Carta enviada al cel

Ara que no hi ets em sento estúpida dins un món de fantasia, en aquests moments es quan més falta em fa una abraçada teua.
Saps que?, fa poc que no hi ets, però ets sento a faltar com si fes anys; serà perquè al cap i a la fi passaran anys i seguiré sense tornar-te a veure, es veritat que ja no hi ets, ni tornaràs, però jo segueixo amb l'esperança de que un dia em giraré i et trobaré allà darrera amb aquell somriure de sempre, no passarà, ja ho se, però ho seguiré somiant cada vespre i pensant amb el teu record, perquè s'em fa massa difícil pensar no tenir-te aquí. i si, em costa assumir que no ets aquí,
em costa assumir que no et tornaré a veure mai més en algun lloc que no siguin els meus records, o en velles fotos que un dia fa temps ens varem fer.
Vols sabre una altra cosa, doncs mira, t'anyoro a cada pasa que faig, cada cosa es un record teu que em ve al cap. Mai oblidaré, el record que tenc de tu, em sent, MAI, mai t'oblidaré.

Ara no tenc mes que records, records feliços que en realitat ara em fan plorar perquè se que no es tornaran a repetir. Necessito sortir d'aquí, no puc viure tota la vida de records, ja ho se. Però tampoc puc viure sense tu, o si que puc, però no vull. JO NO VULL VIURE SENSE TU.

M'has mostrat tantes coses, tu m'has mostrar que l'amor verdader és estimar i ser estimat, sentir que el cor et surt del pit per l'altre, tenir ganes d'estar amb aquell amor, ser capaç de deixar algunes coses pel camí, ser capaç d'arreglar les diferencies que sorgeixen al llarg d'aquest camí que féreu junts, i sobretot estar segur de que el vols fer amb ell; m'has fet tenir coratge per expressar sentiments que hi ha dins meu, ja no em fa por dir t'estimo, es més, m'agrada i tot, em feia por enamorar-me, per si tu no feies el mateix, però tu em vares fer veure que valia la pensa estar-ho encara que el camí no sempre hagi estat ple de floretes.
Saps què ? m'hauria agradat passar aquells dies a Galícia, tu, jo, nosaltres dos sols, llàstima haver-ho deixat per més endavant, ara mateix seria camí als dies més bonics, més feliços i més romàntics de la meva vida.
saps què ? que si hagués de dir tot el que tenc per agrair-te i tot el que voldria tornar a fer amb tu no acabaria mai.
Saps què ? Que tranquil, ens tornarem a trobar, ni jo se quan; pot ser tindré la mateixa mala pata que tu, i serà prest o tot anirà bé i viure molts anys més. Però en realitat tampoc no es tant dolent això, no se quan, però se que passarà. I el dia que això passi el meu amor seguirà sent teu, sols per tu.