PER QUÈ SOM TANT DIFERENTS DELS ESPANYOLS, DÉU MEU?

PER QUÈ SOM TANT DIFERENT DELS ESPANYOLS, DÉU MEU?

Quan dic que som diferents quedi clar que no dic que nosaltres siguem millors, ni més llestos, ni més guapos, ni amb el cervell més gran, ni amb l’aparell sexual més desenvolupat, ni més treballadors, ni res de tot això. És més, penso que si repassem la història dels darrers trescents anys queda clar que ells han sigut més poderosos que nosaltres, és a dir, millors des de la perspectiva que ells veuen les coses.

Ja veig la primera objecció dels unionistes: fins que els catalans no ens independitzem també som espanyols. Bé, era una frase per posar un títol provocador, que convides a la lectura: ja sé el que diu el DNI, clar. Parlaré d’entrada de pobles ibèrics i després continuaré la meva argumentació.

Explica Julio Caro Baroja – persona gens sospitosa de ser nacionalista perifèrica, ans tot el contrari – que els diferents pobles que hi ha a l’actual península ibèrica deriven dels seus primers pobladors. El sustrat íber dóna la clau dels anomenats Països Catalans i Andalusia; el sustrat celta dóna el sustrat galaico-portuguès amb extensions fins a Lléó, Astúries i Cantàbria; finalment, hi ha el sustrat eùskar. A aquest sustrat originari cal afegir-hi l’impremta romana que va ser molt important a Catalunya i Andalusia (un altre fet diferencial) i important però no tant a la resta de la península (a Euskadi, gens). Finalment, ve l’influència àrab i ens trobem amb el mateix: a Catalunya (sobre tot a València) i a Andalusia és molt més important que a la resta de la península (al nord és pràcticament inexistent).

Aquesta al•luvió de pobles conqueridors ha donat lloc a pobles amb característiques diferents. El català és marcadament íber, romà i àrab mentre que el basc és marcadament basc. El gallec també és romà però és celta i no és àrab. Etc...

I després ve la geografia que és qui modela la història en el fons del fons. La geografia dels pobles ibèrics és tant diferent que és impossible – matemàticament impossible – que siguin una nació. Han viscut, viuen i viuran realitats diferents.

D’una banda, els pobles mediterranis ( Catalunya i Andalusia un altre cop, és clar ). D’una altra els cantàbrics (amb un paisatge centre-europeu i una mar que no te res amb la Mar Nostra). I, finalment, tot l’interior de la península, és a dir, Castella.
Castella i Madrid s’ha fet en un paisatge pràcticament erm, lluny de la mar, lluny del comerç, lluny de les vies de civilització que sempre han vingut precisament del mar. Castella és un poble de soldats i de místics i, avui, un poble de funcionaris, un poble que en l’essència de la seva ànima té la burocràcia. Pensa que la burocràcia és l’alfa i l’omega de tot (això no és cap defecte: França també és així). Castella és el país del Mio Cid.

Catalunya és el revers de la moneda. Catalunya és el país dels mercaders, el país del Llibre del Consolat de Mar, el país de la societat civil, el país del pacte, el país que quan anava a fer una guerra havia de contractar mercenaris perquè la gent del país tenia feina. Per acabar de reblar el clau Catalunya és un país que des del segle XV ha anat perdent progressivament les seves institucions (molt malament pels catalans, que políticament som un desastre apoteòsic) amb la conseqüència que hem arribat a la conclusió –errònia- que l’estat no té res a veure amb nosaltres i que com més lluny millor.

I com és que aquests dos pobles tant diferents es troben com es troben avui? Doncs molt fàcil, perquè Catalunya va voler fer un pacte – com sempre ha fet – i li han tancat la porta als nassos. I no només això: després ha anat venint provocació rera provocació (els catalans hem bastit el catalanisme a base de poesia, som un dels pobles més sentimentals del món) i ara la cosa ja és imparable perquè per a nosaltres ja és només un tema de dignitat.

Madrid al problema que li plantegem també planteja la seva solució històrica: llei imposada, tribunal imposat i, si s’escau, exèrcit imposat. Es evident que és imposada una llei o un tribunal o un exèrcit que no fa el que voldrien la majoria dels catalans, que creuen que tenen dret a decidir sobre el seu futur (només faltaria, gent!).

El diàleg és impossible perquè hi ha pobles que han nascut per conquerir i d’altres que han nascut per fer negocis, és a dir, per a pactar.
Em sorprèn molt que pensin que ens acolloniran i que amb això en tindran prou. Obliden una i una altra vegada que la Renaixença no fou obra ni d’un economista, ni d’un polític, ni tant sols d’un burgès, sinó d’un enorme poeta: Mossèn Cinto Verdaguer.