Paraules sota el llac

I aquella veu monòtona es repetia constantment: "Ja era previsible que des del darrer ingrés dels deu països a la Unió Europea, la majoria propers a l'antiga Europa de l'Est, es produís un procés d'immigració fruit, en gran part, per una renda per càpita més baixa dels ciutadans d'aquests països. Però els governs s'han vist desbordats per les mesures de prevenció que tenien previstes..." En Genís es cansà de d'escoltar la televisió, on només feien que repetir, igual que en la resta de mitjans de comunicació, els mateixos temes estadístics i les valoracions dels suposats entesos en les xerrades i debats. I tot això ja durava una setmana, quan van sortir les primeres dades oficials econòmiques sobre la Nova Europa dels vint-i-cinc.
En Genís, estudiant de tercer de Sociologia i Ciències Polítiques i amb un futur incert, com la majoria de joves davant les responsabilitats una vegada has de sortir al carrer i sobreviure a la jungla diària, aquell any li quedaren dotze crèdits pendents d'assignatures optatives pel setembre però portava una bona mitjana per curs ja que estava decidit a treure's el títol i era un d'aquells que quan té un objectiu s'hi posa de veritat. A més, s'havia involucrat molt en associacions d'estudiants que defensaven la igualtat, la manca de guerres, el liberalisme portat a l'extrem, ajudaven a nens o grans quan feia faltava en campanyes esporàdiques. També feia esport regularment, sobretot a la piscina i a bàsquetbol amb el grup d'amics de la facultat. Potser ell no era conscient però la tasca d'aquest grup podia significar un canvi de valors en la societat en un futur a mig termini.
Després de saber totes les notes tocava plantejar-se el llarg i -sobretot a Barcelona- calorós estiu. En Genís, potser afectat pel temps o pel procés posterior als exàmens, decidí no gastar diners en les vacances d'aquell estiu i viatjar a Anglaterra a treballar en el camp collint diferents verdures, fruites i fent la feina que li manessin sota les condicions d'una cooperativa agrícola anglesa que connectà des d'aquí. Tot i que ell ja tenia un alt nivell d'aquesta llengua la seva mare creia que podia fer un altre tipus de feina o d'estudis, comportant dos dies sense parlar-se l'un amb l'altre. Segons en Genís, així coneixeria en viu el que molts llibres diuen sobre diferents sistemes econòmics i els seus avantatges i desavantatges -bona excusa!, pensà ell-. Només hagué de pagar-se el transport -companyia aèria econòmica i autocar de línia- i la cooperativa agrícola arranjava els papers pel fet de ser estranger, li oferia allotjament, àpats i un sou setmanal segons la feina feta de dilluns a divendres en diferents camps, d'on la cooperativa es quedava un percentatge per pagar els impostos. La raó de no treballar sempre allà mateix era que la gent fes torns rotatius amb tot tipus de feina.

Una vegada instal·lat allà, en un campament que havia funcionat durant la II Gerra Mundial amb una pista d'aterratge, conegué gent de gairebé tota Europa i, sobretot, de totes les repúbliques bàltiques amb qui va fer amistat per compartir barracons. Recordava especialment en Yura -l'anomenava així tot i que mai entengué que significava Jordi perquè només s'entenien parlant la mateixa llengua: l'anglès, de la mateixa manera que ells no sabien pronunciar el seu nom per culpa de la "X" inicial- i la Natasha, el pare de la qual havia arribat a ser ministre de cultura abans del canvi de poder provocat des de Moscou. Era una noia alta, rossa, d'ulls i pell clares, quan s'agafava el seu llarg cabell amb una cua per treballar semblava veritablement d'ètnia mongol, mentre que en Gabi era de la mateixa alçada que en Genís, no tant corpulent i bru de pell.
De fet, més que els aspectes físics el que de seguida el va sobtar a primera vista va ser la diferència entre el que ells representaven -aprofitar la temporada per guanyar diners com en la verema i enviar-los a casa- i el que representava ell: un europeu ben posat que vol experimentar un altre tipus de vacances treballant durant un mes però amb certes garanties mentre que després es va assabentar que algun d'aquests joves havia traspassat la meitat d'Europa en mitjans de transport i en horaris increïbles i durant moltes hores per estalviar uns diners abans d'arribar al punt desitjat.
