Passat obscur

Un relat de: Gorwilya

Començaré dient que tot això va passar fa molt de temps, tot i que la memòria de la Duna ho tenia molt present; és com si es tractés d'un record de fa pocs minuts, hores o dies.
En aquells temps deuria tenir uns 12 anys, tot just començava a viure el què seria l'inici de l'adolescència. Però els fets que van ocórrer no eren propis d'aquella edat i li van causar una seqüela que tindria present fins el dia que marxés per sempre de la faç de la terra. Tots aquests mals records es creia que els tenia oblidats i guardats en el lloc més profund del seu jo, fins que el dia menys inesperat van sortir a la llum. Tots els esforços per intentar-ho mantenir a dintre van ser inútils, tot va acabar florint altre cop cap a l'exterior, sense que ningú pogués fer res per aturar-ho. En aquells moments va veure clar que ja no hi havia marxa enrere, no hi havia res a fer, tot allò havia passat i ara era impossible tornar enrere i fer que no passés.

Era un dia de novembre quan li van venir els records de tots aquells mals moments que va arribar a passar. Ho recordava tot com si hagués succeït el dia abans, i la veritat és que aquells records ja tenien gairebé sis anys...
"Feia poc que havia començat la secundària i potser encara no havia fet els 12 anys quan va passar; tot just era una nena. Era un dia de tardor i al carrer hi feia un fred que gelava, ella es trobava assentada al sofà i estava aficionada mirant algun article del diari fins que... va començar a notar una mà que l'acariciava i poc a poc s'anava endinsant per sota la roba, la Duna no entenia què estava passant, es sentia indefensa i desprotegida. Aquella mà estava destruint la seva intimitat i res no faria que s'aturés. En aquells moments li hauria agradat poder cridar o marxar corrents, però no va poder, alguna cosa la retenia en aquell sofà i es trobava immòbil, per més que ho intentava els seus músculs no responien i ella continuava allà patint una despulla del seu interior. Ara ja no notava una mà, sinó que ni havia dues, eren les dues mans d'una persona que s'estimava, però que a partir d'ara miraria amb uns altres ulls, això que havia passat una tarda de tardor tindria les seves conseqüències en un futur no molt llunyà."

Si, aquest va ser el primer dia que van abusar de la Duna, però no seria l'únic ni el darrer. I ara ella ho recordava sense poder fer res per evitar sentir-se malament, es sentia ferida, era com si li faltés una part, la qual algú se li havia endut ja feia anys juntament amb una part de la seva adolescència. La Duna mai va ser una adolescent com totes les altres, tenia un secret obscur que mai no seria revelat.

Aquestes mans van continuar apoderant-se del cos indefens i pur de la Duna setmana rere setmana. Poc a poc dins seu va començar a créixer un temor vers aquella persona, i a cada moviment que feia intentava mantenir les distancies i no creuar-se amb ell. Però aviat va comprovar que era impossible mantenir-se'n allunyada, sempre per alguna raó o altre acabava quedant-se a soles amb ell sense tenir temps de fugir, i el què li feia més mal era quan aquestes situacions eren creades per altres persones estimades que l'obligaven a quedar-se amb ell, i tot perquè elles no sabien com era realment.

Van anar passant els anys, però les coses seguien igual, per petit que fos l'instant en què es quedaven a soles, aquelles dues mans es començaven a moure i causaven un gran temor a la Duna, la qual era incapaç de fer o dir res per la por que li tenia. Mentre les mans s'apropiaven del seu cos, ella desitjava amb totes les seves forces que s'obrís la porta i aparegués algú, li era igual qui fos aquest algú, només volia sentir unes passes i el pom de la porta obrint-se, per tal de poder-se tornar a sentir lliure. Per desgràcia seva aquest salvador apareixia molt poques vegades i s'havia de quedar allà veient com tot allò l'anava destruint per dintre, al mateix temps que s'enfonsava el seu petit món on tot era perfecte i no hi havia lloc pels maltractaments a persones.

