tancada, la teva mar
Mediterrània, no engolia tristesa,
ni l’ombra dels cristalls salats,
rosecs interns de tempesta.

Corbes et portaren a l’exili,
a terres àrides, daurades i tan planes
si no fos per la cima del campanar
amb llur cigonya de vols pausats.

Ponent enllà, per fi, la mar perduda
on afloren rams abismals d’ones,
darrer paradís del Cap de Fisterra
colpejant, escumoses, penya-segats.

La marea viva s’empassa un glop de sal;
el teu mar profund, Marta, de llàgrimes
al vent com valls de perles,
fonent-se al lament de les gavines.

I és l’horitzó, foc d’encenalls,
qui et desperta la llar d’espurnes
roges, volcà de l’ànima encesa,
consumida, pelegrina, al bram de l’oceà.

Són vieires d’estels immigrats
les obscures roques
dels teus sentiments alleujats;
fina sorra entre les cames.

® Helena Sauras Matheu


COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «MARTA» DE «CORBES DE SANG»:

Són vint-i-vuit versos repartits amb set estrofes, estructura que es repetirà a la major part dels poemes.

El poema tracta sobre la malaltia de la depressió i la seva cura i alleujament, tot contat des d’un punt de vista poètic i metafòric.

La primera estrofa ens presenta l’ànima de la protagonista, que es diu Marta i que per al jo poètic vol dir “femení de la mar”. Ens diu que és una onada d’aquarel·la. A fixar-se amb el líquid d’aquestes paraules i amb la incertesa que provoca la “boira” i el fred de tota l’estrofa.

La segona estrofa ens ubica aquesta mar femenina i ens la situa al Mediterrani. Aquesta mar tan calmada no pot engolir bé la tristesa ni les llàgrimes (“ombra dels cristalls salats”).

A la tercera estrofa, la Marta fa un viatge per a exiliar-se de tot el dolor que sent. Aquí les “corbes” son les corbes de la carretera que la menaran fins al seu destí. Es descriu el paisatge de Castella (“terres àrides, daurades i tan planes”).

A la quarta estrofa, ens descriu el destí d’aquest viatge que no és cap altre que el Cap de Fisterra, a l’oceà Atlàntic. Aquí les ones son més considerables i abruptes i copegen els penya-segats.

Aquesta “marea viva” de la quinta estrofa s’empassarà un glop de sal d’aquesta tristesa que arrossega la Marta. Les seues llàgrimes és fondran al lament de les gavines.

A la sexta estrofa, observem com el sol es pon dintre del mar. I és aquesta posta de sol de Galícia la que li despertà la llar d’espurnes roges i, a l’hora, s’apaga amb el bram de l’oceà. I amb ella, el dolor de l’ànima de la Marta s’apaga.

Després d’aquesta combustió, a la sexta estrofa i per acabar el poema, els seus sentiments, que eren obscures roques, s’han alleujat i s’han convertit en sorra, més fina i suportable per al camí de la vida.