Van ser unes setmanes molt bones ja que li van permetre comparar la diferència entre cultures (una d'elles sortint d'una guerra) i garlar amb aquests joves sobre les expectatives que tenien, sobretot als qui ja fossin universitaris, si estaven contents de la seva nova situació com a República independent, què en pensaven de la llunyana però al mateix temps pròxima Unió Europea: estaven a favor? en contra? Totes aquestes preguntes més directes sempre derivaven en d'altres qüestions ja que cal recordar que tothom els anomenava el grup dels països pobres, els rojos, satèl·lits de Rússia... i això els hi tocava la fibra.
El que no es perdien mai una vegada arribats tots de la feina, cap a mitja tarda (era aviat si contem que seguien l'horari britànic!), era jugar un partidet de futbol. Fins i tot s'organitzaven partits entre seleccions en funció de la nacionalitat dels jugadors abans de la dutxa i del sopar. Donat el nombre de catalans, en Genís era com un jugador polivalent que tothom podia escollir quan en algun equip mancava algú. Això l'ajudà a fer més amistats.
Després del sopar, els qui volien només tenien temps per contemplar com la foscor conqueria mica en mica el camp de la vall on estava situat el campament. En Genís no observà que després d'un parell de dies observant-lo finalment va acostar-s'hi la Nata (així anomenava ell de manera amable a la Natasha després d'haver-li explica't la relació en català del nom i la del color de la seva pell) i començà a parlar dels temes incòmodes que el grup no volia o no podia parlar; o senzillament no sabia com fer-ho, tal i com va respondre ella contundent, perquè estaven vivint un present pensant sempre amb un passat terrible proper i un futur incert sense garanties i això els condicionava molt. Tots ells havien estudiat sota la influència de l'antiga U.R.S.S. i molts havien perdut massa en els darrers anys.
Aquelles xerrades amb la Nata l'ajudaven a passar el temps fins a l'hora d'anar a dormir , que no podia ser fins molt tard perquè es despertaven molt aviat per esmorzar i dirigir-se als diferents camps a treballar. En alguna d'aquestes xerrades havien tingut alguna picabaralla per qüestions que resultaven ser tonteries però de difícil comprensió, sovint pel seu geni explosiu de la Natasha.
Durant el dia, a part de l'esmorzar i el sopar que el feien a la cooperativa, els hi donaven el "lunch" (típic àpat del migdia que consistia en un entrepà i aigua o te que es servia cap al migdia) en bosses però entre els "treballadors" negociaven i bescanviaven productes que havien comprat al poble més proper, on un podia perdre el temps durant els camps de setmana si volia sortir del campament. Cobraven cada final de setmana i, a vegades, depenia dels llocs i del capatàs que haguessis tingut que el sou variés en unes quantes lliures. Això costà d'entendre als nois dels països de l'est fins que es parlà amb un dels encarregats de la cooperativa que, a més, també portava aquell campament.
En el camp, mentre es treballava, es notava qui estava allà per guanyar-se la vida o qui hi passava una temporada, potser perque tenia una feina temporal. En Genís, evidentment, pertanyia al segon grup. Allò eren les seves vacances i les va voler agafar d'una altra manera. Al tornar, com la data de la cooperativa no preveia data d'inici i fi, tenia previst cobrar el que faltava fins l'últim dia i visitar una part del país pel seu compte cap el sud, dirigint-se cap a la capital per agafar l'avió de retorn.
L'acomiadament amb tots aquells companys que havia fet va ser dura però per sort ràpida. Uns per l'efecte que els hi havia agafat, com en Serguei i l'Aleg, alguns d'ells ja eren pares, la majoria amb experiències d'altra mena als costums occidentals, tots propers en edat i semblança física però també llunyans en cada pensament, la desigualtat econòmica... Tot això el feia pensar que seria impossible mantenir un futur únic i igual, un dels seus lemes preferits de l'etapa universitària, evidentment copiat!. Potser estava equivocat. No! Havien de lluitar per mantenir el diàleg i estar tots units i no malmetre el planeta i els seus habitants en totes les àrees anant cadascú pel seu camí. De cop, va donar un parell de tombs amb el cap, el mateix gest que faria en el moment de despertar-se, era un acte per deixar lliure el seu cervell d'idees i contemplar aquell paisatge per ser una de les darreres nits.
