Cercador


Llista categories

Parlava sol

Un relat de: T. Cargol

Feia temps que parlava tot sol; no solament em deia coses a mi mateix amb sons, per acompanyar-me, sinó que tot el meu mon era jo mateix. El meu ordinador, els meus documents, el meu apartament, els meus coneguts,...el meu messenger,...
Havia aconseguit esquivar a tothom presencialment o gairebé a tothom. Si podia tenir una relació virtual, la preferia.

A la portera li deixava caure un bon dia com el que posa el password a l'ordinador. La gent del carrer em semblava d'atrezzo, figurants a qui per precaució calia no aixafar amb el cotxe.

Em sentia, però, infeliç, el meu món darrerament s'havia tornat previsible, conegut i rutinari no rebia la seva diària ració d'aire fresc i renovat en ser tot controlat per mi, per a evitar-me el càstig que la vida reparteix entre els vivents.
Per això havia contestat l'anunci d'un altre ser solitari en el seu mon, com jo mateix.

Potser en veure'ns parlaríem un moment però no ens comunicaríem, ja no en sabíem. Ella, rossa alta i prima però amb carn, entraria disfressada de mestressa amb una idea sola al cap: sentir una nova escorreguda tot fent-me fer un salt de felí amb el seu fuet.

Jo volia comprovar que era viu, en lloc d'un personatge com els del meu mon que ja hagués perdut el sentit.

La sessió anava tal està previst i fins i tot aquest novetat eròtica em deixava indiferent; em vaig trobar només buscant les poques faccions que la seva mitja careta deixava veure. I si, allà en la forma en que panteixava, el rictus de la seva boca desitjosa, els seus moviment rítmics i cada cop més convulsos hi havia una persona, una altra persona, com jo. De cop i volta me'n vaig oblidar de la mestressa, de la sessió i dels cops, vaig alçar la mà per descobrir-la a ella, incomplint totes les normes de la trobada; va tancar els ulls mentre s'acabava d'escórrer i tot d'una va plorar: ens vam abraçar! Ens vam abraçar com dos orfes!

Comentaris

Afegir comentari
  • FELICITATS![Ofensiu]
    nuriagau | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!

    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

    Núria Gausachs i Cucala

  • Et deixo el comentari que et vaig fer al repte. Aquí és on llueix millor, :P[Ofensiu]
    angie | 27-10-2008

    Una història que, a banda d'alguns detalls que m'hi sobren, s'ajusta bé al tema proposat. Té un toc de "filosofia" de vida, ens presentes al personatge des de dins. Té ritme narratiu i interessa, que és el que demano jo a un relat curt. I el paràgraf final, el de la trobada, és el millor. Bones descripcions de la situació i de les actituds, que en un tema com aquest, és el que s'ha de posar en primer lloc.
    Un parell de coses sobre ortografia : mà i món, van amb accent per diferenciar-los de ma i mon, adjectius possessius.
    Una frase que m'ha agradat : "per a evitar-me el càstig que la vida reparteix entre els vivents." Per la construcció i perquè et fa pensar en la incorporeïtat de la persona. (ara se m'ha anat a mi la vena filosòfica, jojo)

  • No sé ...[Ofensiu]
    rnbonet | 29-09-2008

    ...el motiu, però en llegir la narració m'ha vengut al pensament UN MÓN FELIÇ, de Huxley -que possiblement coneixeràs-. I no s'assembla en res.
    Hi ha, però, la deshumanització i l'individualisme que traspuen les situacions, fins arribar al sentiment final, aconseguit. Tota una metàfora vital.
    Salut i rebolica!

  • Orfes![Ofensiu]
    Xantalam | 22-09-2008

    Descrius un món deshumanitzat, que fa pànic, i que podria no estar tan lluny com ens pensem (ja és així per alguns). Hi ha una guspira d'esperança, encara, en el teu relat. Preciós, arriba a l'ànima, de veritat.

    Una forta abraçada,

    Xantalam

    PS Moltes gràcies pel teu extens i complet comentari, també m'ha agradat molt!!!

  • !![Ofensiu]
    ambre | 12-09-2008

    Una reflexió interessant sobre el futur ( o el present ) que tenim a tocar ... Tot un matrix d'anada i tornada. Redescobrir els sentits, rehumanitzar-se ...

  • Paràbola genial![Ofensiu]
    Bonhomia | 31-08-2008 | Valoració: 10

    Dos orfes perduts que s'abracen! Paràbola genial!
    Potser dónes a entendre el que li hauria de passar a molta gent en un futur no gaire llunyà, doncs ens trobarem, potser, gairebé tots sumits en una desesperació artificiosa, amb els avenços de la tecnologia jugant amb les nostres ments i cossos.

    Salut!


    Sergi

l´Autor

Foto de perfil de T. Cargol

T. Cargol

200 Relats

453 Comentaris

196216 Lectures

Valoració de l'autor: 9.71

Afegir a preferits
Biografia:




Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >