Perduda en la immensitat de la nit

Era tard, tornava cap a casa i vaig alçar els ulls a la negra nit, espurnejada per centenars d’estels brillants, i vaig recordar el sostre de l’habitació d’aquella nena adolescent que vaig ser un dia.

Feia mesos que no em venia al cap. Intento no recordar aquells anys, negres com nits sense lluna. I jo, un estel que ja no brilla ... Tothom passa, però ningú s’atura, tothom em veu, però ningú em mira, tothom em sent, però ningú m’escolta.

Ningú es va a donar del que passava, o potser si. Potser no es van atrevir. Potser no eren valents. I jo no vaig alçar la veu.

Tot va quedar amagat, un record que semblava esborrat, i que de cop, un dia despertà. Veure créixer la meva filla, hem va retornar cadascuna del les sensacions i moments. El fàstic i la por. Ja no tenir intimitat. Els moments a soles amb ell, allò que hem va fer i tot allò que vaig haver de fer. I no saber si allò era normal o no.

He lluitat per poder tornar a brillar com un estel. I perquè la meva filla i les que venen darrera brillin sempre més.