Quan es pensava que les coses no podien empitjorar van venir els pitjors moments. Aquelles mans continuaven fent el què volien amb ella, però ara tenien una nova col·laboradora, que les ajudaria acabar amb el poc que quedava sencer dins de la Duna. Ara si que es sentia fatal i volia que tot s'acabés, mai no s'havia sentit tan vulnerable i indefensa davant la realitat, allò era com un suplici. Com si no en tingués prou en què aquella persona l'acuses amb les mans, ara va començar a utilitzar la boca... La Duna cada cop que veia que aquells llavis s'acostaven a ella li venia una sensació de fàstig molt gran i desitjava desaparèixer d'aquell lloc, però per més que ho desitjava ningú la venia a salvar, i la única cosa que podia fer era prémer amb totes les seves forces els seus llavis cap endintre, de tal manera que els llavis no la poguessin besar. Ella des de petita que somiava amb el seu príncep blau, el qual li faria el primer petó, no podia permetre que aquella persona n'hi fes cap, ell no era el seu príncep i ella el volia esperar. Va estar de sort i la seva tècnica va funcionar, ell mai li va arribar a fer el primer petó, sinó que li va fer la persona elegida per ella, un noi que no tenia res a veure amb tot això i que l'estimava, però això ja és una altra història... Va poder esquivar els seus petons, però el què no va poder evitar va ser que uses la seva llengua per altres fins, que val més no detallar.

Van anar passant els anys i la Duna, tot i que per culpa de tot això ja havia deixat de ser una nena interiorment, va començar a transformar-se en una noieta exteriorment. Ara ja era tota una noia adolescent per dintre i per fora, però res no havia canviat, en el seu interior tot seguia igual o pitjor, només evolucionava cap a millor el seu exterior.

Cada nit la Duna es preguntava com podia ser que tot allò li estigués passant a ella, mentre aquests pensaments rondaven pel seu cap, uns sentiments de vulnerabilitat i culpabilitat s'apoderaven d'ella i feien que es sentis apagada i només tingués ganes de plorar. Però aquestes llàgrimes no van arribar mai, una gran impotència s'apoderava d'ella i era incapaç de vessar cap llàgrima, només podia lamentar-se i deixar caure llàgrimes invisibles i profundes. Encara que hagués pogut plorar, sabia que ningú estaria al seu costat per eixugar-li les llàgrimes ni consolar-la.

La Duna cada cop era més conscient del què li estava passant, aquella persona no tenia cap dret a abusar d'ella, però aquest coneixement no era suficient per fer que els fets no es repetissin. No hi havia res a fer, les mans i la boca d'aquella persona s'apoderaven d'ella com si fos de la seva propietat, la Duna havia passat de ser una nena a convertir-se en la joguina d'ell. No tenia cap llibertat, no podia aixecar el vol i marxar, ja que estava sotmesa a ell.

Va arribar un dia en què aquests fets van deixar de repetir-se, en aquells moments la Duna deuria tenir uns 16 anys i estava al final de la seva adolescència. Això li va fer veure que s'havia passat tota aquesta etapa de la seva curta vida sota el domini d'aquella persona i que això no li havia permès gaudir al màxim de la seva època de pubertat, la qual no tornaria mai més i havia tingut un inici i final fatídic.

Les coses no podien continuar així, tot això havia fet canviar la manera de ser de la Duna, i segur que si mai no hagués succeït aquest abús ara ella seria d'una altra manera i no estaria tant tancada vers la resta de persones ni li faria por estar amb un noi.
La Duna quan tenia 17 anys va conèixer un noi, l'Edu , i es sentia molt bé al seu costat, fins que un dia van passar uns fets amb ell que li van fer recordar el seu passat obscur, que havia intentat oblidar durant tot aquest temps. Que no hagués aconseguit deixar enrere aquells fets no vol dir que tot s'hagués acabat, sinó que ara es repetien amb menys freqüència i quan les mans prenien possessió d'ella ho feien per sobre la roba.
La Duna la nit del dia que s'havia sentit malament, perquè estar amb l'Edu li havia fet venir records que preferia tenir enterrats en la part més profunda del seu interior, va fer un gran pas, va decidir explicar tot això en un bon amic, que aviat es convertiria en un dels seus millors amics; l'Adrià. Ella no sabia com començar i ho va fer dient-li que es sentia fatal pel què havia passat hores abans amb l'Edu i va acabar explicant tota la història saltant-se tots els detalls. Com que els dos nois eren amics des de la infància, l'Adrià li va prometre que ja parlaria amb ell i li va dir a ella que si necessitava res que no dubtes en demanar-li que per això hi havia els amics.

