Plors amagats

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

Mira que n'és de senzill aquest poema. Breu, sense grans pauses marcades.

Potser és per això que impacta tant. Amb poquets versos m'has causat una sensació terrible. No descrius violència clarament, però s'entreveu tant dolor...

Has expressat d'una manera tan clara la sensació de por, de humiliació, de sentir-se tan petita front unes mans massa grans... Només amb prou valor com per plorar, sense fer soroll, i ni tan sols aixecant la mirada.

Poema petit, humil, que treu el cap quasi amb por. Potser per això és tan clara la sensació que desprèn.

Ai gypsy, em sap greu deixar-te un comentari tan absurd, però és que aquest poema és molt dur. No cal explicar més, perquè està tot massa clar.

L'evidència és innegable: cal alçar la mirada.

Un poema excel·lent. Le meva enhorabona i un barret per tu, ple de mirades i somriures.

Abraçadotes.


Salz.

Hola gypsy,
m'ha deixat un xic ko el teu relat.
Pel títol podia intuir-ho però la força amb que ho transmets és contundent.
Espero que el següent que et comenti deixi un regust més dolç.
Bon pont, tan si en tens, com si no, com si ets per aquí, o has marxat fora,
petonets!
Aleixitus.

vegades hi he tornat de pensament, mirant el terra fugia...

un poema genial...transmets força amb delicadesa i súbtilesa punyent...

gràcies per tot!

Bal

dur com la daga dels plors amagats i les pors que remouen venes endins...

punxes, espines
que prenen forma de gotes salades...

no sé si havia arribat a llegir-te abans, però realment m'agrada com tractes els diefrents temes i com ets capaç d'expressar-te amb una aprarent forma senzilla però complexa en el seu interior...!

ens veiem pel web!
que vagi bé,
Gemm@

fas brollar alades paraules i un xic de plor,
dos misteris i deixes veure una vela que munta sobre un mar de duptes però navega amb un imne impacient, com una espurna, com un petó, com un llarg desig que en forma de gotellada que recorre les teules fins a deixar-se anar per caure com un infant...cap al riu de la vida.
Quina parida!!, m'ha sortit així


on t'amagaves?

Una abraçada..

la mà amenaçadora, la humiliació, la imposició, el domini dictatorial, l'odi... mai han conquerit cap estimació i mai han posseït res al fons...
Abaixar els ulls no és senyal de feblesa, de covardia... és un llenguatge prudent ocasional...
La intel-ligència farà la resta: evitar una nova trobada...
Una abraçada.

ho sento
sigues forta

desgràcia, hi ha persones que abusen de la fragilitat dels altres, de la bondat, que s'imposen amb actituds prepotents per humiliar tan psíquica com físicament els demés. Tan senzill que és ser humà...
aquesta impressió és la que m'ha fet el teu
poema, és realment un crit de salvació. No sé si és real o fictici, però, de totes maneres, que mai ningú no et faci baixar la mirada, que mai ningú et faci callar, que no et faci sentir mai ningú inferior...la imposició, l'abús, la violència és l'expressió dels covards.
Molt bó el teu relat, com tots els altres, gràcies per aquesta gran sensibilitat.
Et seguiré llegint. 1ptó. ESPIRAL.

sempre mira amunt, al cel. Hi trobaràs moltes respostes. I si em permets un consell, no entris massa en aquesta roda, que en principi et pot semblar tan llaminera... Els teus 7 escrits són ben bons com perquè algú te'ls comenti en la seva justa mesura, vull dir que ningú no te'ls malinterpreti ni et catalogui a cap lloc on jo crec que no has de ser... escrius bé, i crec que això és el més important.

Una abraçada, gypsy.