Aii, que bonic ser un nen petit.

Sincerament, trobo, somnisdecolors, que no has "madurat" prou el teu relat. Jo pprovvaria ara de reescriure'l i tornar-lo a penjar o postejar. Sempre que t'avvinguis al que dic.

Trobo a faltar una sensació de passar-se, per les vacances de Nadal, el dia a casa... com si cada dia fossi dissabte o diumenge. Sense representar que fem res... de vegades ni deures. De vegades fins i tot, ara, retrocactivament, amb un caire dèspota, pensar que era el pare que anava cada dia al taller a "treballar" i així s'havia de veure als ulls, lllavors d'un infant... o alls ulls d'un infant llavors, que quedar-se a casa era una bicoca i que per tant com la mare no ens feia vveure que ara s'ha de fregar el terra, ara plegar lles estovvalles, ara planxar, ara posar una altra rentadora, ara estendre al celobert o al terrat, ara fer els llits, ara escombrar, ara treure la pols ara pelar patates... per acabar no havent de fer la mili!

Doncs sí llavors es feia creure a la canalla i pel a que s'entenia el seu profit que estar a casa era un premit... un no fotre res... fins i tot van posar programació al dematí. És molt gros!

:)