L'endemà d'aquesta conversa la Duna es va trobar un dels dos millors amics que tenia, l'Àlex, va pensar que ja era hora que ell sabés la veritat. Li va explicar tot el què li havien fet de petita i després d'escoltar tot això l'Àlex va entendre perquè ella es sentia malament quan estava amb l'Edu i li va dir que li faria costat en tot el què fes falta, perquè ell era allà.

Al cap d'uns dies la Duna va quedar amb l'Edu i va decidir que era hora de que sentis per boca seva l'explicació del seu comportament esquerp, ja que l'Adrià no li havia explicat tot. Les paraules no sortien de la seva boca, però amb l'ajuda d'ell va aconseguir dir alguna cosa, fins que finalment va acabar explicant-li tot, però una mica més detallat que les altres dues explicacions anteriors. Explicant tot això ella havia fet un gran pas, però el fet d'haver-lo realitzat no la feia sentir millor, si no que cada cop es sentia més culpable de tots els abusos que havia rebut. Unes llàgrimes silencioses i profundes li van començar a caure degut els sentiments de culpa i impotència que sentia, ara ja no hi havia res a fer, tot havia passat i no podia tornar enrere per recuperar la part de l'adolescència que li havien esguerrat. En aquells moments tant dolorosos i durs ell la va abraçar i a l'instant ella va entendre que no estava sola en això i es va o
brir una escletxa de claror en el seu interior. La Duna feia temps que esperava aquella abraçada i per sort no havia arribat quan ja era massa tard, perquè per ella va significar l'obertura de l'escletxa que li permetria continuar endavant.

Van anar passant els dies, i la Duna no es podia treure del cap tot el què havia passat, fins i tot estava donant voltes a la idea de l'Edu; que li havia dit que denuncies aquesta persona, però de seguida li va desaparèixer del cap, no ho podia fer, era la última cosa que faria, el seu cor li deia que no ho fes, i ella el va seguir.

La Duna ara ja tenia gairebé 18 anys i això significava que aviat deixaria de ser menor i que potser seria el final de l'etapa desagradable que feia temps que volia esborrar de la ment. Ja que els fets indesitjables feia dies que no es repetien, semblava que tot hagués tornat a la normalitat. Fins que un dia aquelles mans tan conegudes i alhora desconegudes van rosar amb el seu cos durant uns instants, la Duna va marxar corrents i va deixar caure unes llàgrimes en veure que res de tot això havia acabat.
Això va ser la gota que va tombar el got, ella no podia més, es sentia buida per dintre, era com si li faltés alguna cosa.

