Per un 6

Un relat de: Flanagan

Dimecres, dia 15 de març,

Avui havia de ser un dia especial, molt especial; d'una banda, perquè era el meu últim dia d'exàmens, i els d'avui semblaven força fàcils. D'altra banda, em donaven la nota del Treball de Recerca de Batxillerat.
Tot ha sortit al revés: no solament els exàmens eren els més difícils de tota l'avaluació, sinó que la nota del treball ha estat un desastre: un 5. Podeu pensar que sóc un repel·lent, o un d'aquest intel·lectuals de merda que es passen el dia tancats a casa estudiant per l'examen de la setmana que ve. No és així: jo tinc la meva vida social, amb els meus amics i alguna novieta de tant en tant, però sí que treballo quan cal i una mica cada dia. Aquest és el secret de l'èxit escolar.
Però com pot ser que jo, un dels millors estudiants de l'escola, sigui humiliat amb un 6 malparit?? No és cap equivocació tipogràfica. És, senzillament, que la meva tutora és estúpida i odiosa. No em penso entretenir en defensar la meva nota ni en exposar aquí els meus arguments en contra de la qualificació del meu treball.
Estic impotent, no sé què fer... m'han ofert la possibilitat de reclamar a través d'una entrevista amb la meva tutora i un professor convidat.

Divendres, 17 de març

Els molts idiotes es pensen que acceptaré. He pres una decisió dràstica, però segur que efectiva. Em venjaré. Oh i tant! La faré patir, a aquella estúpida. Estic boig d'ira... ja no m'importa res ni ningú... només aquella filla de la gran puta i el seu futur patiment. He llegit molts llibres de psicòpates o tractats de filosofia en què es parla de l'aplicació del mal pel mal, sense motiu aparent. El meu primer objectiu consisteix en això: a transformar aquest odi i ràbia inicials en les bases d'un nou ésser humà, fred i calculador, un assassí per encàrrec. Sí, imaginar que algú em paga per eliminar aquella escòria humana.

Dilluns, 20 de març

Avui he abandonat casa meva; en comptes d'anar a l'escola m'he instal·lat a un petit racó d'un carrer solitari, on la violència abunda... Això és el que em convé: enfortir-me, veure violacions, assassinats, pallisses... tot per tornar-me insensible al dolor, a les emocions humanes... només així podré gaudir al màxim del moment de la venjança... i fer-la patir el màxim possible. En definitiva, he de perdre la meva integritat humana i la meva gran feblesa, aquesta sensibilitat tan inútil. No vull ni puc fer-me enrere.

Dos mesos després

Estic molt prim. Menjo poc. Deu ser normal, no? Em limito a atracar turistes que, imprudentment, passegen de nit per carrers estrets i solitaris. Per desgràcia, el botí no és abundant. Així i tot, em dóna per menjar calent de tant en tant, a part del menjar que trobo a les escombraries. És curiós... per un 6 he passat a ser dels alumne més predilectes del professorat - exceptuant aquella imbècil- a ser un desgraciat, amb més pena que glòria.

Un any després

Ja m'he acostumat a la meva nova vida. He trobat una feina que em convé molt. En un bar d'aquests on les baralles i les punyalades són abundants un home em dóna els encàrrecs que em fan encara més fort i més fred: ell em dóna el nom, i jo l'espanto el desgraciat i el mato, en cas que no l'espanti gaire. No cobro gaire per la feina, però m'és igual...total, quan em vengi, hi haurà algú que em pagui per això? No, segur que no. Només tindré un plaer enorme, veure la cara de patiment d'aquella escòria humana.

1 any i sis mesos després

Després de múltiples crims, avui he matat el meu primer nen. Ha estat dur, molt dur. Però crec que és l'única manera de no fer-me enrere en aquest camí que m'allunya cada vegada més de les característiques de l'ésser humà. Però, què hi farem? Li ha tocat a aquell nen, per desgràcia. Pobre, em mirava suplicant, demanant pietat. Tant de bo li hagués pogut concedir, però quan un assassí com jo ( ja hem puc considerar-ho, no? ) veu que un nen d'uns 6 anys ha vist com es carrega una de les seves víctimes, és clar, ha d'actuar. D'altra banda, no m'ha estat gaire difícil. Pensant en el meu objectiu final, aquella odiosa malparida, la ira m'ha fet oblidar la poca humanitat que em queda a dins meu... i he actuat ( molt lentament, per cert ).

3 mesos després

Havent matat un nen, i havent violat el que se'm passa pel davant per pur plaer i pur instint, crec que ja puc començar a preparar el moment de la venjança. He començat a fumar. Mai havia fumat fins ara, jo. Encara que tots els meus antics amics fumessin jo mai provava ni una calada. Mai... fins ara. Només ho faig perquè és un d'aquells tòpics de les pel·lícules més sanguinàries, a les quals ara m'he aficionat. En elles, el assassí o torturador sempre fuma un cigarret abans de la següent sessió de dolor. Em sembla que això, durant la meva venjança, quedarà molt bé. Prendre un cigarret entre pausa i pausa. I tirar-li el fum a la cara ( diria que no li agradarà, perquè em sembla que no fuma pas ).

2 setmanes després

He comès la meva última violació, i també el meu últim assassinat. Com les últimes vegades, no he sentit res. Ni fàstic, ni por, ni alegria, ni tan sols plaer. El plaer me'l reservo per a ella, evidentment. La víctima ha estat la primera dona que m'he trobat. Molt lletja, per cert. Què més donava? Havia de comprovat que ja no tenia humanitat.




Reflexions abans de cometre la venjança, duta a terme uns tres anys després de rebre el 6:

Avui és el gran dia. Nerviós? No pas. Espantat? Encara menys. Dubtós? Gens. Però no sento plaer, gens. I jo que pensava que tot això ho feia per venjança. I, efectivament, era així. Però ara ja no. Diguem que ara ho considero un compte pendent amb l'anterior persona que era jo abans. M'he convertit en un assassí per dur a terme una venjança, i he comès un gran error. Jo sóc un bon assassí, un professional. Mato quan cal, però no sento res en fer-ho. Alguna vegada m'he comportat com un psicòpata, matant o violant a qui veig primer al carrer. Però ja no sento plaer en fer-ho. No sento plaer en res. Res. No sento res. Ni amor, ni l'odi que tant m'omplia...aleshores per què ho faré? Perquè li dec a l'alumne que es va perdre ja fa temps. Aquell alumne que es va equivocar, creient que gaudiria més d'una venjança si es tornava molt més que un sàdic, i que havent comès aquest error es va transformar en el que sóc jo; sóc algú, certament, però... realment em puc considerar humà? He perdut la humanitat i, perdent-la, he perdut el plaer per la venjança. Però ho faré...perquè no tinc res més a fer.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer