perquè no tenim el mateix horari

Com guspires desficioses
d'una foguera que em cou,
els meus ulls tancats repassen
la corba immensa del teu cos.
Perquè al meu cap tu hi ets
tothora escampada,
com una flor acabada de ruixar
que degota i em mulla, roent.

Serà l'hora?

I em dic:
afanya't, temps, afanya't!
Perquè em creix una distància
que comença a la punta dels meus dits
i et busca,
et busca
pel moll del llit i els llençols,
aquella cala nostra i petita
que ens esbrava cada nit.

Serà l'hora?

Marxe per la casa, febrós de no tenir-te,
i acluque més els ulls,
per apamar-te ferotge amb la boca,
per assaborir
la teva fermesa que no hi és,
tanta amplitud carnosa de mar,
de sal,
que sempre em fa tornar a mossegar.

Serà l'hora?
I el rellotge em diu que no.

Faig temps escrivint aquestes ratlles,
i em repasse amb la llengua els llavis,
per si encara hi queda un xic
del suc que m'has deixat de bon matí,
quan em besaves.