Retorn a Syusincoultií

Marius Cirera, home d´edat avançada, estaba molt nervios i també molt content ja que despres de 30 anys tornava a la terra que el va veure neixer. Assegut en el tren contaba les estacions que faltaven per arribar a la seva ultima parada, Syusincoultií. L´ha va abandonar feia molt de temps per questions de feina i ara ja en la jubilació a les mans, tornava a la seva terra.

Estaba molt nervios i pensaba que no reconeixeria el seu poble, ja que havien passat tans anys. En arribar al desti, agafa la maleta i baixà a l´estacio; es queda quiet i mirava a veure si trovaba entre la gent a la seva germana Maria, que també feia molt de temps que no la veia, i que havia quedat per rebre´l. Els germans es trobaren i molt contents marxaren cap a casa. La Maria havia preparat una deliciosa paella per al dia d´avui, el de la festa grossa del poble, el del seu patro tan estimat.

Despres de dinar amb tota la familia es posaren a xarrar com desde feia anys no ho feien. De seguida Màrius els conta que havia fet tot estos anys, on va treballar, els llocs que visità, els amics perduts pels camins i moltes coses més. La Maria també el posa al dia en unes quantes hores.

Abans de fer la migdiada, el Marius que tenia la costum de llegir li demana a la germana si tenia algun butlleti local o llibret de festes per informarse una mica del que estava succeint a moments dára a la vila. A les seves manas anà a parar el numero 92 i comença a fullejarlo. En veure la portada li vingueren al cap molts records, l´ocupaba el mercat municipal, un dels pocs edificis emblematics del poble. Despres comença a llegir la salutació del alcalde i es queda bocabadat al veure la signatura, era el mateix alcalde que feia 30 anys. Pasà de fulla i altre sobresalt li esdevingué al veure la foto de la nova corporació municipal, mirant les cares dels regidors s´adonava que també eren els mateixos que quan ell va marxar. Pensava que aixo resultava gairebe imposible, no podia ser realitat tot el que llegia. Al cap d´una estona dedui que la renovació generacional no es produia al seu poble. Continua fullejant el butlleti i es quedava cada vegada mes alucinat. Va llegir un article sobre el padro municipal, i observa que es mantingue constant durant tots aquestos anys; el nombre d´habitants seguia essent el mateix: 4444. Semblava la maldició del quatre. Va veure també una foto del nou bloc d´edificis que havien fet on s´ubicava l´antic mercat municipal. Va llegir un altre article en el qual es celebrava el vinté aniversari del tancament de la Casa de la Cultura. Poc a poc els seus ulls se desorbitaven. Continua llegint l´article del Ecomuseu, cremat enguany com a falla, salvanse com ninot indultat una corbella de desbarbar. Passa una altra fulla i va veure la foto del campió del concurs d´aterraments d´ullals celebrat en la festivitat de la patrona.
Les sinapsis neuronals del Marius estaven accelerades, pensava que tot aço era una situació irreal, que no podia ser. Molt inquiet s´aixeca de la cadira on s´havia assegut, busca per la casa a Maria i la trova a la cuina, i començaren a parlar d´aquesta situació que resultava molt extranya. La Maria estava molt contenta en tot el que pasava a la vila.

Es va fer l´hora de la processo, i el Marius va decidir ferse un cafenet al bar Musical, i cap alli es va dirigir, pero la sorpresa va esser molt gran, el local social estaba tancat. De seguida ana cap al bar de la plaça, es va asseure i quan estava a punt de beures el cafenet va veure entrar a un amic d´infancia, el Biel Flock. El saluda i el va convidar a seure i mentres es feien els cafes, el Biel, antic music, el posa al dia sobre la Societat Musical. Li comenta que una vegada pasada la celebració del seu centenari fundacional, la Societat havia passat a mans municipals; tot aço dura un any ja que despres de la vaga dels musics de la Banda en el dia del Crist , aquesta va desapareixer, i desde aleshores ja no hi hagué cap banda que amenitzara les festes patronals. Pero aixi i tot, el Biel estava content ja que li comenta posteriorment que al poble no li feia falta cap banda. Els ulls de Marius començaben a desorbitarse cada vegada més; no podia ser el que estaba passant al seu poble, semblava que una mena de mantell letargic havia invadit a tota la gent. En despedirse de Biel, va sortir a la plaça per veure sortir la imatge del patro tan venerada.