Dos dies després marxà la Nata. Va dir-li que estava molt agraïda d'haver-lo conegut i que sentia alguns distanciaments puntuals. Ell respongué que no es preocupés, que era problema del distanciament cultural.
- No, de cap manera! Les diferències no tenen perquè separar-nos, precisament és al contrari.
- Nata! -va cridar com si estigués sol en el campament-. Perdona, però tens tota la raó. Aquí hem pogut demostrar que tot i les diferents nacionalitats i ètnies hem pogut mantenir un gran grup gràcies a que sabíem el mateix idioma: Que vol dir això?
- En aquest moment, no ho sé! Em tens desconcertada.
- Diàleg! Mentre hem mantingut diàleg no ha existit cap tipus de problema. I tu m'ho acabes de demostrar. Hem volgut parlar de temes per solucionar el món i ningú s'ha preocupat del diàleg. Ni tu ni jo, que pensàvem el mateix, sens va ocorre de treure el tema.

Ens vam adonar que els dos coincidíem en un tema important dels que no se n'havia parlat fins el darrer dia. Tots dos ens vam acomiadar com a bons amics, només això. No volíem precipitar-nos. No volíem trencar les nostres vides en somnis per no res. No ens vam deixar ni les pròpies adreces, el destí i el diàleg ja faria que ens trobéssim altre cop si calia, ens dèiem al costat d'aquell camp amb una dolçor a maduixes in
creïble que l'aire ens feia arribar pel voltant del nas com un aroma embruixador en un d'aquells contes de fades que sempre consideràvem de noies.

Després de gairebé deu anys, en Genís treballava en el sector turístic, preparant grups de convencions, congressos i fires per un tourperador o majorista de viatges de prestigi internacional -però ell preferia la primera opció per la rellevància del nom; que als majoristes la gent els associava amb els voltants de la ronda de Sant Pere-, establert com a cap de la zona de Barcelona. Això significava moltes relacions i feina per encarregar i confirmar amb temps places de vol, d'hotel i diferents serveis quan hi havia actes a la Fira de Barcelona especialment, més algun altre Congrés o qualsevol acte rellevant als voltants de la ciutat comtal. Ara mateix, estava esgotat. Després d'una bona campanya turística de la seva part del sector que no es va veure estroncada per cap conflicte militar, sobretot a Orient Mitjà, tenint en compte que les guerres sempre perjudiquen el turisme de negocis, acabava de finalitzar un Congrés bianual de Cardiòlegs que aquest any es produí a Barcelona i que per coincidència amb l'inici del Fòrum de les Cultures s'hagué de desviar a alguns dels conferenciants i dels convidats del Congrés a ciutats properes a Barcelona i proporciona'ls-hi transport per poder assistir als actes del programa.
Tenia una part assignada del Fòrum que, de fet, ja estava enllestida en bona mesura per tractar-se d'un acte com aquell i perque no volia defraudar al client. Aquell mateix dia el cridà el seu cap, el Senyor Massamunt. Mentre es dirigia al despatx d'aquest anava pensant on podia haver fallat. Finalment, arribà al despatx i picà a la portà. El seu propi cap obrí la porta: "Bon Dia, Genís. Passa... Que fas tan pansit? Seu xicot. Mira, l'altre dia estava valorant la teva tasca des que vas arribar en aquesta empresa amb nosaltres i vaig adonar-me que et falten dies de vacances acumulats que no ens has demanat i, a més, has treballat fenomenalment. Sort de tu amb el Congrés d'aquells metges del cor, collons!! Només diuen que no podem fumar i jo porto anys amb xiclets, talls de nicotina pegats per tot el cos, règims especials, cigarretes amb gust de plàstic i menta. Ah! Un paquet i mig al dia, noi. I negre. I sort que no puc fumar a les reunions o a la majoria de restaurants. Bé, no ens despistem per aquella colla de brètols, augg..txus. De sobte, el Sr. Massamunt semblava que s'ofegava fins que deixà anar un esternut acompanyat d'un escup indesxifrable que caigué a la frontera de la gran moqueta amb el terra . Aquests brètols em posen nerviós.
Genís, sort que vas solucionar el tema de l'allotjament perquè sinó aquests no fumen la pipa de la pau i no ens paguen, ja, ja. Sóc bo, eh!, amb els acudits.
Genís, acabem d'una vegada. Després de tot el que t'he dit vull; espera, millor. T'obligo. Recorda, eh! T'obligo a que t'agafis dos mesos de vacances i no et preocupis per a res. No truquis per a res de la feina. Si em moro ja ho sabràs quan tornis. Vinga maco, vés al Carib i gaudeix els dies per recompensar els dies que has passat. Ha estat un any dur per a tots i amb aquesta cara ara mateix no vendríem res a cap client. Ciao, xicot!

En Genís estava realment cansat però no sabia què fer. El Sr. Massamunt era un bon home però no tenia gens de ganes d'anar al Carib. De moment, arribà fins a casa, s'estirà al sofà i quan es tornà a aixecar al mirar el rellotge s'adonà que havien passat més de dues hores. Ni el seu estómac l'havia avisat. Es va fer un llom ràpidament mentre picava talls de fuet i formatge. Es menjà i el llom embolicat en pa, recordant l'època de pubertat, quan tot el dia menjava entrepans.
Es va voler situar en el món i engegà l'ordinador per veure les darreres notícies i si hi havia algun missatge d'algun amic, difícil d'altra banda perquè amb la seva feina i ritme de vida o els veia freqüentment o no en sabia res durant setmanes. En tot cas, els hi volia comunicar que tenia unes llargues vacances. No per donar enveja, sinó per veure si podien organitzar alguna cosa. Observant en la pàgina web, va veure que es podia enviar el propi currículum vitae per a moltes tasques del Fòrum. Ell ja hi havia participat en certa manera i l'acte estava a punt de començar, però es decidí a enviar-lo al recordar aquell any que volia passar unes vacances diferents i marxà a Anglaterra.
En Genís passà uns dies recorrent carrers de Barcelona que feia anys que no hi transitava, algun sopar amb algun col·lega, visitar a la seva tieta preferida i un dia, quan sortint de la dutxa es disposava a arribar fins a Collserola mirà si tenia algun missatge i -Sorpresa!- el contestaven de la Secció de Recursos Humans del Fòrum per passar un prova per ajudar en els dies de Conferències en el Departament de Comunicació. Guaauu!! Era el si de la qüestió: el diàleg. Encara que fos per repartir programes o begudes no s'ho volia perdre. Un moment! Era el dia següent pel matí. Cap problema.
A les nou del matí de l'endemà en Genís estava dutxat, afaitat, vestit, esmorzat i amb nervis com un adolescent abans d'un examen final tot i que la prova era al migdia. Com no sabia què fer, començà a mirar la premsa del dia, retalls dels fets més importants dels últims mesos, xifres relacionades sobre el Fòrum, quan ja no podia més es mirava al mirall per saber si donava la talla, que la roba fos la idònia, tornava a la informació i, de cop, dos quarts de dotze. Sortí corrents sense saber exactament què l'esperava, ja que en la seva vida era a ell a qui esperaven.
En la nova Barcelona Marítima, en un bloc on tot eren empreses de serveis, es dirigí al primer pis, sense cap placa indicant el nom de l'empresa, una mena d'oficina amb molt d'espai lliure i sense separacions. Li indicaren que seies fins que algú el cridés.
Patia perquè havia arribat quasi cinc minuts tard i no es veia moviment d'estar fent proves. Sobtadament, sentí el seu nom per una mena de magnetòfon interior indicant que ja podia entrar a la sala dos.

Era l'única separació que hi havia. Una paret fent de separador que semblava comprada a l'Ikea per poder fer dues entrevistes al mateix temps. La separació i una tela negra amb un reixat al mig per no poder veure qui feia les preguntes però saber que t'estan observant.
- Sr. Pruna, Genís Pruna?
- Sí -contestà tímidament i com si l'estigues essent interrogat per Sant Pere-.
- Bé, Sr. Pruna. Sol·licitant número dos cents quatre -se sentí per posar nerviós a la persona entrevistada-.
- Per començar. Sap que ha arribat més de deu minuts tard?
- En Genís es desanimà. Ho veia tot per terra però intentà combatre aquella pregunta amb accent estranger, com devia ser normal en aquella ocasió.
- Perdoni, Srta. He arribat a l'entrada quasi cinc minuts tard, després m'han fet esperar en una cadira a l'entrada durant més de cinc minuts. Potser la secretària s'ha oblidat que estava allà o algun altre incident al fer entrevistes múltiples. No sé que més puc dir. Jo esperava el meu torn.
- Sr. Pruna, no el vull entretenir. Mirant el seu meravellós Currículum veig que fa aproximadament uns 10 anys ja va treballar però en l'estranger. Imagino que tot estava en regla perque no reconec el nom de l'empresa.
- Oh! Sí. Vaig anar a Anglaterra a fer la Verema mitjançant una cooperativa agrícola, que allà que em solucionà tot el tema dels papers però jo els havia connectat a la delegació d'aquí a Barcelona. Crec que encara existeixen...
- D'acord, Moreno. Estàs acceptat.

Es va apartar part de la tela i aparegué la Natasha mentre en Genís feia cara d'esglai. "Això de Moreno t'ho torno per les vegades que vaig haver de sentir-me dir Nata".
Com que ja era tard, en Genís s'esperà a la fi del torn del matí i van anar a menjar junts. Mentre recordaven l'estada a Anglaterra s'anaven explicant què van fer posteriorment cadascú i com van arribar a trobar-se. En Genís li comentà a la Nata que ja l'havia avisat que si calia trobar-se el temps i el diàleg ho aconseguirien.
- Tu ho has dit, Moreno: el diàleg. Quan t'he vist sabia que el lloc era per a tu, per la teva manera de ser. Però quan t'he forçat sense raó en l'entrevista te n'has sortit gràcies al diàleg. He aprofitat per parlar-ne el temps que no ho vam fer a Anglaterra.
Gràcies a ella va aconseguir un pas de temporada per a tot tipus d'espectacle. Podia gaudir de tot repetidament, no només de les conferències, on la seva tasca era la de fer resums de les xerrades per passar a comunicats de premsa, entitats relacionades amb el Fòrum, delegacions de països que ho havien desitjat, etc.
Durant aquells dies, una vegada acabada la seva tasca, la volia portar a visitar la Pica i l'Estany d'Estats i la Pica Roja, punts d'on tenia molts records i que en aquella època eren ideals per la temperatura i la vista, de la mateixa manera que el poc de Costa Brava que ja es començava a invadir d'estrangers com cada any.
El dia que vam visitar la Pica d'Estats va ser fantàstic. No van parar de parlar i gaudir de la vista fins a la tarda que feia una mica d'aire. Però baixant La Pica van trobar unes parelles que s'apartaven del brogit dirigint-se cap al bosc enllaçats per la cintura que s'aturaven de tant en tant a besar-se i abraçar-se. Vam veure llum i escoltar música. Deurien celebrar alguna festa.
Gairebé vora del llac vam descobrir el centre neuràlgic de la festa. Els músics, amb res acordions, que donaven molt de ritme, i un gran pastís de maduixes a pocs metres d'un gran foc i una lluna plena que acabava de donar la màgia necessària en aquell indret.
I totes aquelles parelles que havien sentit ara eren banyistes. En Genís va dirigir-se a la Nata: T'animes?
El tros de la platja, s'estenia entre els darrers pins i el llac, clarament visible a la llum de la lluna, que il·luminava esplendorosament la clariana. S'estranyà que la sorra vora el mar fos sorrenca. En contrast amb el bosc, el llac banyat per la llum brillava com si fos de dia.
