Poema Helena amb paràfrasi explicativa

L’herba ha eixugat l’hivern
de fredes tombes, l’Etern
ja no descansa sense flama
apagada per un hàlit hàbil.

El teu sospir, un huracà rebel
contra la incomprensió de llegendes
masclistes que t’entraren en vena,
que t’assenyalaren culpable.

Una corba d’hematomes, la teva figura
que crida muda, que aspira un canvi,
Helena, heroïna del silenci espectral,
cada sang estancada un poema.

T’apuntaren com a sexe dèbil,
i clavares les urpes al temps, a la ràbia,
i et tractaren d’histèria quan la lluna
embruixava les lletres i els nombres.

Només vols una balança
que equilibri els hemisferis:
en un extrem l’home,
a l’altre, la dona, intercanviables.
La igualtat es vesteix amb harmonia.

Helena, a l’hospital una crua malaltia
ha apagat la teva flama, un riu creuaràs
d’ermes ombres cap al regne Invisible,
l’Hades mut aspirarà la teva llum,
per encendre’s d’un cop sense por.

I Tu, inerta, parlaràs, que resta la teva lletra
entre bits que corren quan tot s’acaba.

® Helena Sauras Matheu


COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «HELENA» DE «CORBES DE SANG»:


Són vint-i-vuit versos repartits amb set estrofes, estructura que es repetirà a la major part dels poemes.

El tema és la igualtat entre dones i homes.

La lletra que es treballa és la h, la muda i invisible fonèticament lletra de l’alfabet.

El poema comença amb una descripció d’un cementeri de fredes tombes on l’herba s’ha eixugat i l’Etern (metàfora d’Infern) ja no descansa perquè s’ha quedat sense la flama, que ha estat apagada per un “hàlit hàbil”.

Aquest “hàlit hàbil” és un sospir de l’Helena, que ha apagat la flama de l’Hades perquè no compren les “llegendes masclistes” que l’assenyalen culpable per ser dona. Etimològicament Helena vol dir: “torxa”.

L’Helena sent dolor que se li representen en forma d’hematomes. Però ella espera un canvi, ella és heroïna del silenci. Amb cada poema que escriu, cada corba de sang i hematoma, trencarà aquest silenci.

A la quarta estrofa, hi ha una crítica del que ha passat en la història per ser dona: descrita com a sexe dèbil, considerar-la un animal inferior, tractar-la de bruixa i d’histèrica... Però l’Helena es rebel·la contra tot això: clava les urpes com un animal, perquè així la consideren, al temps.

A la cinquena estrofa s’expressa el que vol l’Helena, que és la Igualtat entre dones i homes. Creu que així s’arribarà a l’harmonia. Surt el símbol de la balança, metàfora de justícia, per a equilibrar aquests hemisferis.

A la sisena estrofa, l’Helena, que és mortal, té una malaltia que li acaba apagant la seua virtut. Es mor, creua un riu i va cap a l’Hades que li aspira la seua llum i es torna a encendre.

A l’última estrofa, s’obre una esperança, perquè malgrat estigui morta, les seues lletres escrites i els seus poemes acaben parlant per ella a través del llenguatge binari, la informàtica i Internet. D’aquí que l’última estrofa sigui la més curta, només dos versos, perquè aquest nou món va més de pressa i s’accelera.