Petergrof, 19 de gener de 1944.

Som uns miserables soldats de la wehrmacht (infanteria alemanya) i anem tapats amb uns abrics llargs i protegits amb uns cascs, tot d’un color verd fosc que fàcilment ens distingeix del color blanc de la neu, som al front rus, a primera línea de foc i castigats per la crueltat del fred, la neu, el fang... Afamats de menjar i de tabac, també d’alguna engruna d’amabilitat (una bona paraula, una mirada còmplice, el que sigui). Hem exhaurit gairebé totes les ampolles d’aiguardent i ara ho tenim difícil per entonar-nos, per alegrar-nos. Les ampolles buides jeuen a terra junt amb els excrements i llaunes rovellades.
Acluquem els ulls per protegir-nos de la llum que ens envia despietadament la neu.
De sobte, però en realitat ja ens ho estàvem esperant, s’escampa per tot arreu, és el so de l’alarma, és un udol que ens penetra per l’oïda i ens puneix l’ànima. És un crit llarguíssim, dramàtic, interminable de tan esquinçador que és. És el dolor latent que hi ha a l’aire d’aquí, el mateix que hi ha en els plors d’una mare sostenint el seu fill agonitzant. Aquest plany de la sirena ens alerta que molt aviat sentirem l’estrèpit de les bombes.
Serà ara quan em moriré?
Correm cap al refugi, que ve a ser una cova excavada al subsòl, per entrar-hi hem de descendir per un camí que es va enfonsant i esdevé una trinxera més.
Hi ha cossos de companys estesos a terra, cossos que ja no en fem cas, com si es tractessin de papers rebregats i llençats.
En mig del camí-trinxera s’està l’Albert, que ja ha perdut la xaveta, s’està rient, fent bromes que només entén ell, mig salta, mig balla, i ara no em vol deixar passar. D’una empenta el tiro cap a l’esquerra i segueixo corrent. Pobre Albert, ja no se li pot fer res, aquí tots ens estem tornant bojos.
Entro al cau i corro a arrambar-me a la paret del fons. Tot és terra nua, no hi ha res de ciment ja que tot s’ha fet a corre-cuita, de qualsevol manera, sense saber-ne gaire. Hi som uns quants a dins. L’única llum que disposem és de la claror que entra pel forat que fa d’entrada.
Des d’on som s’escolta molt bé el tro de les armes de foc, les corredisses dels companys o dels soldats enemics, també els crits dels manaires donant ordres.
Ara ens fan sortir del clot, a fora i ràpid! Som soldats, oi?
Però jo estic cagat de por, no em veig amb cor de sortir, ens volen matar a tots.
Sols resto jo al refugi, m’amago a un costat, al racó que hi ha entrant a la dreta, penso que aquí és més difícil que em puguin veure. Ara puc escoltar els crits del altres, ja han topat i se senten els primers xiscles. Les cames em tremolen i em baixa un calfred per tota l’espinada.
Si entra qualsevol caporal dels meus, aleshores em farà sortir a hòsties, en canvi, si és un soldat enemic hi entrarà amb molt de compte, no fos cas que hi hagués altres com jo i ens volguéssim defendre, llavors, quan em descobreixi, no s’entretindrà pas a fer-me presoner, això seria perdre el temps i buscar-se feina tonta, el soldat, de ben segur, enllestirà matant-me, em dispararà un tret, però si entra amb el matxet col•locat al fusell ho tindrà tan fàcil que sense dubtar-ne, me’l clavarà un parell de vegades fins que estigui ben mort o mig mort. Suposo que si et penetra la fulla, tant de bo que estigui ben esmolada, i no et toca el cor, aleshores, mentre s’escola la sang, t’estàs una mitja hora a morir i et deu fer molt de mal. Mama, mama, mama, mamaaaaaaaaaaaaa!!!!!!!!!!!
A la que escolti els moviments d’algun que s’apropa, qui sigui, aleshores m’estaré ben quiet, respirant el mínim del mínim. Ja trauré el cap quan no se senti res o sigui ben fosc, però ara mateix tinc molta por, molta por...