Un dia en què el cel amenaçava tempesta va pujar les escales fins arribar a la última planta de l'edifici que tenia davant, era el seu antic institut i en aquelles hores del vespre només hi quedaven les dones de la neteja. En arribar a la tercera planta va entrar dins la primera classe que va trobar oberta, es va dirigir cap a una de les finestres i la va obrir. Va treure una cama a fora i després l'altre, fins a quedar assentada a l'ampit de la finestra. Des d'allà va respirar profundament i va pensar que abans de llançar-se per la finestra enviaria un missatge al mòbil de l'Albert, el seu primer amor, no podia marxar per sempre sense acomiadar-se d'ell. Les mans li tremolaven, però tot i així va poder enviar un missatge i després de fer-ho alguna cosa la va fer dubtar, i es va estar durant uns minuts observant el cel gris. Van començar a caure petites gotes de pluja a terra, era com si els núvols o cel ploressin perquè s'estava a punt de produir la seva mort. La Duna estava disposada a tirar-se, però en el moment que semblava que hagués de caure al buit una mà la va agafar pel braç. Ella es va girar i darrera seu va veure l'Albert, se li va quedar cara de perplexitat, per uns instants es va pensar que es trobava en el més enllà i que ell només formava part d'un record, d'un simple reflex. No era cap somni, allò era real, tots dos es trobaven a la mateixa sala en aquells moments. La Duna no entenia que hi feia allà, i abans que pogués dir res ell va començar a deixar sortir paraules, en ella li van semblar les més dolces que havia sentit mai. L'Albert li va dir que quan havia rebut el seu missatge estava amb l'Adrià i que al llegir-lo havia tingut un mal pressentiment. Li va comentar a l'Adrià i ell li va explicar el què la Duna portava per dintre i la turmentava. En saber-ho ell va saber que allò era un adéu definitiu, i ell no pensava deixar que per culpa d'un desgraciat la seva amiga deixés escapar la seva vida, era seva i de ningú més, aquella persona no tenia cap dret a prendre-li. Després de sentir tot això en ella li van caure unes llàgrimes, i aquest cop eren visibles i fluides per tothom. Va passar les cames cap a dintre de la classe i va fer una abraçada ven forta a l'Albert, li havia salvat la vida, i això li agrairia tota la vida, sinó arriba a ser per ell tot s'hauria acabat i ara ja no es trobaria en aquest món. Entre llàgrimes i abraçada a ell li va deixar anar un t'estimo, malgrat saber que mai seria correspost...




Comentaris

  • Taller literari: Ronda III, Grup 2[Ofensiu]
    Unaquimera | 23-04-2007

    Hola, noia! Vinc a llegir el relat que has triat per aquesta ronda i veig que té gairebé dos anys ( i que va ser premiat, per cert: enhorabona! ). Com que en altres ocasions anteriors he llegit textos teus més recents, t'he de dir que has seguit una evolució molt interessant i que demostres una innegable capacitat per anar progressant i madurant: molt ben fet!
    I ara em centraré en el que toca...

    El títol que vas triar per al teu relat, Passat obscur, ja situa a la lectora perfectament davant del tema que tractaràs. I el primer paràgraf ho confirma de seguida: El text fa referència a alguna cosa que va passar fa temps, quelcom que no és clar ni públic, ni ha pogut ésser oblidat pel pes que té damunt la persona que l'ha patit.

    La protagonista de la història destaca clarament: la Duna, ara i abans. Cap problema amb ella, queda ben delineada.

    En canvi, el co-protagonista és mantingut fora del focus: això és una opció personal de l'autora, però crec que en alguns moments de la narració demana un crèdit excessiu al lector. No perquè el que dius no pugui succeir així ( desgraciadament, tots sabem que aquests fets han passat i passen), sinó perquè la situació inclou massa espais no justificats.
    Intentaré explicar-me: Se suposa que l'agressor és un home adult de la seva família propera, un pare o un avi o un tiet, per alguns detalls que deixa caure ( "eren les dues mans d'una persona que s'estimava" "Aquestes mans van continuar apoderant-se del cos de la Duna setmana rere setmana" ); resulta bastant justificat pensar que un altre noiet ( germà, cosí... ) no l'inspiraria tanta por a no ser que hi hagués prèviament una història d'agressions, cosa que no apunta en cap moment.
    Però ella, davant la novetat del fet, té la certesa absoluta de què "res no faria que s'aturés" ( basada en què, aquesta certesa? ), també sent que "alguna cosa la retenia en aquell sofà i es trobava immòbil" (quina? ). Més tard "va comprovar que era impossible mantenir-se'n allunyada, sempre per alguna raó o altre acabava quedant-se a soles amb ell sense tenir temps de fugir": això només pot succeir en el cas del pare, del qual la mare estès molt enamorada i cegada per veure inclinacions inconfessables... però en cap moment es fa referència a cap fet d'aquest tipus... el lector ha de donar per suposades una sèrie de vincles i relacions que el relat no exposa i això li resta una mica de credibibilitat per manca de context.

