PESSICS AL PAS DEL TEMPS

Amb un cop d’ull a la sala n’he tingut prou per adonar-me que aquella era una interessant exposició fotogràfica. El que l’autor ha reflectit en les seves obres coincideix amb el meu criteri, en el sentit que una fotografia és una pessigada que fem al pas del temps, convertint l’instant fugisser que li hem sostret en una imatge perdurable. Així és com podem retenir aquell moment que ha sacsejat i activat els nostres sentiments i emocions. En definitiva, que ens ha despertat prou interès com per no deixar que el record s’esvaeixi en el laberint cerebral.

Hi ha fotografies que reflecteixen fidelment la realitat d’uns trets facials, però no ens diuen res de l’essència de la vida que hi batega al seu interior. És una magnífica i bella instantània, però és una foto inexpressiva, inerta i freda. Les d’aquesta exposició són ben bé tot el contrari. El fotògraf ha captat amb perfecció tècnica uns rostres femenins. Però el què és realment important és que, sense falsejar res de res, ha sabut copsar i transmetre amb exquisida sensibilitat, l’estat anímic de les persones retratades. D’entre totes les imatges exposades, n’hi ha dues que m’han colpit per la seva força expressiva: l’una de la felicitat; l’altra, de la tristesa, de la desesperança i del patiment, fruits de la misèria.

En la primera, uns ulls negres, eixerits i lluminosos que em penetren amb la seva mirada i que s’interessen per mi, com si em preguntessin... Com estàs? i al mateix temps em diguéssim... Jo estic contenta, sóc alegre i visc feliç... Ja ho veus... Un somriure net, pur, natural, gens forçat que confirma l’estat anímic joiós que traspua la seva mirada. Uns llavis mancats d’impudícia, però que suggereixen besar-los. Tot plegat va ser un diàleg entre la seva mirada i la meva en un estadi de felicitat.

En la segona, uns ulls negres, melancòlics i apagats que em penetren amb la seva mirada però que no s’interessen per mi, ni em diuen res, ni pregunten. Només demanen i imploren... I són tantes les coses que aquells ulls reclamen. I tant essencials! El somriure és només un rictus incipient, no existeix, la cara demacrada, la mirada vençuda, ells ulls que miren més enllà de mi, cercant qui sap què, qui sap on... Uns llavis secs. Uns ulls que m’interroguen, que no em culpen pas, però que em fan sentir culpable. No hi va haver diàleg entre les mirades. Va ser impossible. En sortir al carrer, encara impactat, no podia oblidar aquella segona imatge que donava un nou sentit al meu criteri i em demostrava, cruament, que també la mort fa pessics al pas del temps i retè els bocins de vida que ens sostreu a cada pessigada. I això m’ha fet pensar.