L'ultim suspir d'un pi tallat

Encara no entenc el que m'ha passat; ara mateix poc de temps en queda per respirar i assaborir aquesta fresca aigua, filla de la suau pluja d'abril, que acaricia tendrament les meves fulles aciculars. Que he fet jo per merèixer aquest destí ? ¡Quina llàstima!, tan sols em faltaven dos dies per ser bicentenari ; ¡qui ho diria!

Quan arribi a aquest poble, vaig acceptar un petit encàrrec, el de tenir cura d'aquella incipient plaça envoltada per camps de cirerers i acaronada per aquelles dues masies construides amb rejoles de color terra. I així ho vaig fer. Creixia pràcticament sense adonar-me'n i m'agradava escoltar aquells cants poètics dels primers hostes que vaig tenir a les meves branques; ¡quanta gratitud brollava del plomatge nupcial d'aquella parella de pardals!. Poc a poc m'anava fent gran, i amb molta il·lusió observava aquells jocs innocents dels petits pins que romanien expectants en aquelles torçades fileres. A l'estiu, gairebé tota la canalla buscava la meva fresca ombra per guarir-se d'aquella forta xafogor; els mes petits seien al voltant del meu tronc i amb les seves xerrameques, histories i rialles m'oxigenaven els pulmons. Altres em feien pessigolles, quan vessaben l'aigua freda de la font a l'unica arrel que tenia fofa per fer sobre la sorra una mena de rierol mediterrani. Com que era el més gran del sorral, sempre estava de guaita en aquella vella plaça. Molts veïns en visitaven i jo, sense demanar res a canvi oferia a tothom aquella frescor que tan desitjaven.

Em feia gran, tot canviava. El poble, de mica en mica incrementava el nombre de veïns, desapareixien les masies i el seu lloc era ocupat per cases i blocs de pisos molt diversos que s'ajuntaven per fer carrers i avingudes; i jo, romania com sempre en aquell fresquivol lloc. La incipient plaça que havia acaronat la meva infantessa i joventut es transformava. Solament, quedava ja verge aquella part atepeida de matolls que donava a la riera. Durant prou de temps vaig rebre un tracte especial, a càrrec de les endurides mans d'aquell generos masover. Amb molta cura netejava les meves branques seques, em donava aquella aigua cristalina que tan bona era per les meves arrels i adovava els meus voltants per a que no en faltara de res; que mes podia necessitar? Des d'aquesta posició privilegiada, m'assabentava de tot el que pasava en la petita vila gairebé sense adonar-me'n . A l'agost, en les festes patronals, el meu enteniment s'il.luminava ja que fornien les meves branques amb moltes llums de colors i altres objectes decoratius; a més a més, tenia alegrois ja que m'agradava escoltar aquelles suaus melodies que brollaven d'aquells instruments rovellats, els de la vella orquestra que tots els anys venia.

El poble canviava i es feia cada cop mes gran. Arribava més bruticia al sorral, més artropodes, mes...

Però ha arribat el dia d'avui, i aquella afilada destral m'ha ferit de mort. Els colps d'aquesta eina metàl·lica, poc a poc van compungint la meva saba i assecant totes les meves arrels,branques i fulles. Ja no puc fer res, tans sols deixar d'alenar. Quina mala sort, tant de temps esperant a que batejaren la plaça i no hi podré ser.