    Altres personatges: no es perfila cap en els moments dels fets passats. En canvi, en el moment present, hi ha alguns que semblen sortir d'un motlle: l'Adrià ("va decidir explicar tot això en un bon amic, que aviat es convertiria en un dels seus millors amics" ) i l'Àlex ( "un dels dos millors amics que tenia" ) repeteixen escenes molt semblants, que no aporten res de nou a la història.
    Potser hagués quedat més compensat si també hagués aparegut una figura amistosa, alguna companyia positiva, als 12 anys. O una d'altre tipus...

    Una altra proposta: potser es podria escurçar la longitud del text, concentrant llargs paràgrafs en frases més curtes, per tal d'agilitzar la lectura.
    Estic segura si haguessis de reescriure aquest text, amb els recursos que ara domines, tendiries a fer més breu la veu del narrador/a.

    T'he fet aquests suggeriments per si et poden fer algun servei. Si et sembla que puc ampliar alguna part del comentari o comentar algun altre aspecte que ara com ara se m'ha quedat sense desplegar, diguem-ho.

    Pel demés, t'animo sincerament a continuar escrivint, ja que demostres bona capacitat narrativa i una línia continuada de progressió.
    Jo aniré passant per llegir-te, tal com he fet en altres ocassions!

    T'envio una abraçada primaveral,
    Unaquimera

  • TALLER LITERARI 3[Ofensiu]

    PASSAT OBSCUR

    TEMA……..cas d'abusos a una nena adolescent: Duna.

    DESENROTLLAMENT…
    1ª PART, l'autora aprofita l'inici per fer una exposició dels fets,
    problemàtica i seqüeles, que se'n deriven
    desencadenant danys importants en la psique de la
    protagonista. Ens parla d'un antagonista masculí, molt
    proper a ella, la identitat del qual no se'ns desvetlla en
    cap moment.
    PROTAGONISTA-Arrossega el trauma al llarg del relat malgrat en
    alguns moments sembla que els fets no es manifestin
    tan agressivament. Es manté "tancada" en un
    mantingut ermetisme fins que busca la comprensió
    d'alguns dels seus amics més estimats.
    PUNT ÀLGIT...Quan la protagonista, decebuda per la reedició
    dels fets que ja creia superats i, incapaç de fer-ne la
    denúncia corresponent, s'asseu a l'ampit de la finestra
    acaronant la idea del seu imminent suïcidi com a única sortida al seu sofriment.
    FINAL.....l'antic amor, alertat, arriba a temps de
    dissuadir-la.
    ASPECTES POSITIUS..............1, encert en la tria de l'argument.
    2, capacitat de captar l'atenció del lector.
    3, en general, el llenguatge emprat és prou ric i atractiu.
    ERRORS LÈXICS...................en lloc de........"el dia menys inesperat" = "el dia més
    inesperat", en lloc de.."assentada al sofà" = "asseguda al
    sofà", en lloc de "ni havia dues" = "n'hi havia dues", al
    paràgraf 7, " l'acuses amb les mans" = "l'assetgés amb les
    mans", al paràgraf 9, on diu "es sentís apagada" = "es sentís
    decebuda", en lloc de "explicar tot això en un bon amic" =
    " tot això a un bon amic". (si ho vols i m'envies l'arxiu, te'l
    retornaré amb accents i algunes errades corregides, el meu
    mail és: tserramia@menta.net
    ASPECTES POSSIBLES A MILLORAR
    En alguns passatges es repeteixen les idees en un moviment
    de rotació obsessiu que treu lleugeresa i força al text.
    CONSELL INDICATIU......... Escrius prou bé i això t'ha fet mereixedora del premi
    obtingut a "Espluga de Francolí", a nostre parer,
    guanyat justament. Tal vegada calgui aprofitar aquest bon
    moment en el què et trobes i, seguint la bona línia, intentar,
    en posteriors treballs, resumir les idees evitant-ne la
    innecessària repetició.
    CONCLUSIÓ....................... felicitats pel reconeixement obtingut!, segueix escrivint i
    llegint bons textos, perquè ets capaç, encara, d'escriure més
    i més i més bé. Una abraçada de tot cor!!

