Per una tapa de iogurt

17/05. Avui m'he menjat un iogurt. A la seva tapa, dins un requadre blanc: 17/05.

Disset de maig, una data com qualsevol altra, en principi. No hi tinc res a celebrar, en absolut: cap aniversari, cap casament, cap bona notícia. Tot el contrari. L'últim disset de maig va ser estrany. En un context on són habituals els cafès, les canyes, refrescos i més d'un cigarret, tot es va omplir de llàgrimes, d'unes llàgrimes joves, sense cap més pecat ni culpa que sentir-se profundament impotents. Nosaltres, que observàvem l'escena amb certa distància vam començar a fer càbales, a rumiar què els podria haver passat a aquells coneguts que, almenys llavors, semblava que poguessin arribar a alguna cosa més.

En conèixer la notícia vaig sentir-me profundament buida. No és que el conegués, ni molt menys, tot just havíem creuat un parell de converses, i quatre salutacions. Però em vaig sentir profundament buida. Durant, dies, fins i tot mesos podria dir, recordava la seva imatge, la seva cara, els cabells rossos. Encara ara recordo la primera conversa que hi vaig tenir:

-Com et dius?
-Marta, i tu?
-Martí.
-Ah, sí? Com el meu pare.

Després d'aquestes quatre frases encara en vam intercanviar algunes més, però no les recordava ni el dia següent que tinguessin lloc. Quatre frases. Quina bestiesa de conversa, oi? Doncs encara les recordo. Recordo l'escena perfectament.

Durant dies i mesos vaig recordar-lo, vaig imaginar-lo apropar-se a la via i deixar-se robar la vida per aquell tren. Durant dies i mesos vaig vessar llàgrimes preguntant-me si jo podria haver fet alguna cosa per evitar que es rendís. Però només havíem intercanviat dues converses comptades. Què fa que una persona jove prefereixi desaparèixer a seguir lluitant? No ho sé, no m'ho explico i no ho acabo de comprendre. No coneixia els seus problemes, només era amic d'un conegut, un noi d'aquests amb qui coincideixes a la terrasseta del bar quan comença a fer bon temps, al pub, a la discoteca i al bàsquet. Res més que coincidències i dues converses. Res més. L'últim cop que el vaig veure somreia. Al cap de pocs dies ja no hi era, s'havia donat per vençut.

Durant dies i mesos vaig preguntar-me cada dia per què, per què caure amb vint-i-quatre anys, quan tot just comences a viure, quan tens tota una vida per arreglar els problemes.

Si l'hagués conegut de debò no parlaria així, segurament no podria ni escriure sobre ell. Però no és així, i em va sorprendre, precisament, com em va afectar tenint en compte la relació que hi tenia.

Durant dies i mesos vaig pensar-lo, vaig imaginar-lo. I avui, per una tapa de iogurt, l'he tornat a recordar.