Per principis

Un relat de: Mercè Bellfort

PER PRINCIPIS



Diu "bona nit a tothom" i es tanca a l´habitació. Es deixa posades les lentilles i no es despulla perquè té calculat que en qüestió d´una hora sortirà al carrer.
No l´interessa fer cap soroll que pugui despertar les sospites de la seva família.
Comprova que tots es van retirant darrere d´ella a les seves respectives estances i comença a fer- se el silenci.
Mira el rellotge de la tauleta i veu que encara li queden deu minuts per agafar la bicicleta que ja ha deixat preparada a l´entrada de casa.
No s´emporta res d´embalum, va "lleugera d´equipatge", com deia el gran A. Machado. Només es porta a ella mateixa. Només?
Abans de sortir obre un calaixet on hi ha un paquet de xiclets. N´agafa un i el mastega amb ràbia. Fa una ullada a la llibreta que veu al costat i la ignora: no té cap ganes d´escriure una nota que deixi alleugerida la consciència de la seva família. Sempre s´ha sentit com l´últim mono (mona) i ara està convençuda que ha arribat el moment de tocar el dos.
Tanca les portes amb molta cura i camina de puntetes fins la seva bici que ja ha començat a empapar la humitat de la nit.
Va abrigada i còmoda, preparada pel viatge nocturn que l´espera. Comença a pedalejar i en cap moment se li acut mirar enrere, dir "adéu" a la casa on ha viscut des que va néixer.
Amb els seus flamants divuit anys i, enmig de la foscor, té clar quin serà el camí a seguir.
Des de ben petita ha sigut una gran lectora de les novel·les d´aventures. Ara, a més a més, li agrada posar-les en pràctica.
De moment s´endinsa en un bosquet proper a la seva "ex" casa i no triga gaire temps a localitzar el racó on va enterrar un parell de tresors.
Un se l´emportarà;l´altre,irremeiablement, l´haurà de deixar. Remena una bona estona la terra mullada i palpa el que resta del cos del seu estimat pastor alemany. Ell sí que es mereix un comiat. Per ell, que va ser l´únic de la família que la va comprendre, vessarà unes llàgrimes amargues plenes de sentiment. S´hi estaria hores i hores fent-li companyia tot recordant els bells moments viscuts junts. Sap, però, que té el temps limitat i que cal endur-se l´altre objecte . Extreu amb facilitat una capsa de fusta protegida amb un plàstic.
El llum de la bici és suficient per anar il·luminant totes aquestes passes que ella ha traçat mentalment infinitat de vegades i que ara es fan realitat.
Obre la capsa i constata que tot està intacte. Compta els bitllets i veu amb orgull que ha aconseguit reunir una suma important de diners que li poden resoldre la seva nova situació per uns quants dies. La clau també hi és.
Mira al seu voltant amb ulls atents com si, de sobte, sospités que algú l´està observant i s´arracona al costat d´un pi immens, testimoni mut dels seus afers.
Deixa passar uns segons controlant molt bé la seva respiració i decideix reemprendre el camí. La ment sempre et pot jugar una mala passada, però ella d´això en sap un niu i li planta cara tornant a l´acció.
Ara comença de debò el seu periple ja que té previst arribar fins a Cotlliure amb la moguda de trens que això suposa.
Malgrat tot, però, pensa que pagarà la pena i que en el país veí respirarà aires nous que li permetran viure segons els seus principis. Podrà ser ella mateixa, per fi!
Les seves il·lusions comencen a disparar-se sense fre. És molt jove i desitja un futur engrescador. Res no li fa por.
Fa via cap a l´estació de tren i augmenta la velocitat per no deixar escapar la possibilitat d´escapar-se.
A la llunyania es dibuixa la silueta d´un tren que es va apropant silenciosament. S´atura i només ella i un parell de viatgers pugen en aquest primer tren.
Deixa la bicicleta ben fermada i s´asseu al seient que troba més a prop. Les parpelles li pesen tant que en pocs segons queda totalment adormida.
Quan es desperta té la sensació de no saber on para. Es frega els ulls i s´adona que ja ha d´agafar un segon tren. Hi puja. Ara, desvetllada del tot, es fixa en el paisatge i comença a reconèixer aquelles "vinyes verdes vora el mar" que lloava el poeta Josep Maria de Sagarra, les mateixes que la van encisar quan era més joveneta. Fa memòria i recorda emocionada la clau que un dia, d´amagat, li va oferir el seu oncle i que ara té ben guardada a la capsa.
El vell mariner es va allunyar també, com ella, de la seva família. Tots dos tenien la mateixa cosa en comú: eren les ovelles negres de la família. Progressistes, transgressors, llibertaris, aventurers. No encaixaven enmig de les creences arcaiques del seu entorn.
S´apropa la seva parada, ho sap: l´acceleració del ritme cardíac és el seu indicador. Baixa amb la seva companya de "fatigues" i va de dret cap al port. Allà cerca el nom d´una mallorquina ja envellida pels anys i pels cops del mar.
No li costa trobar-la. La "Caterina" l´està esperant. Amb un nus a la gola, deixa la bicicleta tirada al terra i prepara la clau per entrar a la seva nova llar.
L´oncle va tenir el detall de posar-li el nom de sa neboda a la seva barca. La coneixia tant que suposava que, un dia o altre, ella, la Cati, aniria a viure al mateix lloc on ell va morir.
Puja a bord i flaira la fusta vella tot passant-li les mans amorosament. Ha arribat el moment d´introduir la clau al pany. Encara funciona!
Mira al cel i dubta de si el seu oncle l´estarà observant. A coberta descobrirà que l´esperen un parell de botelles de vi dolç de Banyuls, uns llibres d´en Verne, Salgari i Kipling. I, el millor de tot, una nota que diu:
-Benvinguda a bord, capitana!










Comentaris

  • Fantàstic![Ofensiu]
    llacuna | 20-06-2008 | Valoració: 9

    Qui tingués 18 anys i prou valentia com fer fugir! Tenir un lloc bonic on anar a parar! Saber que no et trobes sola a l'arbre genealògic! Viure amb coses senzilles: els records d'un gos, una bicicleta...De debò fantàstic!

    Llacuna

  • Canvis[Ofensiu]
    Unaquimera | 12-06-2008 | Valoració: 10

    Has escrit un relat que és, al mateix temps, final i començament d'etapa:
    d'un costat, perquè la protagonista ha decidit posar fi a un període de la seva vida i a una situació, la de la convivència familiar, en mig de la qual se sent incompresa;
    d'un altre, per què després d'un trànsit breu ( el viatge en tren, tot un simbolisme ) inicia una nova fase per decisió pròpia, assumint la part del seu passat i dels lligams genètic (els llibres d'aventures que llegia de petita i els seus projectes d'aventures, l'oncle i l'herència ) amb els que s'identifica i que estima.
    Canvi de llar, canvi d'estil, canvi de vida: ara és a bord de la seva pròpia i personal decisió!

    De fet, tothom en un moment o un altre ha de fer aquest pas, des de l'infantessa en què els altres decideixen per nosaltres fins a la responsabilitat adulta d'assumir eleccions i riscos, si bé no sempre és una odissea o un canvi tan radical i arriscat, com en el cas de la teva protagonista sense nom propi... veig que amb això també ens assemblem, tu i jo!
    Aquest cop em sembla que he trobat el relat més adient per correspondre't: La fortalesa assetjada. Espero de tot cor que passis una bona estona, llegint-ho.

    També confio en què estiguis passant una bona primavera! Ja tenim l'estiu a prop...

    T'envio una abraçada amb remor d'onades, des de la meva barca varada,
    Unaquimera