Percepcions cromatiques

Em relaxava molt seure al terra en aquell camp de cirerers; perquè mirava amb deteniment com un pagès la conreava amb gran estima; era un home gran, alt i prim, i amb els cabells blancs; el qual, sempre portava aquella vella barretina vermella. Era una terra rogenca aquella, esquerdada pels rajos d'aquella llum zenital que brollava de la adípica farola grisa, la qual es trobava a la vorera de la carretera ennegrida. Allí, assegut en aquella tova terra, observava tranquil·lament el vol d'aquell abellot, groguenc, que zigzaguejava per abraçar fortament aquelles flors blanques, agrupades en umbel.les sèssils . Mentrestant , molts pensaments meus s'esvaïen, i romanien pels voltants; acaronant amb delicadesa les fulles verdes d'aquells arbres solitaris, com ho feia l'aigua de la pluja primaveral als matins. Portava una carassa, blau celeste, perquè no hi podia estar molt de temps sense ella. Des de que havia arribat, l'aire en transmetia una mala olor que semblava ser li havia encomanat l'aigua del riu, pudosa i farcida de brutícia. Malgrat tenir el nas tapat, m'arribava un aroma a gos pudent que en volia fer pessigolles i m'arrossegava cap al marge; m'atribolava; no hi volia anar.

Atupia fermament el terra; volia atrinxerar-me en l'últim cirerer, aquell que flanquejava amb el marge grisenc. Desitjava sortir de seguida d'aquest grop i necessitava trobar un aturall. Sense adonar-me'n ja estava dempeus al costat del marge; en trobava en un atzucac, no en quedava més remei que mirar i esbrinar l'origen d'aquesta pudor. En la verdosa aigua del riu surava un gos rossejat i bocarrut, ple de cucs grisos; ¡una boçada en va sortir de l'anima!, ¡Mare de deu, quin mareig!

Aquelles aigües colorades, amb escumes enutjades, l'acompanyaven; quina oriflama d'humanitat. Tanmateix, un munt de peixos platejats, morts per l'anòxia , suraven acomboiats al seu costat; tots plegats, en aquella mortalla, marxaven cap als aiguamolls de la sostenibilitat . Em quedava cada cop més quiet, suós, expectant.

Un mot esdevingué de la llunyania: ¡Llobregat!. Paraula que sortia dels llavis d'aquell pagès i que es refractava al marge d'obra; començava així el rec dels enciams ; ja havia arribat ja, l'ofrena dels metalls pesats. ¡Quin fàstic! Aquest paisatge en volia devorar; el menyspreu sumava pels porus de la terra negra mullada que es dissipava en el cel blau, com la boira ploranera. En aquells instants , la meva mirada volia escapar-se cap als camps dels voltants.


Plàstics translúcids, cartrons marrons, ampolles buides ; tots plegats combregaven fins la parada de fusta, que distribuïa lentament tota la gran merderada grumollosa. ¡Llobregat! . Mot que retronava pels camps del parc agrícola espantant als ocells, als peixos; i que, pertorbava la tranquil·litat de l'aigua dolça i clara dels meus pensaments.