Mentre esperava reconegue entre la gent a un altre amic, el Manel Sivert. Molt contents es dos començaren a raonar i tambe el posa al dia sobre algunes altres societats que hi havia al poble. De sobte aparegué l´anda per la porta de l´esglesia, el Marius es va despedir del Manel ja que no volia perdres el que feia temps que desitjava. La sorpresa va esser menuda, no va sonar el himne nacional a l´eixida del seu patro. Mirava a la gent i els veia a tots tan contents que no pensa en preguntar el que pasaba. Al eixir l´imatge també reconegue que els portadors de l´anda, també eren els mateixos que fa 30 anys , incloent també als monaguillos i al mossen. La seva mirada de seguida es va dirigir cap a la dreta, hi havia alli un jovent que duia un carret del super amb un aparell de musica i dos bafles, i quan comemça a sortir la corporació municipal comença a sonar la marxa real i tota la gent que estaba a la plaça comença a aplaudir efusivament.






El Marius va fer tot el recorregut de la processo. Recordava encara el seu itinerari i anaba mirant per veure si l´aspecte del poble havia canviat molt. En acabar la processo, entra a l´esglesia i es va dirigir on estaba ubicat el Sant Crist, es va agenollar i va fer les respectives plegaries que havia promés en aquelles terres tan llunyanes. També li preguntava que el que havia passat, que era tot allo que veien els seus ulls. Despres d´una bona estona s´adona que li van sortir al Sant Crist unes llagrimes i entengue que aixo era un senyal que li donava, pero no sabia el que volia dir.

Despres marxa a casa de la germana i es va dormir, pensant que l´endema s´aixecaria i hauria acabat aquest malson. Al dia següent a les 8 de la matinada es va aixecar i amb la xafogor que feia ana cap a la nevera per beure agiua freda. En un instant es va beure quasi tota l´ampolla d´aigua.
Despres del desdejuni va sortir a pasejar i observaba que tot el mon estaba content, i quan parlava en algun conegut notava que tots eren feliços i que res els importava.

Mentre pasetjava comença a donarli voltes a la senyal que havia rebut el dia anterior. I despres de varies hores pensà que podria ser que el Sant Crist estava trist per veure tot el que pasava i l´indicava que alguna cosa pasava en l´aigua. Aquesta interpretació va deduir el Marius i en uns segons decidi que deuria visitar el lloc on es trovaba el diposit general de l´aigua potable de la vila., i cap alli es va dirigir.
Abans d´arribar es trova pel cami a l´Oriol, cap de l´oposicio del consistori i com els dos es coneixien es posaren a parlar. L´Oriol li digue que ell estava molt content en estar a l´oposicio tants anys, que com tot funcionava be no feia falta cap alternativa a la vila i no necesitaba imperiosament esser alcalde. En despedirse arriba a l´entrada del diposit, va veure que la porta estaba oberta i sense fer cap soroll va entrar. Alli va veure com l´alcalde, els 2 tinents d´alcalde estaben preparant una mena de pols blanca i com li la pasaben a un tecnic de l´ajuntament per a que la vesara al diposit d´aigua. Marius pensa que ja havia trovat la solució al greu problema que afectava a la seua vila. De sobte li sorprengue una veu que li preguntava que feia alli, i abans de contestar recorda angustiadament que al mati s´havia begut una ampolla plena d´aigua. De seguida li esdevingue una sensacio extraña, una gran euforia li pujaba dels peus fins al cap i aparegue en el seu rostre la extraña sonrisa que tenien tots els veins i es va dirigir cap a tots els presents per dirlos que estaba molt content de veurel´s despres de tants anys.