Quan ens varen mobilitzar, abans de pujar al tren, mentre les mares ploraven i nosaltres rèiem, l’alcalde s’esgargamellava dient-nos que fóssim valents, que fóssim dignes de la nostra raça, del nostre poble sempre heroic i que tota la vil•la ens estaria esperant, orgullosa dels seus fills i amb els braços oberts.
El dia que varem rebre el primer atac d’artilleria, en Herman s’ho va fer a sobre i es va posar a plorar. Tots ens ho varem mirar en silenci, fins i tot el veterans, ningú gosava de riure-se’n, no era pas un silenci d’indiferència, sinó de commiseració, de ben segur que quan aquests arribaren al front, més d’un també es va cagar a les calces i ara es veien reflectits en ell, en Herman.
La por quan entra dins teu ja es queda per sempre i et va rosegant, consumint. L’any passat, en Gerhard explicava, al tornar de permís, que ja podia estar amb la xicota o veient una pel•lícula, que sentia molt fort la sensació dins del cos, i totes les nits es desvetllava de sobte pensant que s’iniciava un combat. El seu llit de color blau cel amb l’enyorada flassada no li oferien cap consol.
S’havia sorprès a d’observar que passejant pel seu barri, quan per una cantonada va aparèixer el carter de tota la vida, aleshores li va agafar com un esverament de veure l’uniforma d’aquest amb la gorra de plat.
La por era un monstre que li deia a cau d’orella, estic aquí, Gerhard, no et deixaré mai, em sents? Mai! I no permetré que t’esplaïs més en res. Estaràs jugant al futbol i correràs confús, no sabràs si estàs seguint la pilota o bé et persegueixen per fer-te mal.
Aniràs a un casament i estaràs pendent a tota hora de que entre els convidats no surti un soldat enemic apuntant-te amb el seu fusell.
Quan entravem a la casa de reclutes, poc abans de que ens rapessin, encara ens ho creiem que érem allà per defensar la pàtria.
Però què merda estem fent aquí, tan lluny de casa? Ens estan matant i no sabem perquè. Calia fer sofrir a la gent? I , tu, Déu meu, ens mires de molt amunt i sembla que ja t’està bé. oi? Sembla que tot tant se te’n dóna.
M’estic pixant i ja no m’aguanto més, apunto la titola ben a prop de la paret, així el pixum va descendint sense fer soroll, si queies directament des de la tita fins a baix, picant a terra, encara es podria sentir des de fora.
De menuts, al carrer, ens agradava de pixar tots junts, ens col•locàvem alineats, primer amb un peu fèiem una ratlla al terra i després, tots a la vegada, observàvem qui arribava més lluny amb el raig. El guanyador s’embotonava la bragueta orgullós.
El nostre oficial ja ens va avisar el primer dia, que no toleraria a cap covard a la unitat i pobret del “maricón” que enxampés amagant-se o fugint. És dels que de seguida es posen vermells de cara quan s’emprenyen, de mala llet no li’n faltava. Quan en una càrrega corríem i ens va respondre l’enemic, en principi ens varem quedar tots petrificats, var ser un instant minúscul, uns instant que no saps que has de fer, volen que continuem corrent, però voldries tirar-te de planxa a terra o anar-te’n lluny, aleshores els crits dels oficials ens desvetllen i ens fan reaccionar, doncs el nostre oficial, sense dubtar-ho, a un noi que va començar a recular li va disparar amb la seva LUGER. Segurament ho va fer per escarmentar-nos a tots nosaltres, els novells. Tant de bo que el matin aviat aquest fill de puta.
Ja gairebé no se sent res a fora, vull sortir, però abans de treure el cap, a cada passa, m’aturo per escoltar més bé. Guipo amb mol t de compte, hi ha una estesa de cossos per tot arreu, no gaire lluny veig un parell de soldats enemics d’esquena amenaçant amb les seves armes a uns companys meus amb les mans alçades i més enllà avancen més tropes russes, van més tranquils, però sense baixar els fusells, aquesta posició ja és seva. Si em quedo aquí, quan em trobin, què em faran?
Només puc donar-me, que també m’agafin presoner i que m’ajuntin amb ells.
Aixeco els braços ben amunt i m’adreço a ells, que sigui el que Déu vulgui.