Va anar f
ins arran de l'aigua. La nit era molt calorosa, i malgrat que, en tocar-la, va poder comprovar que l'aigua del llac era molt freda, li van entrar ganes de nedar sota la lluna. Portava el banyador sota els texans, només calia trobar un lloc per a deixar la roba. Mirant al seu voltant, va veure no gaire lluny un rètol amb una fletxa que deia: Vestidors. Va seguir la fletxa i una mica més enllà va veure una espècie d'estenedors, unes cordes lligades a les soques dels pins, amb diversos plens i també alguns de buits.
Una vegada a l'aigua i havent nedat una mica per entrar en calor quasi xocà amb la Nata. Prefereixes l'aigua al ball?
- Vols ballar?
- Si trobo parella.
- Ja la tens, no cal formalismes, Nata.
- Genís, ets molt decidit. M'agraden els nois com tu.
- Tu també m'agrades.
- Però si no em coneixes del tot!
- Va! Vull dir que m'agrada el teu físic.
No cal dir que es va estarrufar una bona mica.
- Hi veus molt bé, a la claror de la lluna! -Va comentar somrient.
- I l'aigua és molt transparent! -Li respongué.
Efectivament era així. Els seus dos pits, descoberts, grossos i rodons com taronges, es veien nítids, blancs, sota l'aigua.
- Veig que m'has sotmès a un bon examen -va dir.
- I tu tampoc t'has estat els estels. Els teus ulls m'han ben resseguit, però no m'has dit com em trobaves. Aprovo?
- Estàs magnífica.
- No és veritat. Estic massa plena, ho sé.
- Doncs, tens els quilos molt ben posats.
- No m'ensabonis!
Van decidir nedar fins a l'altra banda del llac per tornar passejant per la vora del llac mentre es protegien de la freda temperatura de l'aigua que encara ens regalimava, però l'aire era tan calent que no tenien fred. Sobtadament, es va aturar, va acariciar aquella pell blanca amb els pòmuls vermells i la va abraçar fortament sota la mirada de la lluna per besar-la i demostrar-li el meu afecte a aquella amiga que ara podia ser quelcom més. La Nata es va deixar anar com si no tingués musculatura i el mira amb ulls de complicitat. Es van dirigir al refugi per dormir. L'endemà seria un altre dia i havíem de reflexionar.

Quan van tornar a Barcelona no van voler donar gaire importància al fet del llac. Per a tots dos era una mica com la reacció de dos joves a l'endemà de donar-se el primer petó i era molt més important l'amistat i semblança interior que un dia junts en la seva vida, tot i que eren conscients que aquest fet podia ser el principi d'una història que duraria allò que el temps i el diàleg volguessin. A més, ambdós estàvem ben situats amb allotjament propi i una bona feina.
Quedaren algunes tardes més per berenar alguna pasta i te de maduixa per recordar aquella nit en el llac sota la lluna i van parlar-ne evidentment. En Genís va acabar de mostrar-li la ciutat a la Nata quan no tenia conferències, permetent-se algun altre tacte de la seva pell i molt esporàdicament un petó per fer-la dubtar si realment si era en Genís a qui s'havia apropat aquella nit o era un efecte de la lluna en aquell paratge.
Després d'unes setmanes, la Nata havia de marxar. Per sort per ambdós en Genís tenia molta feina perquè tornaven a voler a quedar com amics, com una gran amiga, però va venir d'un pel que li agafa d'aquells brots de bogeria -o potser és amor?- per demanar-li que es quedés més temps o marxar ell amb la Nata en aquell moment o després del Fòrum, més encara després de l'experiència a l'Estany d'Estats sota la lluna plena i l'aroma de maduixes. Aquesta vegada però, com a mínim, es van deixar una adreça electrònica per comunicar-nos i solucionar els problemes del món a distància. Per a mi, és la primera vegada que tinc una adreça que representi a una de les millors amigues que mai hagi tingut, com una foto. I, a més, quan prenc un te de maduixa o qualsevol te de fruits vermells, que són d'una aroma similar, recordo aquella fina pell i els llargs cabells sota l'aigua freda brillant per aquella lluna blanca sobre el blanc on jo i la Nata vam coincidir tan en els pensaments com en el físic dels nostres cossos.