PENSAMENTS

PENSAMENTS

Fer anys m'ha donat moltes experiències, una d'elles és no donar mai l'excusa de dir.
" El que jo faig no té en realitat, importància per ningú"

- Penseu per un moment!. Feu enrera les vostres vivències.

- No heu rebut mai, en alguna ocasió l'ajuda d'algú?. Simplement dels nostres pares, la cura que han tingut tota la vida amb nosaltres, sens dubte han emmotllat el nostre tarannà i caràcter. - Recordeu? Els professor en un moment determinat ens donaven ànims per seguir alguna assignatura que ja creiem perduda. Potser una simple paraula d'un veí va fer sentir-nos millor amb la resta del veïnat......................

Recordant totes aquestes persones que amb els seus actes van influir profundament en les nostres vides. - No podríem pensar que les nostres pròpies accions podrien també haver influït a les persones que ens envolten.

Per què doncs posem tant l'excusa: "El que jo puc fer, no te importància per ningú".
No devem oblidar que no hi ha acte bo que es pugui considerar petit.

Avui en dia es viatge molt. Molt lluny o simplement prop de casa. Descobrim coses, coneixem gent i veiem que les seves necessitats no difereixen gaire, de les nostres. El que fem o deixem de fer pot influir considerablement en les vides de molta gent. Acceptar i donar, podria enriquir-nos a tots plegats.
Aquest món canvia constantment però hi ha realitats que no canvien.

Quan alguna persona esta oberta a tot el que l'envolta i no rebutja a cap persona, ni tampoc fa cap lleig a un ventall de possibilitats que li pot oferir la vida, tot això, genera i dona molta seguretat.
Encara que l'experiència m'ha demostrat que actuar segons com, també tanca moltes portes.

Durant els meus anys d'estudiant, vaig viatjar molt. Això em va permetre conèixer molta gent. Durant les estades per els llocs on anava, la meva agenda s'omplia i s'omplia de contactes de gent amb les quals establíem una amistat.
Després, manteníem correspondència alguns anys. Temps desprès, vaig veure que era una víctima de les meves relacions, doncs al perdre el contacte, no sabia que explicar o que posar en les cartes.
Tenia una sensació de fer el ridícul immensa, no tenia paraules. Per tant, vaig llençar totes les adreces.
Desprès de 40 anys, vaig tornar a veure una d'aquelles persones, la qual encara guardava totes les meves cartes.

Aquest detall m'ha donat l'experiència de revisar periòdicament el que és o no, més necessari en la vida. No actuar impulsivament.

D'aquelles coneixences que vaig recopilar en els meus trajectes i que en un moment determinat em van semblar banals, n'hi havia una, que no va deixar de pensar en mi durant 40 anys.

Sempre deixem alguna empremta inoblidable sia bona o dolenta. Malgrat tot, ara dins els meus pensaments acumulo experiències, que no ocupant gaire lloc. - Mai, bens materials.

Això, no significa renunciar, sinó aprendre a estimar, a fer les coses positivament sense agafar-hi gaire vincle i saber-ho emplaçar en el moment i el lloc adequat.

MARISA

2 de juliol / 07