  • Felicitats pel premi[Ofensiu]

    i per un relat tan viu. Un redactat clar, planer, i una història de rigorosa actualitat. Com a observació potser et comentaria que hi he trobat a faltar alguna presència femenina més (encara que soni a tòpic, em refereixo a la de "la millor amiga" a la que es confien tots els secrets).

    Es tracta d'un relat, d'altra banda, de crítica social, però que no se centra o que no cerca el protagonisme del monstre que ens podem imaginar i que mai identifiques al llarg del relat. Se centra en l'autèntica protagonista, en els seus sentiments i en les seves sensacions davant de cada moment de la vida. Les seves reaccions als abusos a mesura que es va fent gran, però amb una tònica més o menys constant fins al final: la de guardar silenci. Afortunadament, alguns d'aquests silencis (a la realitat) es comencen a trencar. I amb sorpresa moltes vegades, perquè la "respectabilitat" de la imatge pública de moltes d'aquestes "persones" fa que sembli gairebé increïble que siguin els monstres que realment són.

    I enmig de tota la trama, diguem-ne, de crítica social, has sabut inserir aquella història pròpia i personal de la protagonista; el contacte amb el primer amor, el primer petó...

    Una història expressada de forma, insisteixo, molt clara i versemblant. Felicitats pel premi!!!

    Salut,

    Vicenç

  • Per fi...[Ofensiu]
    bdjer | 12-06-2005 | Valoració: 10

    et comento aquest relat! És que sóc lenta de moviments què vols fer-hi.. xDDD Bé, d'entrada felicitar-te pel premi!!! És tot un mèrit eee :P Però tot s'ha de dir, aquest relat es mereix aquest premi i molts més! Està molt currat i ben escrit! I fas que la gent es posi en el paper de la protagonista i arribi a sentir el que sent... És molt emotiu, i crec que el tema està bé que el toquem de tant en tant, perquè és una realitat molt propera per a molts i que cada vegada s'intensifica més, per desgràcia... Aix! Que malalt que està el món últimament!

    Wenu tia, i tu seguiex deleitant-nos amb els teus relats! Molts petonss,

    bDjER

  • Felicitats[Ofensiu]
    pseudo | 12-06-2005

    Doncs això felicitats pel relat i per aquest segon premi :P!!!

l´Autor

Foto de perfil de Gorwilya

Gorwilya

38 Relats

191 Comentaris

79275 Lectures

Valoració de l'autor: 9.70

Biografia:
Crec que aquest fragment em descriu:

"Sóc com un llibre obert amb les paraules de les pàgines mig esborrades pel pas del temps... ja pots anar llegint que amb aquestes poques paraules que han quedat intactes no en sortirà cap frase que tingui sentit, només frases sense solta ni volta, amb les que arribaràs a la conclusió que millor llençar el llibre i comprar-ne un de nou. Doncs si, aquest llibre sóc jo, un llibre que quan el treuen del seu medi perd tota la lògica i no s'entén què és el què et volia dir o expressar de bon principi."

Com que tots els autors posen els premis que han guanyat... a mi també m'ha fet gràcia fer-ho... :P
2005:
-Segon premi del XXVIII Certamen literàri del casal de l'Espluga de Francolí. Obra: "Passat ocult"
-Primer premi del V Certamen literàri Campdevànol modelitat de poesia. Obra: "On ets?"
-Accessit del VIII Certamen literàri de la Font morta de Tona. Poesia: "Vida fugisera"
-Accessit del VIII Certamen literàri de la Font de ferro de Tona. Obra: "La història mai explicada"



Per si algun/a relataire vol quelcom:
gorwilya@yahoo.es




R en Cadena

"La dragaroja em va encadenar i jo he passat la cadena a en Vicenç Ambrós i Besa i a la IluiN"

(descobreix què és "R en Cadena")